El 10 de juny de 2020, en una entrevista en el programa “Els Matins” de TV3, Eduard Sallent, aleshores comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, va declarar que hi havia un “biaix per perfil racial” en les identificacions policials. Era el primer cop que un alt càrrec de les forces de seguretat públiques de Catalunya reconeixia obertament l’existència d’una mirada discriminatòria a l’hora d’aturar persones al carrer per demanar-los la documentació. Sallent afirmava que aquesta “és una tendència que tenen totes les policies en la seva intervenció pública i que hem de treballar per corregir”. Aquestes declaracions, aparentment tèbies, van representar un bri d’esperança per a moltes organitzacions antiracistes i de defensa dels drets humans que fa anys que denuncien aquesta pràctica i xoquen constantment contra un mur de negació institucional.
SOS Racisme Catalunya defineix la perfilació com “un criteri normalitzat en la pràctica policial del control identitari, en què es demana la documentació a persones segons la seva raça o ètnia i no pel fet d’haver comès alguna falta administrativa, alguna acció delictiva o tenir-ne sospites raonables”. Per aquesta i altres entitats, aquesta definició no només tipifica fets aïllats, sinó que descriu una vulneració de drets constant i sistemàtica a persones que pateixen racisme. Tanmateix, des de les cúpules policials, la resposta tradicional ha estat la negació frontal de l’existència del biaix racial en les seves actuacions i l’oposició a recollir i publicar dades efectives per desmentir-ho.
El novembre de 2024, Josep Lluís Trapero, director general dels Mossos d’Esquadra, en compareixença davant de la Comissió d’Interior del Parlament de Catalunya, tancava files: “El cos no té cap perfil ni cap biaix racial. Ni en les identificacions ni en les detencions ni en el comportament”. L’exmajor coincidia, així, amb el director general de la Policia del govern espanyol, Francisco Pardo, qui havia dit: “No existeix això que vostès han anomenat ‘racisme institucional’”. Per la seva banda, Albert Batlle, tinent d’alcalde de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, es molestava quan li preguntaven sobre la qüestió: “Això (les perfilacions racials) ho hem negat sempre, és una cançoneta reiterativa i pesada”.
L’evidència de les dades
No són pocs els organismes internacionals que tenen una altra versió dels fets: l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea, a l’informe “Your rights matter: Police stops” (“Els teus drets importen: Aturades policials”), de l’any 2021, explicita que les persones objecte de racisme són aturades amb una freqüència molt més elevada que la població blanca, tot destacant que “elaborar perfils en què la raça i l’ètnia són l’única base per aturar algú és il·legal”. També s’ha manifestat al respecte la Comissió d’Igualtat de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (PACE) i la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància, entre d’altres. El Grup de Treball d’Experts sobre Afrodescendents davant del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, en el seu informe de missió a l’Estat espanyol, va assegurar que les identificacions per perfil racial són “un problema endèmic”.
Des dels Mossos d’Esquadra es nega ara que el cos dugui a terme “identificacions per perfil ètnic”, contradient el que va reconèixer Eduard Sallent el 2020, quan n’era comissari en cap
L’any 2013, l’oficina del Defensor del Poble espanyol va publicar un seguit de recomanacions per a la Direcció General de Policia amb la intenció d’erradicar aquesta pràctica dels cossos policials; i a Catalunya, l’Oficina de Drets Civils i Polítics també va manifestar en un informe publicat el 2020 que “la perfilació ètnica i racial per part de les forces i cossos de seguretat és una pràctica habitual al nostre país”, i proposava un extens pla d’acció per abordar aquesta realitat. Ara com ara, cap cos policial ha implementat aquestes recomanacions i mesures.
