Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Visió alternativa de la crisi

Antonella Stirati és una economista italiana que ens acaba de regalar un magnífic llibre, Lavoro e salario. Un punto di vista alternativo sulla crisi. I efectivament això és el que ens ofereix. Està formada en la tradició de grans economistes italians, i especialment de Garegnani, que han intentat bastir una teoria a partir de les tradicions dels economistes clàssics: Smith i Ricardo, Marx, Sraffa i els seguidors més progressistes de Keynes i Kalecki (com Joan Robinson o Nicholas Kaldor). Una economia clarament alternativa al mainstream (economia preponderant) existent. I l’anàlisi que ens ofereix, així com les polítiques econòmiques que proposa com a alternativa a les teories dominants, val molt la pena de ser considerades. És una llàstima que ni a Catalunya ni a l’Estat espanyol (amb algunes excepcions individuals o col·lectives) no existeixi el mateix nivell en aquesta (o d’altres) teories heterodoxes alternatives.

Però anem al que ens proposa Stirati. Tenint en compte que el model econòmic dels primers anys de la postguerra va ser una època daurada de creixement econòmic sostingut i estable, l’autora es pregunta per què els capitalistes industrials i financers i les elits dirigents varen pressionar, i continuen fent-ho, pel seu desmantellament. La resposta evidentment no és simple, però un element que hi va tenir importància és que un període prolongat de creixement de la despesa pública i de l’ocupació (i d’un atur baix) disminueix el poder contractual i els beneficis dels capitalistes, perquè afavoreix l’augment del salari real i perquè la intervenció pública a l’economia fa que hi hagi certes àrees que quedin fora dels guanys potencials privats (per exemple, sanitat, educació, serveis socials, pensions).

Per això, a finals dels anys setanta, comença una transformació en sentit liberal (liberalització dels moviments de capital, desregulació del mercat de treball, canvis en les polítiques macroeconòmiques, privatitzacions d’empreses públiques i serveis públics essencials) –el que s’ha anomenat neoliberalisme– que prometia la plena ocupació, l’eficiència i el creixement econòmic (tot i que també s’intuïa un augment de les desigualtats). Com assenyala Stirati, si ens fixem en els països de la zona euro, es pot comprovar que aquests objectius no s’han complert. Hi ha hagut una disminució de les rendes del treball en relació amb la productivitat i un augment de la taxa de rendiment del capital, juntament amb un augment de les taxes mitjanes d’atur. D’altra banda, l’anàlisi de les dades internacionals del mercat de treball mostra que l’augment de la seva flexibilitat no ha tingut impactes sobre la taxa d’atur i sobre el creixement de l’ocupació.

L’anàlisi de les dades internacionals del mercat de treball mostra que l’augment de la seva flexibilitat no ha tingut impactes sobre la taxa d’atur i sobre el creixement de l’ocupació

Aquestes polítiques han determinat una caiguda persistent de la renda i l’ocupació, han creat atur, han reduït la qualitat i la quantitat dels serveis públics, i han augmentat la pobresa, sense que, per altra banda, hagin estat capaces de reduir la càrrega del deute públic. A més, si ens fixem en serveis socials concrets, com els que esmentàvem abans, la reducció, en quantitat i qualitat, de la intervenció pública permet el sorgiment d’empreses privades que ofereixen aquests serveis (universitats, escoles, clíniques, assegurances sanitàries o pels pensionistes) i n’obtenen beneficis molt elevats, sense que els preocupi gens si aquests serveis fonamentals deixen de ser accessibles per a molts ciutadans. Aquests efectes no només són coherents amb la visió teòrica de la tradició de Stirati i d’altres teories heterodoxes, sinó que aquests darrers anys han estat confirmats per l’anàlisi de dades feta per prestigiosos economistes del mainstream internacional (per exemple, Krugman, Stiglitz, Blanchard i Summers), que han reconegut que les polítiques de consolidació fiscal han tingut efectes negatius amplis i persistents sobre la producció, l’ocupació, els salaris i les desigualtats.

En llocs com Itàlia (o Espanya o Catalunya) se sent sovint la cantarella que “és que no hi ha diners”. D’una banda, hi ha els diners que s’escapen per una important evasió/elusió fiscal que evidentment afecta les possibilitats d’oferir serveis públics en la quantitat i la qualitat necessàries. Però hi ha una raó més general: els diners es podrien crear mitjançant un finançament monetari directe o indirecte del banc central, el qual, en les condicions actuals d’atur elevat i subutilització de la capacitat productiva, no hauria de tenir efectes inflacionistes. A més, actualment el Banc Central Europeu (BCE) està intentant crear moneda en circulació amb enormes crèdits al sistema bancari europeu, la qual llastimosament no està estimulant el creixement econòmic perquè, per poder fer-ho, la política monetària hauria d’anar acompanyada de la política fiscal (expansió de la despesa pública) i de la coordinació entre les dues.

Però, segons l’autora, en llocs com Itàlia (o Espanya o Catalunya), els verdaders problemes pels quals no s’aconsegueix el creixement i la plena ocupació són, d’una banda, l’organització institucional i de política econòmica de la zona euro, i de l’altra, la possibilitat que una expansió interna es tradueixi en un dèficit comercial amb l’exterior i, per tant, en un augment del deute públic extern, la qual cosa és especialment greu en un context en què no es disposa dels instruments de política econòmica per intervenir sobre l’economia: sobre el tipus de canvi, la política industrial, la política de comerç exterior, el control dels fluxos de capital, etcètera, a més de les limitacions existents en la política monetària i fiscal pel fet de pertànyer a la zona euro.

En termes generals, les nostres economies i les nostres societats estan impregnades, cada cop més, de valors tradicionals i conservadors

Segons Stirati, en la perspectiva que ella defensa, el creixement de la despesa pública i dels salaris (i en general de les rendes mitjanes-baixes) afavoriria el creixement de la demanda, de la producció i de l’ocupació, també en el sector privat, i en conseqüència estimularia la inversió privada i la productivitat d’una forma no transitòria sinó persistent. I des d’aquesta perspectiva es pot comprendre més en general per què les polítiques d’austeritat i de desregulació del mercat de treball, especialment en els països de la perifèria europea, han causat crisis profundes de caràcter econòmic i social. Aquestes polítiques i el deteriorament de les condicions econòmiques i socials, i el corresponent descontentament popular, que les han acompanyat han tingut també conseqüències polítiques, amb la pèrdua de consensos i de vots de les forces polítiques tradicionals i amb el creixement electoral de forces populistes, en algun cas d’esquerres i en més casos de dretes o d’extrema dreta. Crec que es pot parlar, sense exagerar, que, en termes generals, les nostres economies i les nostres societats estan impregnades, cada cop més, de valors tradicionals i conservadors. Tot el contrari del que sempre s’ha predicat des del republicanisme: llibertat, igualtat i fraternitat.

Evidentment, Stirati no fa cap proposta per fer la revolució bolxevic o maoista. El seu objectiu és més limitat però no menys important, i potser més realista avui en uns països com els europeus: posar en el centre de l’economia i la societat actuals el treball, la plena ocupació i uns salaris elevats per als treballadors en un context de creixement econòmic. En aquest sentit, segueix la tradició republicana de la magnífica (i poc coneguda) Constitució italiana (que, recordem-ho, va ser elaborada després de la caiguda del feixisme amb un paper important dels partisans i amb un Partit Comunista molt fort) que també té aquests valors, juntament amb els tradicionalment republicans, en el seu contingut.