Crits, motxilles i una corredissa que acaba en una abraçada. A poc a poc, diversos infants, acompanyats pels seus pares, s’acumulen davant d’una porta. Les vacances han arribat oficialment a la seva fi: és el primer dia d’escola. Els voltants del centre educatiu són l’únic racó ple de vida del poble que encara respira abans que arribi la calor d’una jornada completament assolellada. Mentrestant, qui treballa al camp ja fa hores que s’hi ha posat.
Som a l’oest de Catalunya, a la comarca del Segrià, a allò que en diuen Ponent, com si realment s’hi pongués el sol. Hem recorregut l’A2, deixant enrere la silueta imponent de la Seu Vella de Lleida, i, poc després de passar Alpicat, hem girat a l’esquerra. Hem travessat el castell de Raimat i les seves vinyes interminables que s’estenen fins a l’horitzó, seguides de camps de panís. Al final, un passeig amb plataners a banda i banda ens condueix fins a Gimenells. Aquest serà el punt de partida de la nostra ruta. Passarem per Mollerussa, vorejant el canal d’Urgell, i seguirem fins al pantà de Siurana, per acabar el periple a Barcelona. Un trajecte acompanyat d’una pregunta persistent: la sequera està afectant la salut mental de les persones?
En els últims anys, les psicòlogues han començat a estudiar l’impacte del canvi climàtic en la salut mental. La investigació més àmplia en aquest sentit la va dur a terme la revista The Lancet l’any 2021. Sobre una mostra de deu mil joves de deu països del món, tres quartes parts de les respostes van considerar que veien el futur com quelcom “espantós”, i la meitat es declarava “trista”, “ansiosa”, “enfadada” i fins i tot “culpable” de la crisi climàtica. Entre les emocions ambientals més comunes hi ha l’ecoansietat, l’angoixa pel futur de la natura; la solastàlgia, o la nostàlgia que afecta aquells que són testimonis de la degradació del seu entorn, i l’ecoparàlisi, és a dir, la incapacitat d’actuar davant de la deriva planetària. Però també es parla d’un increment de l’eutièria, és a dir, un sentiment de retrobada i unió entre els éssers humans i la natura.
Entre les afectacions més comunes causades per la deriva planetària hi ha la solastàlgia o nostàlgia davant la pèrdua irreversible de l’entorn i l’ecoparàlisi o incapacitat per fer-hi front
Són, sí, temps de canvi climàtic, però al nostre entorn sempre hi ha hagut sequeres. “Encara que sigui un fenomen definitori del clima mediterrani, amb el canvi climàtic hi ha molta evidència que es converteix en un esdeveniment més extens, més intens, la qual cosa posa en tensió el sistema hídric”, afirma Marc Prohom, cap de l’àrea de climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya. “De fet, aquesta sequera, respecte a l’última del 2008, es distingeix per ser més aguda
i més persistent. A més, hem de pensar que això serà una tònica sempre més freqüent. Fins i tot hi ha estudis que indiquen com en els pròxims cinquanta anys l’aigua es reduirà un 20% a Catalunya”, conclou.
Una pagesia projectada cap al futur
Per entendre què està passant a Catalunya, vam decidir emprendre aquest trajecte. Comencem pel sector que més ha patit les restriccions per la sequera: l’agricultura. A Gimenells i el Pla de la Font, municipi de partida, ens rep Santi Capdevila, del sindicat Unió de Pagesos. És un home de caràcter fort, però serè, amb el bagatge de tres generacions de pagesia a l’esquena. “L’agricultura a Catalunya està marcada pels canals. Si no fos pel canal, amb aquestes terres tan dures que tenim, amb tanta sal, això seria un desert. De Lleida a Saragossa no hi viuria ningú”, explica. Tot i això, insisteix: “El canvi climàtic és una realitat. Però només tens dues opcions: queixar-te cada dia o, com ja van fer els meus pares i els meus avis, adaptar-te als canvis”. Quan li preguntem sobre la sequera, respon amb seguretat: “No és un problema de sequera, és un problema de visió curta. Les preocupacions no venen de la sequera en si mateixa, sinó de la falta de planificació de les administracions, que no permeten fer allò que ja hauríem d’estar fent: adaptar-nos mínimament a la situació actual”.
