César Rendueles és doctor en filosofia i professor de sociologia a la Universitat Complutense de Madrid. Ha publicat Sociofobia. El cambio político en la era de la utopía digital (2013), Capitalismo canalla. Una historia personal del capitalismo a través de la literatura (2015) i, més recentment, Comuntopía. Comunes, postcapitalismo y transición ecosocial (2024). També ha editat textos clàssics de Karl Marx, Walter Benjamin, Karl Polany, Antonio Gramsci o Jeremy Bentham. L’entrevistem amb motiu de la presentació del seu últim llibre a València.
En un context de crisi multidimensional i on, en termes culturals, el concepte distopia té tanta presència, escriure un llibre que té per títol Comuntopía és una clara reivindicació dels comuns. Què poden aportar els comuns ara i ací a la transformació social?
Realment, el títol juga amb l’ambigüitat de la paraula utopia, com un horitzó desitjable, però també com una quimera que pot arribar a convertir-se en un malson. Intenta reflectir eixa tensió que vivim moltes vegades en els moviments emancipadors: entre la necessitat de dissenyar institucions públiques universals i eficaces, com la sanitat o l’educació, i la nostra reivindicació que no estiguen organitzades com a dictadures burocràtiques, sinó que siguen instruments de sobirania popular oberts a la participació. Crec que els comuns contemporanis actualitzen i amplien dinàmiques clàssiques d’aquestes tradicions antagonistes. Per damunt de tot, recuperen per al debat polític actual la qüestió de la propietat col·lectiva, no sols públic-estatal, que havia anat quedant un poc sepultada sota les polítiques de redistribució.
Tal com expliques en el llibre, “pobles de tot el món han regulat amb èxit la cura i explotació col·lectives de boscos, pastos, aigua per al regadiu, bancs de pesca, caça, camins o canalitzacions segles abans que existiren els mercats o els estats moderns”. Què va suposar aquest canvi d’organització social?
“La història dels comuns ens retorna un menú institucional en el qual la relació entre el públic-estatal i el comunal-participatiu pot ser la d’un continu i no la d’una oposició”
El procés de destrucció dels comunals va ser, en general, molt violent i va suposar tant una pèrdua de sobirania política de les classes populars com, almenys en el curt termini, el seu empobriment material. Van ser dinàmiques molt tràgiques que sovint ens fan oblidar una cosa molt important des de la nostra perspectiva actual: la desaparició dels comuns va empobrir també el catàleg institucional que tenim a la nostra disposició. Va deixar la gestió dels assumptes col·lectius, exclusivament, en mans de dues institucions, primer el mercat i, progressivament i com a complement, l’Estat. La història dels comuns ens retorna un menú institucional molt més ampli, subtil i complex, en el qual la relació entre el públic-estatal i el comunal-participatiu pot ser la d’un continu i no la d’una oposició.
Podem dir que aquest procés que Marx va anomenar acumulació originària no es limita al procés violent de creació dels estats moderns i l’aparició del capitalisme, sinó que, tal com assenyalen autores com Silvia Federici, el tancament de béns comuns ha sigut un procés constant al llarg de la història del capitalisme. Com s’accentua aquest fet en la fase neoliberal?
Hi ha més esclaus en aquest moment que en cap altre de la història. Les pràctiques d’acumulació originària no han desaparegut en algunes parts del món i, a més, han anat apareixent altres formes d’expropiació la base de les quals sempre és la mateixa. El capitalisme és un sistema molt expansiu, però molt fràgil i necessiten un “fora” del qual estar constantment alimentant-se per a evitar la tendència que té a la implosió: extracció del treball de cures, recursos naturals, coneixement i sabers populars. Un element característic del neoliberalisme més tradicional que s’està descomponent va ser la vampirització dels serveis públics de l’estat del benestar, que va ser una espècie de nova acumulació originària. O el capitalisme de plataforma, que és una manera d’extracció de plusvàlua de les pràctiques de la nostra vida quotidiana.
Per tant, l’expansió de l’Estat modern només és possible a causa del desplaçament i l’extermini de les formes de vida comunals. Malgrat això, en el llibre afirmes que no hauríem de pensar la relació Estat-comuns “com una oposició entre comunitats vives i un agent opac, extern, jeràrquic i burocràtic”. Quin paper alliberador, o si més no de contenció, pot dur a terme l’Estat?
