L’illa de Xipre, la més oriental del Mediterrani, es troba des de 1974 dividida en dues entitats: el nord, controlat per un estat turc-xipriota només reconegut per Turquia, i el sud, governat per la República de Xipre, internacionalment reconeguda i formada per la majoria grec-xipriota.
Després d’anys de negociació per signar una pau que reunifiqués l’illa en una república federal, l’statu quo s’ha convertit en un terreny còmode per les elits polítiques i econòmiques gregues i turc-xipriotes, i sembla que després de quaranta anys de divisió, Xipre s’encamina cap a una partició definitiva.
Després d’anys de negociació per signar una pau que reunifiqués l’illa, l’statu quo s’ha convertit en un terreny còmode
La situació regional tampoc no ha facilitat l’apropament entre les dues comunitats a Xipre. Turquia, des de 2015, ha jugat un paper molt més agressiu, revisionista i intervencionista a la regió. Directament i indirectament, Turquia s’ha involucrat en els conflictes armats més rellevants del món àrab, a Síria, l’Iraq o Líbia, i mantenint posicions polítiques que l’han antagonitzat amb potències de l’Orient Mitjà com Israel, Egipte, l’Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs Units.
Xipre, que ha passat a formar part d’aquesta competició regional, s’ha vist afectada per les demandes turques respecte a l’exploració i explotació dels jaciments de gas natural en aigües de la República de Xipre. Alhora, Xipre i Grècia també han passat a formar part d’un bloc regional que prova de reduir la influència de Turquia al Mediterrani Oriental i a l’Orient Mitjà.
Aquesta configuració regional augmenta les divisions polítiques, socials i econòmiques dins de Xipre, i refreda possibles perspectives per la reunificació de l’illa. L’actual president turc-xipriota, el nacionalista Ersin Tatar –estret aliat d’Erdogan–, ha descartat aquesta opció i ha assegurat obertament que “l’única forma d’avançar és una solució de dos estats”.
1974 com a centre gravitacional
La història recent de Xipre ha estat íntimament lligada a la lluita entre Grècia i Turquia, a causa del desmembrament i l’arribada de l’estat nació als territoris perduts per l’Imperi Otomà.
L’arribada a l’illa durant el segle XIX d’idees nacionalistes gregues primer, i turques després, va provocar una confrontació constant entre aquestes dues comunitats. Després d’anys de dinàmiques sectàries, aquesta pugna van culminar amb la invasió militar turca de 1974 i l’ocupació del nord.
Aquest fet traumàtic i de repercussions allargades en el temps va ser conseqüència d’aquest enfrontament entre les dues comunitats i que es va accelerar durant la dècada dels seixanta, quan es va fundar la República de Xipre després d’aconseguir la independència de l’imperi britànic.
La invasió militar turca es va produir a conseqüència d’un cop d’estat de faccions ultranacionalistes grec-xipriotes i gregues contra l’arquebisbe Makàrios, president de la República, el juliol de 1974, i que va ser recolzada per la junta militar grega. Amb aquest pas es pretenia dur a terme l’objectiu principal dels sectors grec-xipriotes més extremistes, l’enosis o unió amb la “mare pàtria” grega.
La consecució de l’enosis haguera pogut significar la massacre i expulsió de la minoria turc-xipriota, i Turquia –que era potència garant de l’statu quo colonial a Xipre junt amb Grècia i el Regne Unit– va envair l’illa dies després del cop d’estat arran d’aquesta amenaça. Una segona invasió militar turca es va produir l’agost d’aquell mateix any i va deixar el terç nord de l’illa ocupada militarment des d’aleshores.
La invasió turca va forçar el desplaçament intern de més de 150.000 grec-xipriotes cap a territoris del sud
Després d’aquesta invasió, durant la qual es va forçar el desplaçament intern de més de 150.000 grec-xipriotes cap a territoris del sud, es van violar sistemàticament els drets humans d’aquesta comunitat. Mentrestant, la minoria turca de l’illa –unes 45.000 persones–, també va patir atacs d’organitzacions ultranacionalistes grec-xipriotes, i es va veure obligada a buscar refugi en els territoris ocupats del nord.