Acabada la conversa, pugem al cotxe i continuem cap a Mollerussa (el Pla d’Urgell). Aquí, l’abril de 2023, es va tancar el canal d’Urgell per la manca de pluja, que havia deixat els pantans d’Oliana i Rialb sota mínims. La sequera va obligar la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell a prendre una decisió dràstica i sense precedents en els 161 anys d’història del canal: tancar l’aixeta. Aquesta mesura va afectar més de 70.000 hectàrees de conreus. “Aquí ningú s’ho creia, pensaven que era un rumor fals, però jo ho veia venir, perquè els embassaments estaven cada vegada pitjor”, recorda Francesc Vallvedrú, pagès d’una finca de cereals i fruiters a pocs metres del canal. “O ens modernitzem o ens trobarem un any amb el canal obert i l’altre amb el canal tancat, perquè no hi ha prou aigua per a ruixar totes les hectàrees amb els cultius que tenim. I encara hi ha moltes finques que només depenen del canal, sense cap pou, cap bassa ni reg per degoteig”.
Mentre parla, ens mostra la canalització, just al costat de les seves terres, i les pomes, que un cop collides han de ser protegides del sol, ja que, tot i ser setembre, encara les podria cremar. Ens saludem i continuem el camí. La direcció ja va cap a la mar, i passem pel pantà de Siurana (al Priorat), que aquests dies ha baixat per sota del 9 % de la seva capacitat. Un dels replecs del pantà s’ha convertit en un gran prat verd, i al centre emergeixen estructures abans submergides. Costa imaginar com era quan estava ple. Continuem fent via. Quan entrem al Garraf, arribem a Cubelles. Aquí hem quedat amb Ricard Huguet, coordinador nacional de Joves de la Unió de Pagesos. Tanmateix, per causa de la sequera, Huguet és un pagès que no treballa la seva terra. La canalització que hi portava aigua està trencada i no hi pot accedir per arreglar-la. Per això està treballant com a contractat per a altres explotacions. “L’únic que trec són garrofes, perquè el garrofer és l’arbre més adaptat que hi ha. Plogui o no, sempre en fa”, afirma, mentre em mostra l’única planta del tros que té fruites. Segons ell, la garrofa serà “la salvació de la fam al món”. Seiem i parlem, envoltats dels seus set gossos. Li preguntem si li genera ansietat la sequera. La resposta també és seca: “És clar”. Però la crisi climàtica i la manca d’aigua també es lliguen, per ell, amb el model econòmic. “Ja plourà demà, però el que s’ha de mirar bé és el model econòmic. Això sí que genera ansietat”. I, mirant el seu garrofer, sentencia: “Tampoc hi ha un altre lloc que se salvi de tot això. Jo visc aquí. Ens adaptarem aquí”.
Seguim fins a Barcelona. Entre les carreteres serpentejants del nus de la Trinitat i els blocs de Ciutat Meridiana, superem la maquinària que serveix per preparar una nova promoció urbanística i entrem en un espai rural aparentment atrapat entre Barcelona i Santa Coloma de Gramenet. Aquí hi ha la finca coneguda com La Ponderosa, l’última part de sòl agrícola que sobreviu a la ciutat, deixant de banda la muntanya de Collserola. Se n’encarrega Carles Zaragoza, l’últim pagès de Barcelona. Cuida aquestes terres, que, segons diu, pertanyen a la immobiliària Solvia. “A mi la sequera no m’ha afectat gaire perquè sempre hem tingut l’aigua del Rec Comtal. A més, l’any 1984 vaig instal·lar el sistema de reg per degoteig i tothom em deia que estava boig, però jo sabia que l’aigua no seria eterna. I ara tothom en té, i qui no en tenia ja no treballa”, explica amb determinació. “El canvi climàtic? Em preocupa una mica, sí, perquè les plantes ho noten. Però estem acostumats a adaptar-nos”.
