Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Amor i tuppers

La mare de l’Esmeralda té vuitanta anys però no vol renunciar a preparar el dinar de Nadal per a un fotimer de família, amb tupper de ració extra per a cadascú. L’Esmeralda, que es passa cada any vint hores ajudant-la a la cuina, intenta convèncer-la que això del tupper no cal, però a la dona li cau el món a sobre si la gent no s’endú el caldo i el cabrit, dins i fora de la panxa. M’ho explica i sento una fiblada coneguda a l’ànima: recordo ma mare i la nostra relació via tuppers.

Que no, que no te llevas lo que queda. Que no sé yo a santo de qué, ni dónde está escrito que las pobres madres trabajadoras ya jubiladas, después de tantos años deslomándonos dentro y fuera de casa, tengamos que seguir manteniendo a los hijos. Que esto me soluciona a mí varias cenas. En esta casa tienes siempre un plato, pero no voy a cocinar para que te lo lleves, habrase visto, con lo joven y sana que eres para ir de aquí a allá, también lo eres para cocinarte. I jo sentia una estranya barreja d’orgull i de pena. Orgull, perquè volia una mare que mirés per ella i això no sempre passava, també perquè m’adonava de la importància del toc d’atenció per deixar de veure els grans com a eterns proveïdors. Pena, perquè l’endemà a l’hora de dinar tothom a l’oficina trauria restes delicioses de dinars de diumenge que contenien hores de xup-xup i jo una trista amanida.

En els darrers mesos he hagut de fer repòs a casa. D’entre les mil coses belles que han envoltat un tràngol dur, hi ha hagut desenes de tuppers. De gent preciosa que em visitava i me’ls portava

Però, de tant en tant, passava. Ma mare em donava un tupper amb el despreniment i l’alegria del regal sincer (no parlo doncs dels de paella, que era la millor del món, però maleïda sinceritat: te puedes llevar toda la que quieras porque yo el día después no me la como, que el arroz es de mal conservar). Parlo de sortir triomfant de casa dels meus pares amb aquell deliciós estofat, aquells macarrons, aquelles llenties, aquella, ai, escudella.

Quan això passava, tornava a casa tibant el fil invisible entre ella i jo, el fil de l’amor-incondicional-malgrat-rareses-de-cadascuna i del torna’m-el-tupper, un clàssic entre tantes mares, capaces de dur un control tupperístic que mai no he pogut comprendre, que sempre m’ha semblat que els tuppers, com els bolis o els encenedors, no són de ningú, creença que m’ha dut més d’un problema a la vida. Però ma mare tenia un sentit de la propietat tan accentuat en relació amb els tuppers que, després d’anys de negar-se a tenir mòbil i, un cop el va tenir, després de mostrar el seu més absolut desinterès i manca d’habilitat per enviar missatges, va trencar la barrera de l’aprenentatge per enviar-me el primer SMS de la seva vida, un matí de dissabte: QUIERO MIS TUPPERS YA, amb aquelles majúscules amb què ens dèiem les coses importants a principis dels 2000, vint cèntims els missatges, economitzant lletres, anant al moll de l’os, al tupper. Que rima amb úter. I amb nucli, forn, caldera, vida.

Que quadri també el desig de gaudir de les restes d’escudella en soledat amb el de regalar-les. I el tupper propi amb el tupper compartit. I tots els òrgans del cos. I les parts de la casa. I que el congelador es parli amb el forn. I que la vida segueixi, nodrint-nos

En els darrers mesos he hagut de fer repòs a casa. D’entre les mil coses belles que han envoltat un tràngol dur, hi ha hagut desenes de tuppers. De gent preciosa que em visitava i me’ls portava (familiars, amics, veïnes, vull dir; no parlo de la gent preciosa de Deliveroo o Glovo, que es juguen la salut a cop de pedal, que no consumeixo aquests serveis ni de conya, que no vull alimentar-me d’explotació laboral). Sense elles, no hauríeu pogut llegir cap de les columnes dels darrers mesos, perquè m’han nodrit en aquests temps difícils, gràcies immenses. També feien la compra o proposaven “baixo les escombraries?” i a mi això segon em feia gràcia, perquè no tenia capacitat per generar tanta brossa i perquè en aquella pregunta veia un ajudar a fer anar el cicle de la vida: aliments que entren a la casa, restes que en surten. La casa, com un cos. I el cos i la casa, com recipients, igual que els tuppers de vida que omplien la meva nevera i, més tard, el congelador desbordat, quan vaig haver d’anunciar que ja no en cabien més.

Setmanes després, amb cada tupper descongelat, venia el festival de la confusió i felicitava el Joan per unes llenties que van resultar ser de la Berta i la Isa (però quina delícia també les del Joan, quan li va tocar el torn al seu tupper), i a la Rocío per una crema de verdures que no era seva, doncs serà de la Fresni i la Fresni que diu que tampoc, i és que era de la Consol. Ajuts d’autoria col·lectiva i desdibuixada, regals de remitent juganer, nitidesa del present que és passat descongelat i nou gust ara mateix al paladar. Tot això vull endur-me al 2020. També a ma mare, un any més, rondinant per darrere que explotaciones y autoexplotaciones, las justas. I aquest propòsit en la posició tres-mil-cinc-cents-dos de la llista de propòsits 2020: ordenar l’armari dels tuppers i fer de casa meva la primera casa al món on tapes i recipients quadrin a la perfecció. I ja posats, que quadri també el desig de gaudir de les restes d’escudella en soledat amb el de regalar-les. I el tupper propi amb el tupper compartit. I tots els òrgans del cos. I les parts de la casa. I que el congelador es parli amb el forn. I que la vida segueixi, nodrint-nos.