Al llarg de la història, la humanitat ha patit els sotracs de les epidèmies. Aquests esdeveniments tràgics solen originar-se pel contacte de les persones amb patògens (bacteris, virus, fongs o paràsits) d’altres espècies animals, un procés conegut com a zoonosi. L’ocupació creixent del medi natural i l’afectació de la desforestació en els hàbitats o el consum de carn d’animals exòtics fan créixer el risc de noves epidèmies –com va ocórrer amb la covid-19. La ramaderia intensiva en grans instal·lacions –macrogranges– no només suposa un punt de concentració i de transmissió d’aquests patògens, sinó que, per a virus amb alta capacitat d’adaptació, com la grip, afavoreix l’aparició de soques –variants del virus–més virulentes que amenacen la salut planetària.
La grip és una malaltia provocada per infeccions víriques, comú en ocells i mamífers. La capacitat d’adaptació evolutiva dels virus de la grip explica el gran nombre de soques que van des de les grips estacionals. Algunes varietats presenten índex de mortalitat per sobre del 50 % de les persones infectades. L’escenari a l’interior de les macrogranges –aglomeració d’animals immunodeprimits i condicions que faciliten el contagi– resulta molt favorable a la selecció evolutiva de les soques més virulentes, i esdevé el caldo de cultiu de noves epidèmies potencials. És com una loteria: com més números es juga, més possibilitats hi ha que en resulti la combinació guanyadora.
La producció intensiva de carn no ha deixat de créixer des de la segona meitat del segle XX, fins al punt que moltes arqueòlogues consideren que els ossos de pollastre seran el principal indicador de la nostra era al registre fòssil. Caldria esperar que els continus brots vagin forçar un replantejament del model productiu. No només per preservar la salut pública, sinó també per evitar les pèrdues derivades dels sacrificis massius d’animals i les prohibicions d’exportar.
Però la indústria càrnia està concentrada en molt pocs grups multinacionals que poden compensar les pèrdues parcials amb l’augment de la producció en altres indrets del món. Aquest model externalitza els costos –risc d’epidèmies, abús dels recursos hídrics i forta contaminació ambiental– sobre els organismes públics i la salut de la resta. Canviar de dalt a baix aquest sistema agroalimentari seria la mesura profilàctica més eficient per preservar la vida en conjunt.