Segons les dades que el cos de Mossos d’Esquadra ha facilitat a la Directa, el 2024, la policia catalana va practicar 1.042.845 identificacions, 508.419 de les quals van ser a persones “estrangeres”, és a dir, de nacionalitat no espanyola. Dins d’aquest mig milió llarg, el percentatge més gran va tenir per objectiu persones provinents de diferents zones d’Àfrica (220.510) i d’Amèrica, (142.298), a molta distància de les que tenien nacionalitats d’altres estats membres de la Unió Europea (72.162). Alhora, la policia catalana va identificar 558.774 persones: 233.246 estrangeres i 235.528 amb ciutadania espanyola. Ara bé, si ho extrapolem al total de població, resulta que el 16,15 % de les persones estrangeres que vivien a Catalunya l’any passat van ser identificades per la policia, mentre que aquest percentatge baixa al 5 % amb les persones de nacionalitat espanyola. Cal tenir en compte que hi ha moltes persones que van ser objecte de diverses identificacions al llarg de l’any.
El 2021, l’informe de SOS Racisme Catalunya, “Vigilància 2.0”, també amb dades cedides per Mossos d’Esquadra, ja va concloure que per cada persona amb DNI se n’identificaven 3,48 d’estrangeres i per cada ciutadana espanyola detinguda se’n van detenir 7,72 d’altres nacionalitats. Alhora, l’informe explicava que “la taxa de condemna de persones estrangeres no és major que la de persones espanyoles, sinó tot el contrari. Així, doncs, hi ha una desproporció tant d’identificacions com de detencions injustificades a la població estrangera.”
Tot i això, aquestes xifres creen una imatge borrosa de la situació, perquè les dades recollides pels Mossos fan referència a la nacionalitat i no a l’etnicitat o l’aparença física que l’agent percep quan identifica algú. Per trobar dades més representatives pel que fa al biaix racial de les identificacions policials hem de sortir dels registres oficials.
Un dels estudis més amplis que s’han fet en aquesta línia és “Identificación policial por perfil étnico en España”, publicat per la Universitat de València l’any 2013. Els resultats d’una enquesta a dues mostres, de 2.000 i 800 persones, demostraven que el 5 % de les persones blanques i nascudes a l’Estat espanyol havien estat identificades alguna vegada per cossos policials, xifra que augmentava a un 16 % en el cas de les que no eren blanques, però que també tenien nacionalitat espanyola. Si ho desglossem més, segons aquesta recerca, a les persones gitanes se les identificava deu vegades més que a les blanques europees, a les d’aparença magribina 7,5 cops més, i a les d’aparença negra o mesoamericana 6,5 més. Deu anys més tard, José García Añón, catedràtic de Filosofia del Dret de la Universitat de València i un dels autors de l’estudi, va valorar que, malgrat que el nombre d’identificacions havia baixat en termes absoluts, la desproporció segons l’aspecte es mantenia. Aquest acadèmic apuntava que, el 2023, les persones negres eren aturades entre vuit i deu cops més per la policia que el conjunt de la població, i les persones d’aparença magribina, gitana o indostànica, cinc cops més.
Però una altra forma de palesar aquesta realitat és a través de l’observació directa en llocs concrets. Per exemple, a l’estació d’autobusos de Granada. El 2016, l’Associació Pro Drets Humans, mitjançant un treball de camp en aquest punt, va comptabilitzar que s’aturaven, per cada persona blanca, 42 de negres, 12 de gitanes, 10 de magribines i 8 d’aspecte mesoamericà.
“Tipologies parametritzades”
Hem preguntat a Mossos d’Esquadra quines són les mesures empreses pel cos per investigar i abordar aquesta pràctica, reconeguda pel comissari Sallent el 2020, i si s’estava treballant per implementar formularis d’identificació. La resposta, a través del seu servei de premsa, deixa clar que “els Mossos no duem a terme identificacions per perfil ètnic”. L’explicació posterior concreta que les identificacions s’ajusten a la “potestat discrecional (que cal no confondre amb arbitrarietat) sempre dins els límits legals i basant-se exclusivament en motius de seguretat, responent a criteris d’eficàcia i eficiència policial. El coneixement policial fa que es tingui parametritzat els llocs on succeeixen i es concentren els delictes. També la tipologia i perfil de les autories d’aquests fets. A partir d’aquesta tasca d’intel·ligència es determina i s’actua policialment”.
