Acaben disset setmanes del que amb tota seguretat ha estat el judici més important de la jove democràcia espanyola. Dotze acusats, 422 testimonis, setze pèrits, més de 150 hores de vídeos i uns 60.000 folis. 842 anys de presó, així a l’engròs i sense filar prim, a lo Vox, com el procés mateix.
Amb una hora per acusat, si els speech finals consisteixen a resumir la prova, aquests dies tocaven a un minut i deu segons per dia de sessió al Convent de les Saleses. Lluny de tan difícil escomesa (complerta amb èxit per les defenses, tot sigui dit), intentarem relatar alguns dels elements que, per a nosaltres, han estat rellevants d’aquest judici i probablement acabin sent revisats al Tribunal d’Estrasburg.
El dret al jutge natural i la jurisdicció de conveniència
Un dret bàsic i fonamental del nostre ordenament jurídic és el de conèixer quin òrgan jurisdiccional predeterminat per la llei serà l’encarregat d’investigar i jutjar en un procediment penal. La regla general és que els tribunals de la demarcació territorial s’encarreguin dels fets, amb l’excepció dels aforats. L’article 57.2 de l’Estatut disposa que “a les causes contra els Diputats, és competent el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Fora del territori català, la responsabilitat penal és exigible en els mateixos termes davant el Tribunal Suprem”. Era d’esperar doncs que fos el TSJC l’enjudiciador, com amb el 9-N.
La Sala d’admissions del Suprem, en canvi, va admetre la querella primera explicant que “existeixen indicis de contribucions fàctiques de diferent ordre i, precisament per això, executades en diferents punts geogràfics”. Vista la prova; tots a Catalunya. D’aquesta manera s’estirava contra legem la causa a l’Alt Tribunal, el qual, com sostenia la defensa de Cuixart a la primera sessió de judici, “era el tribunal de conveniència més sensible als poders polítics i econòmics”. No és per menys. La Sala Penal es troba presidida per Marchena, magistrat del Suprem des del 2007, de perfil conservador i “controlat per darrere” pel PP, conegut per ser el ponent de condemnes com la d’Atutxa (Manos Limpias) o Baltasar Garzón.
Més enllà de la discussió sobre la falta d’imparcialitat del Suprem o l’Audiència Nacional, el fet és que els acusats no han pogut ser jutjats en català i, el més important, se’ls ha privat d’un dret fonamental com la segona instància judicial
Figues d’un altre paner són les diverses ramificacions de la causa del Suprem, des d’Instrucció 13 de Barcelona, del vell conegut pels moviments socials Ramírez Sunyer, fins a l’Audiència Nacional, la qual per cert ja va establir el 2008 que “el delicte de Rebel·lió mai ha estat competència de l’Audiència Nacional”. És clar, que aleshores es tractava d’investigar els crims del franquisme.
Bé, més enllà de la discussió sobre la falta d’imparcialitat del Suprem o l’Audiència Nacional, el fet és que els acusats no han pogut ser jutjats en català i, el més important, se’ls ha privat d’un dret fonamental com la segona instància judicial, en tant que aquest és el màxim tribunal espanyol i cap altre en pot revisar les seves sentències.
Una instrucció marcada per la pressa i la presó provisional
La fase d’instrucció va venir fortament marcada per la figura de la presó preventiva, primer acordada sobre els Jordis i després, sobre la resta. La duració màxima de la presó és de dos anys, fet que va obligar Llarena a recavar proves amb una pressa excessiva per a una causa d’aquesta envergadura. I s’ha notat; la Fiscalia no coneixia la procedència dels vídeos que havia aportat, els seus pèrits reconeixien la ignorància de factures falses als comptes de la Generalitat i, el més important, diversos policies que declaraven com a testimonis es troben investigats a Barcelona pels fets de l’1 d’octubre.
La investigació de Llarena ha estat caracteritzada per la recopilació d’informes policials i prova d’altres jutjats, on les parts no estaven personades i per tant no hi tenien accés. Les molt criticades “pericials d’intel·ligència” i fins a informes prospectius, on ha quedat palès que investigaven policialment l’independentisme des de molt abans de la sospita del delicte.
La duració màxima de la presó provisional és de dos anys, fet que va obligar Llarena a recavar proves amb una pressa excessiva per a una causa d’aquesta envergadura. I s’ha notat
Una perla que quedarà per a la història, arribà des d’Alemanya i Bèlgica, en denegar la seva extradició a Espanya pel delicte de rebel·lió. Aquells dies, Llarena possiblement va prendre la decisió més incomprensible i arriscada de la seva carrera: retirar les euroordres i negar-se a l’entrega de Puigdemont per l’únic delicte que, de forma indiciària, Europa reconeixia com a creïble: la malversació. Curiós i insòlit, quedant-nos curts d’adjectius, que un jutge es negui a perseguir presumptes autors dels delictes que ell mateix està investigant.
