El dia 27 de gener, l’Ajuntament de Barcelona va fer públics els informes tècnics que desaconsellaven motivadament el projecte de la sucursal franquiciada del museu de l’Hermitage a la nova bocana del Port de Barcelona. En conseqüència, l’Ajuntament no va aprovar la iniciativa promoguda per la sobtada inquietud cultural de la societat immobiliària luxemburguesa Varia, de la mà de l’Autoritat Portuària de Barcelona i un selecte grup de prohoms encarregats d’aplanar el camí, segons els costums ancestrals de l’emèrita cultura ibèrica testimoniada ja pels clàssics. Plutarc, a les cèlebres Vides paral·leles, apuntà les consideracions del cònsol Màrius –mentor de Juli Cèsar– sobre el caràcter dels nadius a l’arribada de les seves campanyes a Hispània: “Són un poble endarrerit perquè encara creu que robar és una gesta”. Més de 2.000 anys després, no deixa de sorprendre la precisió de l’observació i la persistència d’una complexa cultura social autòctona que es vanagloria del pelotazo, que s’ha nodrit d’edificis emblemàtics, infraestructures superlatives, oligopolis de l’energia i les comunicacions que garanteixen les tarifes més cares d’Europa; que beu també dels grans esdeveniments esportius i expressa la seva pluralitat engreixant-se tant de comissions de les espirituals visites del papa de Roma com de la construcció del tren de La Meca.
Veus afins a les tradicions pàtries, juntament amb les seves autoritats portuàries, han trobat en la crisi sanitària de la COVID-19 una oportunitat inesperada per intentar reviure l’Hermitage de butxaca i vendre’l com a remei infal·lible als nostres mals. Sostenen que ens falta una nova atracció per revifar el model turístic de Barcelona, ferit no per la conjuntura viral, sinó per la manca d’interès dels tradicionals reclams de la ciutat. Són veus que qualifiquen d’arbitrària la negativa municipal a la franquícia, tot queixant-se d’un suposat atemptat contra el “turisme de qualitat”. Denuncien iradament l’atac bàrbar a la “cultura”, i també l’obstrucció a benèfiques inversions opaques. Mentrestant, el director de la veïna Autoritat Portuària de Balears és detingut per presumpta corrupció i Joan Carles primer d’Espanya, rei emèrit de la cultura hispana, s’exilia a un llunyà emirat buscant aixopluc de l’acció de la justícia Suïssa i de tot control democràtic.
Veus afins a les tradicions pàtries, juntament amb les seves autoritats portuàries, han trobat en la crisi sanitària de la COVID-19 una oportunitat inesperada per intentar reviure l’Hermitage de butxaca i vendre’l com a remei infal·lible als nostres mals. Sostenen que ens falta una nova atracció per revifar el model turístic de Barcelona
Darrerament, alguns d’aquests apòstols de la tradicional cultura corrupta, des del seu mitjà de capçalera –la venerable La Vanguardia–, han amenaçat públicament en denunciar l’alcaldessa Ada Colau per prevaricació. La seva falta: haver seguit les recomanacions dels informes de professionals de la talla de Josep Ramoneda, que ha dirigit vint anys CCCB, en comptes de defensar els interessos del grup d’inversors de Luxemburg. Quina ironia que hagi estat un altre Màrius, el director emèrit del diari, qui durant tant de temps ha donat suport a la campanya d’opinió en favor del monument a la cultura de consum ràpid que requereix l’ús de sòl públic per a l’explotació privada del turisme. Ha estat el mateix Màrius qui durant tants anys s’ha dedicat a glossar la grandesa de l’emèrit Joan Carles I en llibres com Las anécdotas de Don Juan Carlos o Un té en el Savoy, Don Juan Carlos y Sofía, 50 años al servicio de España. La caducitat d’aquests treballs il·lustra el criteri d’aquells que sostenen que l’Hermitage a la Nova Bocana és un”projecte bo per a la ciutat i aplaudit per tothom”.
Bé, per tothom no. Som un considerable nombre de ciutadanes i ciutadans els que rebutgem el model cultural del pelotazo i els seus monumentals efectes que tant coneixem i diàriament patim. Ja suportem “l’emblemàtic” Hotel Vela, desdibuixada còpia de l’original de Dubai; ens resignem també a baixar la Rambla contemplant la perspectiva aixafada pel World Trade Center; esperem pacientment la demolició de l’Imax abans que hi hagi un nou accident, i actualment patim per l’execució del projecte arquitectònic presentat a correcuita per l’estudi de l’insigne Toyo Ito: es tracta d’una còpia, la reproducció desmillorada –adaptació, en diran– del conegudíssim Museu Internacional del Barroc de Puebla (Mèxic), realitzat pel mateix arquitecte el 2016. Un museu que, per cert, va haver de ser refundat el 2018 per manca de projecte museístic consistent, desviació de grans quantitats de diners en l’execució i la necessitat d’inversió pública permanent. Són alguns dels aspectes que preveien els experts per al projecte emèrit de Barcelona. Quin acte més conseqüent amb les consideracions del primer Màrius que un edifici robat a la vila de Puebla per proclamar la nostra imbecil·litat i papanatisme?
Defensem aquella cultura que enriqueix i alimenta l’esperit humà i no a comissionistes d’ofici; que no exigeix implantar-se en espais privilegiats amb vista al mar de cara a la paella, i no és la coartada del benefici econòmic
Entenguin que, en comptes d’aplaudir el seu projecte acríticament, defensem aquella cultura que enriqueix i alimenta l’esperit humà i no a comissionistes d’ofici; que no exigeix implantar-se en espais privilegiats amb vista al mar de cara a la paella, i no és la coartada del benefici econòmic. Som milers de veïnes i veïns que celebrem que aquesta vegada s’hagi valorat prudentment el treball i l’opinió d’experts de la talla d’en Josep Ramoneda, Pepe Serra o Marko Daniel per sobre dels interessos d’explotació “anònims” que vostès defensen. I als membres de l’Autoritat Portuària els demanem que afrontin amb valentia i mirada llarga els reptes de la ciutadania que els envolta. És l’hora de detectar amb serenitat les mancances i els greus dèficits urbanístics que l’actual crisi està manifestant i atendre les veritables urgències d’una ciutat que no arriba a oferir suficient espai vital als seus habitants. Aquest país ja no pot dedicar més sòl públic a la cultura emèrita.