La llei estatal de seguretat ciutadana faculta la policia per identificar una persona, però respectant els principis “de proporcionalitat, igualtat de tracte i no-discriminació”
Youssef M. Ouled, periodista i investigador que ha participat en diversos informes sobre perfilació racial amb organitzacions antiracistes i en defensa dels drets humans com Rights International Spain (RIS), SOS Racisme o l’associació Irídia de defensa dels drets humans, entre d’altres, ho veu d’una altra manera. Explica que “com a persona no blanca, has de demostrar la teva innocència als cossos i forces de seguretat de l’Estat, perquè ells veuen sospitosos en tots nosaltres”. Davant d’aquesta realitat, hi ha poques o nul·les sortides, segons aquest expert: “Des de fa més d’una dècada, algunes organitzacions socials estan intentant introduir eines que fiscalitzin l’acció policial, perquè ara per ara no hi ha cap mecanisme que pugui mesurar la perfilació racial. Que et criminalitzin davant dels teus amics o la teva parella, al teu lloc de feina, que t’humiliïn… Són una sèrie de violències que s’inicien al moment en què la policia t’atura. Qui et protegeix d’això?”, demana Ouled.
Què diu la normativa
Les identificacions per perfil racial són il·legals? Des de l’associació Irídia, l’advocada Marta Vallverdú, i Irene Urango, que n’és la referent d’incidència, responen d’aquesta manera: “Podem dir que la discriminació és il·legal. El que ens falta és poder veure escrit que les aturades per perfilament racial són discriminatòries”.
Per entendre l’esquelet d’aquesta pràctica fem una mirada a la normativa que regula les identificacions policials. La Llei orgànica 4/2015 estatal, de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana, també coneguda com a llei mordassa, dictamina que la policia pot requerir la identificació en els supòsits que “existeixin indicis que la persona identificada ha pogut cometre una infracció” i que “es consideri raonablement necessari que la persona a qui s’està identificant acrediti la seva identitat per a prevenir la comissió d’un delicte”. Aquestes actuacions s’hauran de fer respectant estrictament “els principis de proporcionalitat, igualtat de tracte i no-discriminació”. Fixem-nos, doncs, en aquestes paraules clau: “indici raonable” i “proporcionalitat”.
L’estudi de la Universitat de València “Identificación policial por perfil étnico en España” feia una anàlisi jurídica d’aquests termes, aplicats al supòsit d’un agent de policia que en un control d’estrangeria aturés una persona negra utilitzant un criteri racial. En l’informe s’argumentava que el criteri estadístic que duu a pensar a partir de l’aspecte físic d’una persona que aquesta té més possibilitats de no tenir nacionalitat espanyola no serveix com a argument “raonable”, perquè hi ha persones estrangeres blanques i persones racialitzades amb nacionalitat espanyola. Per altra banda, no hi ha una “relació raonable de proporcionalitat entre els mitjans empleats i el fi aconseguit”, conclou l’estudi, perquè el 54,56 % de les identificacions policials tenien per objectiu persones estrangeres, quan aquestes, en el moment en què es va fer el treball, representaven l’11,74 % de la població que vivia a l’Estat espanyol.
A Catalunya s’aplica la Llei 19/2020, del 30 de desembre, d’igualtat de tracte i no-discriminació, que prohibeix específicament “L’ús de criteris racials […] en els controls d’identitat i, en general, en l’activitat de vigilància de les forces i cossos de seguretat”. Alhora, la norma insta l’administració a “recopilar dades que permetin identificar els patrons de discriminació de tots els cossos de seguretat que operen a Catalunya”. Però l’eficàcia d’aquesta llei està més que posada en qüestió: José Garcia Añón assenyala, en aquest sentit, que no cal que una llei prohibeixi la discriminació, perquè la no-discriminació és un dret fonamental recollit en la Constitució. “Que s’inclogui és per una qüestió merament informativa, formativa i política. Aquesta llei d’igualtat efectiva és paper mullat”, conclou l’expert.