La pràctica de la prova en el plenari
La pràctica de la prova no ha estat exempta de polèmica en el procediment. Podríem dir mil coses sobre l’inici precipitat del judici (a una setmana vista); la manca de calendari preestablert, les sessions maratonianes i sense espai per a la preparació de les defenses, els tuits i correus electrònics que ni les mateixes acusacions entenien ni en coneixien l’origen i moltes més, però sens dubte, la joia de la corona ha estat la prova testifical.
El biaix en el tracte del tribunal respecte als testimonis de l’acusació o la defensa, a vegades, ha estat grotesc. L’amnèsia consentida de Rajoy, Saez de Santamaria o Zoido en el que possiblement és l’esdeveniment més rellevant de la seva carrera política, contrastava directament amb les advertències d’imputació per fals testimoni de mers funcionaris rasos de la Generalitat. De l’extrema màniga ampla en el relat de les “mirades d’odi” dels fins a 150 agents policials repetint el mantra del tumult, en contraposició amb el marcatge en curt de tots i cadascun dels testimonis de Cuixart.
El biaix en el tracte del tribunal respecte als testimonis de l’acusació o la defensa, a vegades, ha estat grotesc. L’amnèsia consentida de Rajoy, Saez de Santamaria o Zoido contrastava directament amb les advertències d’imputació per fals testimoni de mers funcionaris rasos de la Generalitat
Si hem de destacar un aspecte controvertit però de la prova testifical, seria sens dubte la impossibilitat de contrastar els testimonis amb documents i vídeos dels fets d’octubre. Una pràctica absolutament habitual com aquesta, especialment en els judicis antirepressius, ha estat censurada minvant de forma extrema el dret de defensa dels acusats. El testimoni és una font de prova fonamental; sota promesa de dir veritat i amb la possibilitat de constituir-se en prova de càrrec que justifiqui una condemna, la seva validesa es basa en la credibilitat, versemblança i persistència en la incriminació. Perquè ens entenguem: si un agent explica la seva experiència subjectiva, hem de poder contrastar amb elements aliens al seu relat si el que diu és veritat o si té interessos en el procediment. En el cas concret, alguns dels policies estaven directament imputats pel jutjat 7 de Barcelona o participaren dels fets de les escales a l’Escola Pau Claris, per exemple, però bé, la versió oficial mai no ho tindrà en compte, doncs no es va poder contrastar.
El fons de l’assumpte: la càrrega política i el concepte de violència
L’element central del procediment ha estat el debat permanent sobre la violència i la rebel·lió en contraposició amb la desobediència civil pacífica i l’exercici de drets fonamentals. Amb les doctrines del “tot és ETA” i d’“Aturem el Parlament” a la retina, quantes vegades ens penedirem de restar impassibles davant tesis judicials que són una metàstasi per a la democràcia. Ironies del destí, amb la Generalitat com a acusació en aquell cas, la “violència ambiental” d’Aturem el Parlament ha despertat de nou per acabar amb tota voluntat transformadora. El jutge que la signava, per cert, era el mateix Marchena. Guant de seda amb puny de ferro.
El senyor Zaragoza tancava la vista més rellevant de les últimes dècades amb un paral·lelisme entre el procés i l’intent d’insurrecció de Tejero. Sense prova de violència, més que tuits, pocs policies lesionats i cotxes policials “devastats”, al seu criteri, ambdós són cops d’estat sense violència, sinó mera intimidació ambiental
Les sessions han acabat amb els informes de les parts, on més enllà del paper irrellevant, de baix talant jurídic i simbòlicament detestable de la presència de Vox, el cert és que tant la Fiscalia com l’Advocacia de l’Estat han acabat apujant el to. Una de les màximes institucions en defensa de la legalitat, el fiscal en cap del Suprem, el senyor Zaragoza, tancava la vista més rellevant de les últimes dècades amb un paral·lelisme entre el procés i l’intent d’insurrecció de Tejero. Sense prova de violència, més que tuits, pocs policies lesionats i cotxes policials “devastats”, al seu criteri, ambdós són cops d’estat sense violència, sinó mera intimidació ambiental. Ara bé, el primer amb tancs i fusells i el segon amb urnes, tuits i paperetes. La qüestió sembla anecdòtica (i gravíssima), però res més lluny de la realitat; el judici ha pretès enviar un missatge propagandístic clarament desincentivador vers la mobilització social: tolerància zero cap a l’independentisme.
Fetes les quatre pinzellades anteriors, no ens queda res més que esperar la sentència i desitjar-nos sort. Sort a les preses polítiques que arrosseguen 300 dies de presó, sort als operadors polítics i jurídics que veiem amb resignació que tenim un aparell de justícia que no mereixem i pretén amb repressió resoldre problemes polítics, prou que ho sabem de fa temps. Sort a tot un poble, l’espanyol i el català, que amb més o menys consciència observa com la democràcia penja d’un fil. I és que “el veritable problema de la nostra societat és l’obediència civil”, com deia Cuixart en l’última paraula. No passaran, company.
