Les eleccions locals del 31 de març a Turquia van suposar un petit infart per a la figura de Recep Tayyip Erdogan i la coalició electoral encapçalada pel Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP). La llarga nit electoral va certificar la fi de 25 anys de domini islamonacionalista a la capital del país, Ankara, i al principal orbe, Istanbul. El Partit Popular Republicà (CHP) també va sortir victoriós al seu principal feu, Esmirna, i a altres ciutats del país com ara Adana, Mersin o Antalya.
La derrota del partit d’Erdogan a Istanbul és especialment dolorosa. És allà, entre els humils carrers del barri de Kasimpasa, on es va forjar la seva figura i des d’on va conquerir l’alcaldia l’any 1994. Des d’aleshores, la seva és una història d’acumulació de poder polític, creixent culte a la persona i importants traces d’autoritarisme. Però les urnes comencen a dubtar del president, i en tenen bones raons.
En primer lloc perquè l’oposició a Erdogan s’està mostrant sorprenentment capaç de confrontar el domini de l’AKP. La coalició liderada pel CHP es va mostrar més efectiva i cohesionada a les principals ciutats i àrees metropolitanes del país, rebent també part del vot útil de l’electorat del prokurd Partit Democràtic del Poble (HDP). Encara més important, però, va ser l’elecció de les candidatures opositores. Tant a Ankara com a Istanbul, l’oposició va presentar candidatures que eren capaces de captar vots fora dels seus districtes i bases socials tradicionals. A Ankara, Mansur Yavas va obtenir la majoria del vot nacionalista. A Istanbul, Ekrem Imamoglu va treure part del vot conservador. Ambdós van consolidar la seva imatge com a líders emergents, fent aflorar el nerviosisme entre les files de l’AKP, com va mostrar la prematura autodeclaració de victòria electoral de l’exprimer ministre Binali Yildirim, candidat conservador per l’alcaldia d’Istambul.
En segon lloc perquè Turquia es troba enmig d’una important recessió econòmica, la primera en dècades. Les famílies turques han començat a patir l’impacte de la crisi monetària de l’estiu passat, que va provocar una gran inflació (al voltant del 20%), un augment de l’atur fins al 14% i una creixent erosió dels nivells de vida. Però la derrota de l’AKP a sis de les deu principals ciutats del país també té un important impacte econòmic per al mateix partit, que perd control sobre l’enorme flux de rendes urbanes. Durant els seus 25 anys de govern a Istanbul, l’AKP ha estat afavorint empresariat proper al seu cercle polític, generant importants acumulacions de capital i una xarxa de patronatge (especialment entorn el sector de la construcció) que ha aportat importants beneficis a alts càrrecs del partit. Ara, amb els principals nuclis econòmics en mans de l’oposició, s’especula amb una possible venjança per part del govern central que retiraria inversions i paralitzaria les grans ciutats. Un tret al peu, a simple vista, però res és descartable a la Turquia d’Erdogan.
Els reptes, però, no són només interns. La política exterior de Turquia els últims anys, especialment a Síria i altres països de la regió, s’ha caracteritzat per marcar múscul i augmentar la seva capacitat militar i de defensa. El mateix Erdogan va afirmar que resoldria “l’afer sirià” sobre el terreny després de les eleccions locals, i és d’esperar que s’abordin les diverses carpetes que encara preocupen l’executiu turc: el futur de la província d’Idlib, els efectes de la possible retirada americana del nord-est de Síria i, sobretot, el futur de Rojava i la presència de milícies kurdosirianes prop de la frontera. El manual és clar: quan les coses van mal dades a casa, cal desviar l’atenció cap enfora.
Així les coses, les eleccions locals han demostrat que, tot i haver aconseguit un notable grau de centralització del poder, Erdogan i l’AKP continuen sent vulnerables a les fluctuacions econòmiques, la fatiga política i el descrèdit internacional. Malgrat això, cal posar aquest escenari en perspectiva. Més del 51% dels vots a tota Turquia segueixen confiant en Erdogan i el partit governant. Per a l’oposició, com traslladar aquest creixent suport local i urbà en suport nacional segueix sent terreny desconegut. “La nostra és una història d’amor, com una pel·lícula en blanc i negre”, cantava Erdogan davant la multitud des de la seu del partit a Ankara la nit electoral del 31 de març. Però, en política, cap història és immune a les esquerdes, i ja han aparegut a la trona del sultà.