Com, on i a qui
Mitjançant testimonis de més d’una dotzena de ciutats i pobles dels Països Catalans, hem pogut traçar un mapa amb alguns dels llocs on les forces policials duen a terme més identificacions, quines tipologies de persones són les més assenyalades i què implica per a elles. D’entrada, són pràctiques que els cossos duen a terme en llocs aleatoris. No obstant això, es poden marcar alguns “punts calents”, on són més habituals: hi destaquen estacions de tren, d’autobús i aeroports; vies que comuniquen grans nuclis urbans amb localitats més petites, i barris o municipis amb una proporció elevada de població migrada. Pel que fa a les víctimes, tant els informes com l’observació per part dels testimonis entrevistats, coincideixen en el fet que les persones que s’aturen de forma més intensiva solen ser persones llegides com a homes d’entre 16 i 40 anys.
El procediment és, en aparença, molt senzill. L’agent identifica una persona quan té indicis que hagi pogut participar en una infracció o per prevenir-ne la comissió. A la pràctica, diversos testimonis expliquen que, quan són aturats per la policia, la patrulla no els explica el motiu de l’aturada. El número d’identificació policial o TIP, no sempre està visible i el to de l’actuació sol ser bastant agressiu. La intervenció, tal com explica Youssef M. Ouled, “es torna més violenta quan fas valdre els teus drets”. Hem anat a observar-ho sobre el terreny al districte de Ciutat Vella, a Barcelona, que, segons l’informe “Vigilància 2.0”, de SOS Racisme, és la zona que presenta el percentatge més alt d’identificacions en relació amb el nombre d’habitants: 21,49 %. També coincideix que és l’Àrea Bàsica Policial on hi ha un nombre més elevat de població estrangera.
La plaça del Pou de la Figuera és un punt de trobada per a famílies, gent gran i joves del barri, majoritàriament gent migrada i, en alguns casos, sense llar. A la vora hi ha un centre de culte islàmic. Les rondes dels cotxes patrulla de la Guàrdia Urbana i de Mossos d’Esquadra són constants durant tot el dia i s’intensifiquen a la nit. Assegut a un banc, ens trobem a Rehan. Aquest veí del barri de la Ribera, de 44 anys, és treballador de neteja, té DNI i, explica que el paren gairebé cada dia. “Les patrulles busquen a un moro de metre setanta que ha robat un mòbil i aquí agafen al primer que troben”. Explica que fan posar a diverses persones contra la paret per escorcollar-les, una pràctica que li és habitual, però profundament humiliant i criminalitzadora: “Prefereixo que em portin a comissaria a què m’escorcollin en ple carrer, amb tothom gravant. Ens sentim uns delinqüents”.
Hi coincideix Abdou-Ben, de 21 anys, un jove que ha arribat a Barcelona fa pocs mesos i que viu al carrer. Tant ell com Rehan ens demanen protegir el seu nom complet. Unes setmanes enrere, el van detenir i el van acusar de robatori amb violència per què, explica, “la policia buscava a un moro amb samarreta negra”. Assegura que a comissaria, emmanillat, li van donar puntades de peu, el van pressionar al revers de les orelles i el van amenaçar de posar-li un casc “per poder pegar-me sense deixar marques”. Va estar tres dies detingut fins que el van deixar en llibertat. Diverses persones ens alerten que, alguns cops, hi ha agents que fan fotos o vídeos de nois de la plaça per ensenyar-los a víctimes de robatoris i preguntar-los si els reconeixen com a lladres. Hem preguntat a la comissaria de Mossos d’Esquadra de Ciutat Vella sobre aquestes pràctiques, però han declinat fer declaracions.
Molts testimonis expliquen que, en ser aturats per una patrulla, no se’ls explica el motiu, i, com apunta l’investigador Youssef M. Ouled, “l’actuació és més violenta quan fas valdre els teus drets”
Said Bar té 22 anys, és estudiant i també viu a la Ribera. Relata, amb ironia, que li han demanat tants cops la identificació que ja ho viu amb normalitat: “Els dic que estan perdent el temps amb mi, que no soc un delinqüent”, etziba. Això no impedeix que les aturades constants de la policia intervinguin en el seu dia a dia: Bar conta que evita passar per determinats punts del districte, com el Pou de la Figuera o la rambla del Raval: “Si passo per allà, em paren, 100 % segur”.