“Cal adaptar-se” és una tornada que ressona quan es parla amb la pagesia. “Quan en parlen, s’assemblen molt a la natura. Tenen el mateix esperit d’adaptació, de resiliència, de respecte silenciós i d’acceptació. A més, són plenament conscients de les dificultats que han anat patint al llarg dels anys, de com les seves collites han estat castigades per la calor i la manca d’aigua. Però no es rendeixen, s’adapten i hi troben solucions”, explica Matteo Innocenti, psiquiatre de l’Associació Italiana d’Ansietat pel Canvi Climàtic, que ha dut a terme una anàlisi de les emocions ambientals en el context català per mitjà d’un qüestionari i entrevistes en profunditat per al projecte periodístic Resilience in the Era of Climate Change. Aquesta iniciativa confronta el context de la sequera a Catalunya amb el de les inundacions a Itàlia i analitza les reaccions de l’ésser humà davant dels desequilibris hídrics.
“Els efectes sobre la salut mental varien segons el tipus d’esdeveniment climàtic, així com la durada i la manera en què es manifesta”, detalla Innocenti. “A Catalunya, on l’impacte de la sequera és constant i crònic, apareixen símptomes ansiosos-depressius que sovint no arriben al llindar clínic. Però el veritable impacte psicològic del canvi climàtic està relacionat amb un augment dels nivells de solastàlgia, un estat emocional que es manifesta quan una persona percep que el seu entorn natural està canviant irremeiablement i perd les característiques que sempre l’han definit. És un sentiment de desolació que neix de la transformació de l’entorn de vida, dels hàbits quotidians, de la llar i, en general, de tot allò que s’estimava tal com havia estat de sempre”.
Una ciutat més angoixada
Si al món rural domina la importància d’aclimatar-se, a les ciutats, que els esdeveniments extrems es viuen d’una altra manera, la causa climàtica també es fa sentir. Entrant a l’hort urbà autogestionat La Bardissa, ens acullen Jaume Sánchez i Rosa Pérez, activistes de la Plataforma Ribera-Salines. Aquest espai va ser okupat l’any 2021 com a acció contra el pla urbanístic inclòs en l’àrea residencial estratègica (ARE) Ribera-Salines, que preveu la construcció de fins a 2.497 habitatges en l’última zona no urbana de Cornellà de Llobregat (el Baix Llobregat). Entre les diferents accions reivindicatives de la plataforma contra el projecte urbanístic, es va decidir okupar aquest espai, que estava totalment abandonat i ple d’esbarzers. Ara és un lloc de trobada veïnal, comunitari i autogestionat, i, segons afirmen les nostres amfitriones, “la gent es cura molt en contacte amb la natura. Un cop ha passat per aquí, surt més contenta i més feliç”.
Però, d’altra banda, l’angoixa per la sequera també hi és present: “És clar que fa por, però, a més, si hi ha una agressió mediambiental absoluta, hem de salvar l’últim tros que ens queda”, afirma Rosa Pérez. Jaume Sánchez, que està format en ciències biològiques però ha decidit passar a ser un treballador assalariat d’una finca agroecològica, matisa: “No tinc por que un dia no tinguem aigua quan obrim l’aixeta; però sí que canviï radicalment el paisatge i hi hagi més incendis o menys menjar de proximitat perquè no hi hagi prou aigua”. Ambdues recalquen que la sequera ha donat més arguments a les seves demandes: “Aquesta és una zona d’aqüífers, i es bombegen fins a la potabilitzadora de Sant Joan Despí. Si a sobre ens la carreguem, encara tindrem menys aigua”, conclou l’activista.
