L’arribada i els primers dies a l’Estat espanyol de la majoria de refugiades resulten difícils i en alguns casos traumàtics. Sovint, les entitats que organitzen la sortida del territori d’una persona en risc i les que ofereixen l’acollida i l’acompanyament a l’Estat espanyol no són les mateixes i no tenen prou coordinació entre elles. Algunes vegades, des del país d’origen es finança la sortida del territori però no es preveu cap acompanyament un cop al país de destí. En altres ocasions, tot i el risc que puguin córrer, les refugiades arriben directament soles i no existeix cap mena d’acompanyament formal. Sens dubte, les xarxes informals –amistats, familiars llunyanes o inclús gent coneguda casualment– acaben sent les que construeixen el principal coixí emocional i les que faciliten la informació necessària per sol·licitar asil i per aconseguir accés als serveis bàsics.
“Qui tindrà cura de la meva mare?”
Si a tot això hi sumem les circumstàncies diferencials d’haver de marxar del teu territori formant part d’un col·lectiu especialment vulnerable o discriminat, el refugi es pot convertir en un abisme. No és el mateix exiliar-se per una persona blanca que per una persona negra o indígena. No és el mateix haver de deixar casa teva i la teva gent per una persona heterosexual que per una persona de la comunitat LGTBIQ. I no és el mateix fugir per un home que per una dona –amb un llarg etcètera que inclouria totes les matrius d’opressió.
En el marc d’un sistema patriarcal, la dona exiliada es troba amb molts més entrebancs. Maternitats en solitari, pobresa extrema, persones grans o malaltes a càrrec… “Per les companyes no és només haver de marxar, és pensar com alimento les meves filles si es queden, com aconseguiré algú que s’encarregui de tenir cura de la meva mare que està postrada al llit”, explica María Martín, activista i advocada feminista. Segons ella, la realitat familiar i les dinàmiques comunitàries travessen les dones més que els homes i les perjudica emocionalment, socialment i políticament a l’hora de marxar. Per posar remei a aquestes mancances ha sorgit, de la intenció i l’energia de moltes dones i entitats, la protecció integral feminista, una manera alternativa d’acompanyar les dones defensores de drets humans des de l’autocura, la cura de les altres i el treball en xarxa.
A l’Amèrica Central, el principal espai que posa en pràctica aquest nou paradigma és la Iniciativa Mesoamericana de Dones Defensores de Drets Humans, una articulació d’organitzacions socials i col·lectius que treballa per “donar una resposta integral i regional a l’augment de la violència contra les defensores de drets humans a Mesoamèrica”. L’advocada María Martín n’és la coordinadora d’incidència política i assegura que acompanyar des d’aquest paradigma “implica necessàriament atendre les formes de violència que viuen les defensores i atendre els impactes diferenciats que elles han viscut”.
Escoltar per fugir del paternalisme
Una de les claus de la protecció integral feminista és l’escolta. “Intentem fugir de les lògiques paternalistes i maternalistes en matèria de protecció que impliquen oferir una bateria de respostes a una companya defensora que moltes vegades no resol de manera clara la seva situació. No és ‘et podem oferir això i això’, sinó ‘què necessites i com et podem ajudar a construir-ho’”, assegura María Martín.
Ana María Hernández, directora del Consorci Oaxaca mexicà –una de les entitats que forma part de la Iniciativa Mesoamericana–, explica que “estem en contra de medicalitzar i mercantilitzar el benestar. Es tracta de reconstruir altres maneres de relació i recuperar, també, molt del coneixement que ha donat raó de ser als pobles, i per això rescatem molt la medicina ancestral però també tota la cultura de la protecció de la vida que els pobles originaris ens han ensenyat”. Per Hernández, la persona defensora que es veu obligada a sortir del seu país d’origen pateix un “exili de l’ànima, un desterrament de la pròpia esperança. Arribes carregat de dolor i amb la incertesa de no saber si podràs tornar”.
A María Flores, lideressa hondurenya que es va oposar a un projecte miner al seu territori, la Iniciativa Mesoamericana l’havia posat en contacte amb la Xarxa d’Hondurenyes Migrades de Madrid (REDMHI) abans de marxar. “Dones hondurenyes migrades organitzades per acuerparse, per informar a les companyes paisanes que arriben. Elles em van rebre, em van ubicar, van fer tota una xarxa per acuerparme”, assegura Flores agraïda. “Acuerpar és lluitar l’una per l’altra”, explica afectuosa. A més, gràcies a tot l’acompanyament previ, Flores va viatjar d’Hondures a l’Estat espanyol sabent com funcionava el mecanisme d’asil, de manera que “ja portava cartes i vídeos que deixaven constància que jo formo part del Comitè de Guapinol i que la meva vida corre perill”.
“Per les companyes no és només haver de marxar, és pensar com alimento les meves filles si es queden, com aconseguiré algú que s’encarregui de tenir cura de la meva mare que està postrada al llit”, explica María Martín
“Considero que he rebut una protecció integral feminista perquè he sentit la solidaritat, el suport, l’atenció, la preocupació. Es tracta de teixir xarxes per seguir lluitant encara que hàgim hagut de marxar”, sentencia. Paraules que marquen un gran contrast amb el relat d’altres refugiades, que denuncien que no només han hagut de deixar la seva principal tasca al territori d’origen i fugir-ne sinó que, a més, arriben aquí i no se’ls ofereix la possibilitat de realitzar cap activitat que s’emmarqui dins de l’univers de transformació social i defensa de la vida amb el qual venen travessades. Una activitat que, més enllà de l’àmbit laboral –al qual, de totes maneres, si aconsegueixen l’estatus de refugiades, no poden accedir fins al cap de com a mínim sis mesos–, els pugui brindar algun sentit al fet d’estar lluny de casa. Aquesta és, doncs, una gran base de la protecció integral feminista que és necessària fer créixer entre totes: construir xarxes de suport. “No es tracta que no estigui sola, sinó que no se senti sola”, afirma Martín.
Yolanda Oquelí se sent afortunada d’haver pogut sortir del seu territori amb les seves filles a través d’un programa d’Amnistia Internacional, però recalca que és necessari “trobar la part més humana” en els programes d’acollida. Preguntada per si va rebre una protecció integral feminista, afirma que “no, feminista no. Sense voler desacreditar la feina feta, hauria sigut molt més ric si hagués sigut feminista”. Segons la defensora comunitària, si la protecció és feminista, “una mateixa ja sent la confiança per queixar-se, la confiança per agrair, la confiança per parlar; mentre que si no és feminista, de la part personal no en puc parlar.” Un testimoni que confirma més que mai la màxima que “allò personal és polític”.