Noemí Fernández és advocada de la Fundació Secretariat Gitano. Explica que, quan fa formacions a dones o joves d’ètnia gitana, veu que tenen molt normalitzades les identificacions per perfil ètnic: “L’antigitanisme està tan interioritzat que creiem que és normal que ens segueixin pels centres comercials o que la policia ens aturi més que a la resta”. En el cas de les persones gitanes, moltes de les identificacions es produeixen en cotxes. Fernández, que també és gitana, afirma que l’han identificat unes cinc o sis vegades: “Em diuen que és un control rutinari o que estan buscant a algú amb la meva descripció”. Lamenta que “l’estereotip és que el gitano roba, trafica o no porta assegurança al cotxe” i emfasitza l’impacte que té la perfilació a escala comunitària. A membres de la seva família, veïna de Badia del Vallès (el Vallès Occidental), els han identificat a la porta de casa: “La indefensió que genera això a una família que s’esforça perquè ningú tingui prejudicis… A Badia tothom es coneix i el fet que la policia t’escorcolli davant de casa fa que la gent pensi que ‘alguna cosa hauran fet’”.
“Primer et perfilen, després et redueixen, et brutalitzen, t’obren un expedient d’expulsió, o pots acabar mort. A Mame Mbaye el van perfilar, van córrer darrere seu i va acabar mort. A Elhadji Ndiaye el van identificar per perfil racial, el van portar a comissaria i allí va morir prematurament”. El periodista Youssef M. Ouled explica amb aquests exemples que les perfilacions racials són de vegades la porta d’entrada a vulneracions més greus. També apunta en aquesta línia un estudi del Grup de Treball d’Experts sobre Afrodescendents de les Nacions Unides i Rights International Spain (RIS), que recollia que, de 47 persones enquestades que van denunciar identificacions per perfil racial, 33 van assegurar haver estat objecte de brutalitat policial després de la identificació. Per això, la por a les identificacions deixa una empremta psicològica. Altres informes del RIS i de SOS Racisme parlen d’hipervigilància i anticipació a les aturades –canvis en els recorreguts habituals, en la forma de vestir o en els mitjans de transport usats–, així com la negació de l’accés a determinats espais a persones objecte de racisme, com per exemple, a llocs d’oci nocturn.
Programa STEPPS, un precedent efímer
Una de les poques iniciatives que s’ha aconseguit dur a terme amb tímid suport institucional és el programa STEPPS (sigles en anglès d’“Estratègies per a cerques i aturades policials efectives”). Aquest projecte europeu liderat per l’Open Society Justice Initiative, va consistir a engegar, entre els anys 2007 i 2008, una prova pilot de sis mesos en què es va posar en marxa un monitoratge de les actuacions de la policia municipal i dels Mossos d’Esquadra a Girona i la policia local de la localitat madrilenya de Fuenlabrada. Els agents, quan feien una identificació o escorcoll, havien d’omplir un formulari on quedava registrada la nacionalitat, la pertinença ètnica, el lloc, l’hora, el número d’identificació TIP de l’agent, el motiu de l’aturada i el resultat d’aquesta. D’aquest formulari se n’entregava una còpia a la persona identificada.
A Girona, tot i que no es van generar informes mensuals per a ús policial ni per compartir amb la comunitat, l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya va difondre un document on constatava que, segons els formularis, “la policia de Girona utilitza l’etnicitat i la nacionalitat com un factor, entre d’altres, per decidir a qui identificar i escorcollar, especialment amb el col·lectiu d’aparença d’Àfrica del Nord (més d’un 20 % d’identificacions i escorcolls) i nacionalitat marroquina. En aquest cas, l’ús inapropiat de l’etnicitat o la nacionalitat es demostraria per la baixa efectivitat d’aquestes identificacions i escorcolls”.
Fuenlabrada és l’únic lloc on el projecte va funcionar més enllà de la prova pilot. Les dades del primer any van constatar la desproporcionalitat amb què es parava a persones no blanques. Al cap de sis mesos va baixar a la meitat el nombre d’identificacions i també la taxa de desproporció: en el cas de persones del Marroc, de 9,6 cops a 3,4 cops més que les persones amb nacionalitat espanyola. Durant aquell període, va augmentar l’eficiència de les aturades: la taxa de resultats positius (parades on es detectava una irregularitat o indici delictiu) va passar d’una de cada deu a tres de cada deu. No obstant això, el projecte només va fer públics els resultats el primer any.
