Des de fa temps, diferents anàlisis i discursos adverteixen sobre l’avanç del feixisme a Europa. A vegades tal alerta respon a l’accés de nous, o en realitat, de reciclats partits d’extrema dreta al poder, com el cas d’Itàlia. Si bé aquestes anàlisis aporten valuosa informació que permet entendre aquest tenebrós present, d’alguna manera tracten de buscar un “desviament en el camí” per tal d’explicar la dretanització d’Europa. Això genera el risc d’apel·lar a un passat idíl·lic, com si en algun moment l’Europa guanyadora del Premi Nobel de la Pau hagués existit.
La intenció de problematitzar els discursos que apel·len al ressorgiment del feixisme no té com a objectiu relativitzar el context de violència que es desplega cap a diferents comunitats en l’actualitat. Quotidianament, veiem com pràctiques i discursos obertament racistes, classistes i patriarcals es van normalitzant i legitimant. És freqüent, per exemple, responsabilitzar als mateixos migrants assassinats de les morts generades a les fronteres per les forces de seguretat de l’Estat, com va fer Grande-Marlaska en la seva compareixença davant el congrés un parell de setmanes enrere. O criminalitzar als qui denuncien la islamofòbia imperant en el regne d’Espanya, com li succeeix a Mohamed Said Badaoui, qui enfronta una ordre d’expulsió justificada en el seu activisme.
És urgent incorporar perspectives antiracistes que vagin més enllà de les aproximacions que entenen el racisme com un prejudici o de les perspectives interculturals que celebren la diversitat
Davant aquest panorama, és urgent incorporar perspectives antiracistes que vagin més enllà de les aproximacions que entenen el racisme com un prejudici o de les perspectives interculturals que celebren la diversitat, que semblaria ser que és al màxim que aspiren les administracions d’esquerres, catalanes i estatals. Perquè, com repetien les zapatistes en el seu pas per Europa, per als qui ens situem a baix i a l’esquerra és imprescindible donar batalla en l’àmbit polític i disputar les narratives dominants.
Per a analitzar el context polític europeu actual hem de tenir en compte les relacions constitutives entre el racisme, el patriarcat i el capitalisme. No és casual, que les comunitats que reben la intensificació dels atacs siguin aquelles que no caben dins dels estrets marges de l’actual sistema civilitzatori modern. Com bé explica Helios F. Garcés l’agenda de la dreta “en cap cas és la defensa de la ‘llibertat de les dones’, ni la democràcia, ni els drets de les classes treballadores, sinó la defensa d’un ordre racial i patriarcal, això sí, molt patri”.
En aquest sentit, ara que s’acosta el 12 d’octubre, la “festa pàtria” per excel·lència, és una bona oportunitat per pensar les connexions entre l’establiment de l’ordre racial imperant i la colonització. De la qual Catalunya també s’ha beneficiat i continua fent-ho, malgrat l’estesa i qüestionada idea de certs sectors independentistes de considerar-se a si mateixos com una “colònia”.
Catalunya s’ha beneficiat i continua fent-ho de l’ordre racial imperant i la colonització, malgrat l’estesa i qüestionada idea de certs sectors independentistes de considerar-se a si mateixos com una ‘colònia’
Des de la perspectiva decolonial s’explica amb gran detall que la colonització no sols va generar les condicions materials per a la mundialització del sistema capitalista, sinó que va establir noves jerarquies entre la població mundial. Mitjançant el desenvolupament de la categoria “raça” els pobles colonitzats van ser inferioritzats tant en les seves pràctiques com en els seus pensaments. La qual cosa va permetre consolidar la distinció de la humanitat entre éssers inferiors i superiors, irracionals i racionals, primitius i civilitzats, tradicionals i moderns, etc.
Així mateix, les feministes decolonials d’Abya Yala han nodrit aquesta perspectiva en estudiar amb profunditat la relació entre la colonització i la imposició del sistema colonial del gènere. El lema “el cis hetero racisme va arribar amb Colom”, utilitzat per col·lectius antiracistes, resumeix molt bé aquestes aportacions.
Aquestes perspectives ens permeten establir connexions entre els discursos feixistes desenvolupats a l’interior d’Europa, el sistema capitalista i el colonialisme. La qual cosa, no respon només a un interès històric, sinó que permet explicar el present en el qual vivim i com és de constituent la supremacia racial a Europa. Lamentablement, no és només un problema de l’extrema dreta sinó que impregna la nostra raó moderna colonial.
La preocupant situació actual ens repta a ampliar la mirada per comprendre el present i enfrontar a aquesta hidra racista, capitalista i patriarcal que es reprodueix per tots costats. Perquè com assenyalaven les zapatistes a l’inici de la guerra contra el poble d’Ucraïna, si no reaccionem “no hi haurà paisatge després de la batalla”.
