“Cántame esa coplilla… hazle un girito más”. L’àvia sempre parava l’orella per escoltar la veu de Queralt Lahoz. A casa seva, era la neta qui cantava a l’àvia i no pas l’àvia qui cantava a la neta. “Vaig començar a parlar al mateix temps que cantar”, explica. La seva àvia María, amb sis criatures, va migrar des de Granada cap a Barcelona per retrobar-se amb el seu marit. Es van instal·lar en una barraca de la carretera de la Roca a Santa Coloma de Gramenet, la ciutat on Lahoz va néixer mamant flamenc. L’anomenaven l’”Andalusia de Barcelona” per tota la comunitat migrada que s’hi havia instal·lat i las peñas eren els espais de cultura i trobada flamenca per al veïnat. La seva àvia, i en general les dones de la seva vida, travessen el primer EP de Lahoz, que porta per títol l’any que va néixer María: 1917. Cinc temes de sons urbans amb una fressa de fons: el flamenc i “la nostra història” -explica-, “la història de moltes dones que van patir les drogues als vuitanta, els divorcis no acceptats, els barris que les jutjaven o el fet de pertànyer a una classe obrera lluitadora”.
Sota el segell Say it loud Records, 1917 està cuinat a foc lent -té el sabor d’haver fet xup-xup– i en equip: una cantant, dos productors i un teclista (i per rematar-ho, els videoclips de Terral Studio). Un any d’intercanvi, d’anades i vingudes. “He après a confiar més en els altres, a relaxar-me i ser més flexible. On no arribes quan estàs estancada, hi arriba algú altre de l’equip que t’obre una porta amb altres sons”, reconeix Lahoz. En aquesta habitació pròpia de la cantant colomenca, hi han entrat, obrint i tancant portes sonores, Fede Jahzzmvn, Viktor Pizza i Pau García.
Tot i que García ja coneixia Lahoz del projecte Bravas ft El Tornado, on posa els teclats, no va ser fins al Say it loud del 2018, quan Jahzzmvn també va entrar en joc, i també va fer-ho a través de Bravas. Va acompanyar-les als plats en una actuació a L’Harmonia. A partir d’aquí, es va anar dibuixant el primer tema del disc “Como puñalá”, tot i que Queralt Lahoz en solitari ja havia firmat “María La Molinera”, que rendeix tribut a la seva àvia “cargada desde Graná” amb “tanta hambre guerra y lucha a sus espaldas, tanta libertá robá en su mirá“. I entremig, un altre tribut, però en aquesta ocasió a Santako amb “Pa mi barrio (me duele)” i braç a braç amb Isma.L.
Morentiana i una espurna de Las Grecas
Amb l’esquelet d’alguns temes soldat, Jahzzmvn va pensar que Viktor Pizza podia tirar-los un cable. El productor d’Extraño Weys “trobava que en algun tema faltava una mica de ‘background’ de la Lahoz”. És a dir, potenciar les seves arrels flamenques entre tots els sons urbans. I això va fer: unes palmas, uns cajones, samplers i gypsis… Mentrestant, Pau García va anar posant teclats i va anar aportant “atmòsferes sonores actuals”: “em passo mil hores escoltant i traient sons i harmonies Nu-Soul, R&B, Gospel, Lofi…”. Però si hi ha un moment de l’EP en què el piano llueix és a “Valor“, que parla d’un retrobament -amb el cap ben alt-, després d’una relació difícil. Una desacceleració a la meitat del tema dona pas a una pausa de veu i piano, que eriça la pell. Lahoz explica que aquest tema porta l’aire dels fandangos “Tu cara en la mía se vió“, interpretats per La Niña de los Peines.
“Valor” per fandangos, “Como Puñalá” amb el rastre de “Menos faltarle a mi madre” de Pepe Pinto, i una Guajira -“A mi me gusta por la mañana, después del café bebido pasear por las Habanas con mi tabaco encendido“- impresa a “Línea 18“. “Vinc del flamenc i es nota”, conclou Lahoz. Aquest darrer tema, que et passeja per l’Habana, ha comptat també amb la col·laboració del bateria de La Sra Tomasa, Marc Soto, el va compondre allà mateix i neix d’una imatge: “sortíem de La Fábrica del Arte de l’Habana i la meva amiga Amaia Heredia -gitana, gitana- va pujar en un fanal i es va posar a pintar. El cel estava ple d’estrelles. Hi havia uns pius on posava 18, que indicava el carrer. Aquesta amiga meva ha lluitat durament contra els estigmes i me l’estimo molt”. De fet, la cançó ja té un nom extraoficial “La Gitana”.
A Queralt Lahoz li espurnegen els ulls quan parla d’Enrique Morente: “és una bassa de coneixement increïble i és un referent que existeix fortament en el projecte, més en el directe que farem que a l’EP”, puntualitza. La cantant afegeix que també hi ha una picada d’ull a Las Grecas, el duo de Carmela i Tina Muñoz: “dues dones gitanes van revolucionar la història musical”. Jazzhmvan, que actualment també té un projecte amb Lil Russia, explica que comparteixen uns codis que han facilitat tota la producció del disc: “Quan Queralt diu ‘ho vull més Lole y Manuel’ o ‘més morentià’ sé què m’està demanant”. I tot això hi és, afegeix Viktor Pizza: “samplejos de Lole y Manuel, d’El Manitas, de Morente…”.
Si en alguna cosa estan tots d’acord, és en l’ingredient comú de 1917: el flamenc. Però estilísticament és una macedònia. Lahoz està convençuda que si algú vol posar-li una etiqueta, s’equivocarà. Tot i així, cada un dels cinc temes, afegeix Pau Garcia, té un estil de referència: “Como Puñalá” més rap clàssic-trap cru, “Línea 18” és molt r&b-latin, “Valor” té aromes àrabs-andalusins, “Me Gusta” té un rotllo afrobeat i “Drogas Caras”, clarament un so Kaytranda (r&b house)”.
Queralt Lahoz -i la resta- és tot terreny. Versàtil, tant en estil com en escenaris: l’hem vist homenatjant la rapera granadina desapareguda Gata Cattana, actuant amb les veus de les dones de Bravas, recorrent escenaris amb el guitarrista Dani Felices com a De La Carmela i, recentment, a la Nit de Santa Llúcia organitzada per Òmnium, interpretant meravellosament “Al Alba” d’Aute i “Assumiràs la veu d’un poble” del poeta valencià Vicent Andrés i Estellés.
És una artista amb majúscula. I a més, amant de la improvisació: “el directe sonarà diferent. Dalt els escenaris passen coses que mai més passaran. És un regal que fas a la gent”, i que podreu rebre el pròxim 21 de febrer a la Sala La Nau.