David Martín, inspector cap de la policia local de Fuenlabrada, trenca amb el discurs mantingut per altres responsables de la seguretat pública, que nega sistemàticament que existeixi aquest biaix en les detencions: “Sense adonar-nos-en, per inèrcia o per un mode de treball que en moltes ocasions ens ve heretat, els veterans eduquen els policies nous amb una manera de treballar esbiaixada”, explica a la Directa. Martín creu que, amb l’STEPPS, “vam ser conscients que havien col·locat un halo de ‘sospitositat’ sobre unes determinades persones, per la seva cultura o pel seu color de pell”. Puntualitza, però, que en aquell moment es van recollir dades de nacionalitat, però no d’aparença ètnica i també reconeix que, malgrat que la llei indica com s’ha de procedir en les identificacions, “hi ha una absència de control total i absoluta”. Reconeix, finalment, que, ara mateix el formulari d’identificació no es fa servir.
En aquest sentit, Youssef M. Ouled considera que “els formularis són només un mecanisme més de contrapoder que podria visibilitzar com les institucions es relacionen amb les persones que no són blanques”. Així i tot, emmarca aquest fet en un ordre racial que guia l’acció institucional: “el racisme, com a sistema, dona sentit a la creença que hi ha cossos i persones que tenen menys drets, que poden ser explotades i que poden morir al Mediterrani sense que passi res. Aquesta jerarquia no es destrueix amb uns formularis de parada policial”.
històries d'identificacions policials amb biaix racista
“És una actuació policial, no has de denunciar, són coses que passen”
Ernesto, nascut a Bolívia, és vetllador en un centre de salut mental. Prefereix no fer pública la seva identitat completa. Conta que una nit d’agost de 2022, esperava l’autobús a la Rambla de Barcelona quan van aparèixer dos individus i un d’ells, amb una empenta, li va agafar el telèfon mòbil i van arrencar a córrer. “Vaig perseguir-lo, vaig atrapar-lo i vaig recuperar el mòbil. En aquell moment, pel carrer venia una patrulla de la Guàrdia Urbana, em van veure i els vaig dir cridant que m’havien robat el mòbil. No vaig poder acabar la frase que em van començar a pegar amb una porra extensible”. Detalla que, en un moment de l’agressió, va bloquejar amb el braç un cop que li anava directament al cap i que va trencar-li el cúbit esquerre. Ha hagut de passar per quiròfan. “Em van llençar a terra, em van donar cops a la cama, em van posar el genoll al coll. Jo no parava de cridar: ‘és el meu mòbil, és el meu mòbil!’, però em deien que callés. Després de molts minuts amb els braços a l’esquena i a terra, un dels policies va dir: ‘doneu-li el mòbil, a veure si és seu’ i jo el vaig poder desbloquejar. Em van deixar posar dret, com si res”. Quan va demanar el número TIP dels agents, aquests li van treure ferro: “Això és una actuació policial, no has de denunciar, són coses que passen”. Ernesto considera que “la seva anàlisi va ser que si hi havia una persona marroquina i una de llatinoamericana havia de ser una baralla. La manifestació d’aquesta perfilació en mans de la policia pot arribar a canviar-te la vida”.
Ernesto explica que les setmanes següents a l’operació van ser molt dures. “Em vaig aïllar, no volia sortir de casa”. Posteriorment, també li han quedat seqüeles, tant físiques com psicològiques. Després de dos anys, encara nota dolor al braç durant les tasques quotidianes i quan surt al carrer, la seva actitud és hipervigilant: “Si has estat vulnerable un cop, ara, com de vulnerable ets? No oblidem que m’acabaven de robar, la sensació que et robin davant teu, donant-te un cop, és horrible”.
Però aquella no va ser la primera vegada que la policia l’aturava o l’identificava. Ell en recorda més d’una desena. Ha denunciat el seu cas amb l’acompanyament de SOS Racisme Catalunya i d’Irídia: “Això m’ha ajudat a vincular-me amb organitzacions socials, a aportar la meva experiència a gent que pugui patir una situació similar”, rebla.