El trauma de 1974 ha configurat el discurs polític a Xipre, sobretot a la part sud de l’illa. Sent la principal víctima, aquesta invasió i la divisió de l’illa condiciona elements del dia a dia i els discursos en l’educació, en àmbit polític, entre l’Església ortodoxa o els mitjans de comunicació, que perpetuen de generació en generació la sensació de trauma, i que en part també legitima l’actual divisió de l’illa.
Jocs geopolítics
La divisió de facto de Xipre va deixar el terç nord en mans de la República Turca del Nord de Xipre, només reconeguda per Turquia. Ankara exerceix una influència desmesurada sobre el seu govern i població i és qui realment controla el territori. Al voltant de 30.000 soldats turcs estan destinats permanentment sobre el terreny: la seva presència militar es fa visible gairebé a tot arreu.
Aquesta situació exposa completament el nord de Xipre a les polítiques i interessos turcs. Fa dues dècades, amb l’arribada d’Erdogan al poder el 2002, Turquia va cercar posicions d’entesa amb les Nacions Unides, la Unió Europea i la República de Xipre, i va afavorir la celebració d’un referèndum el 2004 per la reunificació de l’illa, que al final va ser rebutjada per la comunitat grec-xipriota.
Gairebé vint anys després, Turquia explota la seva influència a Xipre per condicionar, en part, les dinàmiques regionals a la Mediterrània Oriental, així com per benefici electoral propi. Xipre, i la invasió de 1974, constitueixen una part emocional molt important en l’ideari nacionalista turc, tan conservador com progressista, i és un eix que l’oposició actual a Erdogan no qüestiona.
“L’amo de la causa xipriota és la gran nació turca”, va exclamar Erdogan durant la seva darrera visita a l’illa aquest estiu. Amb tot, el llenguatge que les autoritats turques han fet servir fa poc albira la partició de l’illa en dues entitats com l’única solució al problema de Xipre.
La situació a Xipre s’entrellaça amb un escenari regional a on Turquia ha incrementat les seves intervencions militars a la regió
La situació a Xipre s’entrellaça amb un escenari regional a on Turquia ha incrementat les seves intervencions militars a la regió, focalitzades sobretot contra grups armats kurds, així com contra grups armats relacionats amb rivals regionals.
Des de 2015, Turquia ha intervingut directament als conflictes de Síria, l’Iraq, Líbia o donant suport a l’Azerbaidjan contra Armènia en la guerra de Nagorno-Karabakh. L’intervencionisme i revisionisme turc ha provocat la ira de competidors regionals, que veuen Turquia com una amenaça al seu statu quo, sobretot en relació amb el lideratge sunnita a la regió.
Així doncs, països com els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita, Egipte o Israel han establert una aliança regional per contrarestar la influència turca a l’Orient Mitjà. A remolc d’aquest bloc, altres països confrontats, com Grècia i Xipre, també han desenvolupat noves relacions diplomàtiques, econòmiques i militars amb aquest bloc.
Els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita, Egipte o Israel han establert una aliança regional per contrarestar la influència d’Erdogan
Xipre no només ha vist accentuada la seva confrontació interior, sinó que a escala regional també ha passat a ser un element més en les dinàmiques de confrontació entre països rivals. Aquest escenari de polarització regional tampoc ajuda a acostar posicions per una resolució política i pacífica del conflicte que arrossega l’illa.
D’aquesta manera, la divisió política a Xipre es fa cada cop més complexa, no només per la rivalitat política interna, sinó també per la seva exposició en el tauler regional. Ara mateix, la polarització a la regió accentua les diferències polítiques entre les parts involucrades en les negociacions de pau a Xipre, allargant encara més l’ombra de la partició permanent de l’illa.
