La narrativa oficial sobre els conflictes armats gravita entorn de l’heroi masculí que combat a primera línia de foc. No reconeix les violències que enfronten les dones en la seva quotidianitat. Amb Calla y olvida (Katakrak, 2023), Andrea García González (Madrid,1979) s’hi apropa mitjançant l’escolta vulnerable, “una proposta a través de la qual podem ser conscients de les diferents vulneracions que hi ha a la rebotiga d’un conflicte”, afirma. Aquest mètode d’abordatge va estudiar-lo mentre cursava Antropologia a la Universitat de Queen’s (Belfast) —on va aproximar-se als processos de reconciliació que tenien lloc a Irlanda del Nord— i després a la Universitat de Brighton, en la qual va doctorar-se en Humanitats i hi va elaborar la tesi entre els anys 2015 i 2019. Fruit d’aquest aprenentatge, l’autora ens ofereix un material que “ha de servir per repensar-nos i construir una pau basada en la igualtat, la justícia i el reconeixement de l’alteritat”.
El teu llibre conté una polifonia de dones travessades pel conflicte basc. Com t’apropes a elles?
El cas irlandès em serveix de precedent, al marge que la meva àvia va néixer a Errenteria. Era una nena de la guerra que va haver de traslladar-se a la Unió Soviètica, mentre que la meva mare va instal·lar-se al País Basc. Hi ha, doncs, un vincle familiar, d’aquí que les informacions sobre el conflicte sempre m’han interpel·lat. Sobretot durant els meus estudis de Periodisme a Madrid, on vaig conèixer persones vinculades als moviments socials que tenien parents víctimes de la tortura. Tot plegat m’ha empès a submergir-m’hi.
Comences l’abordatge a finals de 2011, just quan ETA declara alto el foc permanent que conduirà a la seva autodissolució. Era el context idoni?
Sí, perquè em mostra si és possible l’escolta amb qui havia estat l’“altre” i com es viu la nova situació, en la qual trobo gent decebuda per la treva, altres que transmeten il·lusió o altres que es pregunten si estem davant d’un veritable procés de pau. Tracto amb persones implicades en col·lectius tan diversos com l’associació de víctimes Covite, la plataforma de familiars de presos Etxerat, passant pels fòrums de Guipúscoa o els grups del Forum Social Permanent. Miro de reunir tota la cartografia existent.
Has intentat reflectir la diversitat de postures que desprèn el conflicte?
Vaig a les reunions que organitzen i, alhora, estic present a les converses més disteses que tenen al seu dia a dia. És una acció participant que durarà set mesos. Llavors és quan començo les entrevistes. No només a dones d’aquests grups, sinó també altres amb qui no havia tingut un contacte previ en el treball de camp, com les de Greencle, Gesto por la Paz, Elkarri/Lokarri, Emagune o Ahotsak.
L’anàlisi el planteges en el marc del que anomenes “antropologia feminista de pau”. Què distingeix aquest enfocament dels tradicionals?
“La meva metodologia beu dels tallers sobre violència de gènere, un coneixement que m’ajuda a copsar les altres violències que intervenen en el conflicte i de les quals les mateixes protagonistes donen fe”
Beu dels tallers sobre violència de gènere, un coneixement que m’ajuda a copsar les altres violències que intervenen en el conflicte i de les quals les mateixes protagonistes donen fe. Cal recordar que la narrativa oficial acostuma a estar travessada per la veu d’homes i els valors de la societat heteropatriarcal, en què no es prenen seriosament les vivències de les dones. Un camp de joc que les deixa fora de camp.
Acostant-nos-hi, ens adonem d’aquesta realitat oculta?
Observem que les seves vivències són indestriables i es retroalimenten de la violència armada que les envoltava. De fet, m’hi vaig trobar en una de les conserves. Parlaven sobre l’“altre” des d’una narrativa que segurament no apareixerà mai en cap entrevista, però que té una potència extraordinària perquè constitueix una autèntica “pràctica de pau”.
Ens mostren el caràcter polisèmic que té qualsevol conflicte?
Sens dubte. Pensem que la centralitat masculina ho acapara tot, ja que tant els actors armats com les víctimes directes són principalment homes. I això fa que les dones expressin el seu testimoni a partir de la relació vicària amb ells, com si tot els vingués de fora. S’obvia el treball de cures, el sosteniment i les violències a les quals s’han hagut d’afrontar. Doncs bé: la meva recerca vol aixecar acta d’aquesta altra narrativa, no hi falten reflexions polítiques i socials, per tal siguin reconegudes amb l’objectiu que no es produeixin més. En aquest sentit, el conflicte basc és una oportunitat per explicar aquelles violències que han estat silenciades.
Intentes trencar amb les jerarquies del coneixement?
Miro de superar l’esquema que fixa l’acadèmia. I això no suposa desmerèixer moltes autores d’algunes de les quals he rescatat anàlisis. Gloria Anzaldúa, per exemple, m’ha inspirat a desenvolupar el llenguatge des del cos, mentre que Donna Haraway m’ha fet adonar que, a l’hora d’elaborar el relat, no pots actuar com aquell observador omnipotent que s’ubica en una suposada objectivitat. L’objectivitat no existeix perquè, com a subjectes, tot passa pel nostre filtre. Reivindico el valor que tenen aquestes autores com també el testimoni de les dones que entrevisto.
Utilitzes com mètode de recerca l’“escolta vulnerable”. En què consisteix?
El sistema capitalista ens ven la idea segons la qual “podem tirar endavant per nosaltres mateixes” i també la de “tenir el control del que ens succeeix”, ignorant que, la pràctica d’escoltar a algú, ens porta a revisar els nostres clixés sobre moltíssimes coses. En altres paraules: fora de la narrativa en què un és invencible, si assumim que la gent ens afecta i que nosaltres afectem a la gent, ens adonarem que depenem del nostre entorn per poder viure.
Aquest procés d’escolta no ha de ser necessàriament dolorós?
“El reconeixement mutu trenca la dicotomia jeràrquica que mira l’altre com a explotable i eliminable físicament i simbòlicament”
També ofereix espais gratificants que ens ajuden a avançar i a construir coses plegades, alhora que contribueix a fer que tothom se senti reconegut. I aquest reconeixement mutu trenca la dicotomia jeràrquica que mira l’altre com a explotable i eliminable físicament i simbòlicament. En canvi, ajuntar-se suposa experimentar l’alteritat i abordar col·lectivament l’arrel de les violències que cadascú ha sofert.
La finalitat és arribar a un diagnòstic comú?
Com a mínim, es vol comprendre que l’origen de les violències és una estructura basada en l’explotació i eliminació de l’altre, però també que la pau no ha d’implicar la imposició de consensos il·lusoris on hem d’assumir que hi haurà algunes desigualtats. Podem convenir que els conflictes són inherents i que és possible encarar-los sense recórrer a la violència, sinó amb el propòsit de teixir unes relacions més justes i igualitàries.