No són les úniques que han patit alguna forma d’estrès climàtic. També és el cas de Sara Santana, activista d’End Fossil, i de Maria Serra, antiga portaveu de Fridays For Future. “Encara que era previsible, quan es van posar les restriccions per sequera sí que em va afectar. Em va preocupar perquè abans de tancar l’aixeta al turisme ho van fer a l’agricultura, que és el nostre menjar”, recalca Serra. “Jo inicialment consumia moltes notícies, mirava contínuament l’estat dels embassaments. I m’angoixava molt. A poc a poc, gairebé m’hi vaig acostumar, perquè la situació no canviava. I em semblava molt fort haver-me acostumat a una sequera”, explica Santana, que recalca un dels efectes de la cronicitat de la sequera.
La recerca de solucions col·lectives
Però les causes i els efectes de la sequera no són només ambientals, també tenen una important càrrega política: “Hi ha dues causes d’aquesta sequera: per una banda, la manca de pluges i la crisi climàtica, i, per l’altra, com expliquen les companyes d’Aigua és Vida, una gestió hídrica que es nega a admetre que la realitat ha canviat de forma estructural”, explica Dani Pardo, portaveu de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic de Barcelona, plataforma que s’oposa al model de ciutat centrada en el monocultiu turístic. La seva lluita no és purament mediambiental, però Pardo sí que reconeix que aquest aspecte té una presència notable en el seu discurs: “Inicialment, no incorporàvem l’aspecte climàtic a la crítica que fèiem. Parlàvem de contaminació i emissions. Però de seguida ens vam adonar que sí que hi era, encara que no de forma explícita. I, si m’ho preguntes avui, et diré que és molt important i és un argument de força per canviar aquest model turístic totalment boig”. Justament aquí es dirigeix la seva crítica: “Quan es van anunciar les restriccions per sequera, em va afectar molt psicològicament i em vaig cabrejar molt. Era una presa de pèl descaradíssima pels greuges comparatius. T’alliçonaven mentre els pagesos es queixaven, però el turisme era el ‘nen consentit’ perquè no se li aplicava cap restricció”.
Totes aquestes emocions es reflecteixen en l’anàlisi d’Innocenti: “Quan la gent parla, l’emoció central és la solastàlgia: pateixen de manera profunda, existencial i identitària per les modificacions que l’acció humana i el canvi climàtic estan causant en el seu territori”. I també les veus expertes i tècniques veuen el seu estat d’ànim alterat per la situació. “Justament, tinc la sensació que fa deu anys que repetim el mateix i cap dels actors polítics actua de manera clara. Només quan hi ha una emergència, correm-hi tots. És una sensació una mica frustrant”, explica Prohom.
“La causa del canvi climàtic és el capitalisme”, repeteixen, cadascuna amb matisos diferents però amb la mateixa convicció, diverses persones entrevistades en aquest trajecte de Ponent a Barcelona. I no només això. Dani Pardo, Sara Santana, Maria Serra, Jaume Sánchez i Rosa Pérez coincideixen també en algunes receptes per afrontar aquests malestars i problemàtiques: fer-ho en col·lectivitat. “Fer activisme m’ha permès sentir-me escoltada i compresa”; “crear comunitats, teixir xarxes, buscar alternatives és fer el contrari que el capitalisme, que ens individualitza i aïlla”; “enfrontar-nos als problemes de manera col·lectiva és molt més eficient que fer-ho en solitari”. Són arguments que ressonen. Tot això va acompanyat d’una decidida voluntat de romandre al lloc on es viu malgrat la crisi climàtica: “Aquest és l’entorn on m’he criat, i sento que no podria fer el que faig en un altre lloc”. D’aquesta manera, entrellaçant solidaritat
i arrelament, emergeixen noves formes de resiliència davant el canvi climàtic, que no es conformen a sobreviure, sinó que volen construir un futur més viable per a tothom.
Aquest article s’ha elaborat amb el suport de Journalismfound Europe.