Ens movem entre una polaritat: hi ha moments en què ens sentim completament oprimits per l’Estat i ens agradaria fugir a una aldea autogestionada i altres moments que ens passa el contrari per les limitacions de les pràctiques autogestionades (la seua lentitud, la incapacitat d’escalar quan necessitem mesures ràpides, contundents i eficaces…). Ara bé, cal ser conscients que la invenció del gran Estat és producte del capitalisme i respon a les seues necessitats. Per altra banda, i com s’han preguntat socialistes, com per exemple Lenin, hem de renunciar a aquesta potència social capaç de posar en marxa, per exemple, recursos sanitaris a gran escala per a milions de persones? És una pregunta que continua viva i forma part d’aquesta tensió. A mi m’agrada posar el focus en gent que haja buscat respostes imaginatives a aquesta tensió i haja injectat aspectes de la democràcia directa, autonomia i participació en les pràctiques burocràtiques estatals. No sabem quanta democràcia aguanten les polítiques públiques de benestar.
L’exemple més reeixit és el cas veneçolà, quines potencialitats i quins límits podem esmentar?
“La invenció del gran Estat és producte del capitalisme i respon a les seues necessitats”
L’aposta veneçolana es va saldar amb fracàs, tot i que és cert que des del punt de vista del disseny i de l’ambició institucional era molt atractiva, en bona part perquè va aprendre d’altres experiències passades (cooperativisme, model iugoslau…). Tenia una visió clara sobre quin podia ser el paper de l’Estat per a impulsar, ajudar i acompanyar pràctiques de comunalització. I, al mateix temps, podem dir que una de les raons per les quals va fracassar aquest model va ser per l’absència d’una estructura burocràtica pública capaç d’acompanyar amb èxit aquestes iniciatives, és a dir, un dèficit d’institucionalitat i d’organicitat pública.
Quan parlem de “tornar als comuns”, cal ser conscients que el context és molt diferent en diversos aspectes de gran rellevància (com per exemple l’estat dels béns comuns) a l’època prèvia a la constitució dels estats moderns. Quines conseqüències pot comportar aquest fet i quins són els límits dels comuns per a fer front a la crisi ecosocial?
La crisi ecosocial és una policrisi de crisis que es retroalimenten. Un fet que ens desconcerta és que hem de combinar una mirada de molt llarg termini, un canvi civilitzatori, amb mesures urgents en les quals necessitem teixir aliances amb empreses monstruoses com, per exemple, Iberdrola. Això és terrible i genera conflictes dins de l’ecologisme. Jo crec que per a un cert tipus de desafiaments a curt termini, les pràctiques comunals tenen una eficàcia limitada, com és el cas de la descarbonització, un repte de gran urgència.
En el llibre parles de la importància de pensar les propostes des de la capacitat de fer front al gran repte de la crisi ecosocial. Amb quines propostes comptem des dels comuns?
En aquests casos crec que hem d’usar les cartes que tenim que, en molts aspectes, són contràries a les que ens agradaria tindre. Ens agradaria comptar amb mesures de tall comunal, sí, però cal ser conscients que són més lentes, una característica que en un altre context seria una fortalesa, però en aquest és una debilitat. Per altra banda, les polítiques comunals poden transformar el sentit comú, la mentalitat a llarg termini que socialment permeta acceptar millor les limitacions o les mesures que s’hauran de desenvolupar per a fer front a la crisi.
En aquest sentit, la hibridació de polítiques comunalistes amb polítiques des de l’Estat podria ser una opció. En el llibre parles de l’exemple cubà. Què en podem aprendre d’aquesta experiència?
El cas cubà és un exemple de com és d’ambigu aquest debat. Després de superar amb cert èxit el període especial, ja que el país no va col·lapsar, es pot considerar una experiència exitosa. D’aquest període, posteriorment, va haver-hi una reivindicació de l’èxit des de perspectives estatalistes, que defensaven la planificació estatal i hereva de la tradició soviètica; com de la part contrària, la perspectiva llibertària autogestionada, que argumentava que l’experiència demostrava que en enfonsar-se la planificació estatal, va ser l’autogestió ciutadana des de diverses maneres qui va aconseguir tirar endavant el país. Crec que cap de les dues perspectives té totalment la raó: va ser un moment molt complex i és difícil d’avaluar. Però, a partir d’aquest context, és interessant entendre les diferents pràctiques i polítiques com una caixa de ferramentes, des d’una perspectiva no-autoritària i sota control popular, i usar-les segons les possibilitats i necessitats del moment. Així i tot, més enllà d’això, dubte que hi haja receptes màgiques.