“Si porto un iPhone, deu ser robat”
En Pol –demana que protegim el seu cognom– té 21 anys, ha acabat un Grau Superior en Transport i Logística, és adoptat i no blanc. Relata que, en una ocasió, estava aparcant una bicicleta a la rambla de Badal (a Sants, Barcelona) quan un cotxe de policia secreta va aturar-se darrere seu. Sense mostrar cap identificatiu policial, van demanar-li la documentació. Li van dir que tenien ordres de buscar una bossa gran robada i ell portava una motxilla del gimnàs. Li la van agafar i van regirar el que portava. “Els vaig preguntar per què em demanaven el DNI, però no els va agradar la pregunta. Un em va començar a insultar i l’altre es va posar més agressiu físicament”, explica. Recorda que un dels agents li va dir “tonto”, “pallasso”, i el va amenaçar, cridant-li molt a prop de la cara: “M’és igual si és a plaça Espanya o aquí, si vull fer-te alguna cosa, t’ho faig”. Quan en Pol va començar a gravar amb el mòbil, li’l van llençar a terra. Els agents van marxar sense tornar-li el DNI i li van dir que l’anés a recollir a comissaria. Al cap d’uns minuts, el cotxe policial va recular i els mateixos agents van etzibar-li: “Com que t’ho estaves buscant, et multaré”, i van posar-li una multa per saltar-se un semàfor abans de llençar-li el DNI a terra i marxar.
En Pol va voler denunciar aquesta actuació trucant a la comissaria de Mossos d’Esquadra de l’Hospitalet de Llobregat, però allà li van dir que “no el podien ajudar”, de manera que va anar-hi presencialment i allà, explica el jove, va rebre un tracte “agressiu”. Finalment, va poder tramitar la denúncia a la comissaria barcelonina de les Corts. El jove calcula que, d’ençà que té 15 anys, l’han identificat més de vint cops. La setmana anterior a aquest episodi ja l’havien aturat al metro. “Generalment, és perquè han robat un mòbil o una bossa. Quan pregunto, em diuen que és un control rutinari, però de 300 persones que passen només em paren a mi”, puntualitza. El jove, originari de Figueres, assegura que va començar a patir aquestes aturades de forma intensificada quan va venir a viure a Barcelona: de fet, diu que va deixar d’anar en patinet elèctric perquè, quan hi circulava, l’identificaven constantment. Explica que sempre que l’atura la policia li miren el telèfon i li comproven l’adreça IP: “És com si una persona que no és blanca no pogués tenir un iPhone. Si el porto jo, deu ser robat”.
“Li deia que parés, que tinc una discapacitat, però no m’escoltava”
El setembre de 2024, Ndieme Ndao va ser identificat a l’estació de metro Pompeu Fabra, a Badalona. Aquest músic de professió havia migrat l’any 2006 des del Senegal. Tal com relata, es dirigia a agafar l’autobús per anar a un hospital, perquè pateix una malaltia crònica per la qual té una discapacitat reconeguda. Aquell dia, tres agents del Cos Nacional de Policia espanyol van demanar-li la documentació, van mirar-li la cartera i li van fer buidar les butxaques. Un dels agents, per registrar-lo, li va demanar que aixequés els braços, i Ndao va avisar que no podia, perquè portava un drenatge al pulmó. Malgrat alertar el funcionari policial de la seva discapacitat, aquest –explica– el va escridassar, obligant-lo a aixecar els braços. Un altre agent el va empentar contra una paret i el va agafar del coll amb el resultat d’un fort dolor. “Li deia que parés, que tenia una discapacitat i m’estava fent molt mal, però no m’escoltava. Em va llençar les coses a terra perquè les recollís. Jo no m’hi veig bé i em va costar molt trobar-les”, recorda.
Malgrat que explica que ha estat identificat diversos cops, “no havia vist res així”. Ndao explica que els policies portaven el número TIP tapat i que només va poder fer una foto de la matrícula del cotxe per, posteriorment, interposar una denúncia als jutjats de Badalona. Reconeix que ara, quan veu un cotxe patrulla, sent por.
