Nascuda a Perpinyà l’any 1985, de pares militants independentistes originaris de Barcelona, Joana Serra porta la Llibreria Catalana des del gener de 2012. És una llibreria amb una història llarga, començada a l’inici dels anys vuitanta, que ella ha revitalitzat amb una injecció d’activitats extres que fa que sembli cada vegada més a les joves llibreries del Principat, que no només venen llibres sinó que creen ocasions de lectures.
El gener de 2012 ens vam trobar en un congrés de llibreters, a Catalunya. Jo hi era com a escriptor convidat i tu com a llibretera nova de trinca… La sensació, aquell any, era de gran desgràcia, amb tot de llibreries que tancaven. I tu anaves allà a explicar perquè, dos mesos enrere, havies reprès la Llibreria Catalana de Perpinyà. Vas aixecar molta admiració però, també, molt escepticisme. La sensació era que t’embarcaves en una mena d’operació suïcida…
Exacte! És la sensació que tenia jo també, de ser un comando suïcida. Però quasi set anys més tard encara sóc aquí i es pot dir que la llibreria funciona… És veritat que va ser complicat començar en anys que van ser molt dolents tant per la lectura com per la compra de llibres. El que es va dir molt, en aquell congrés, era que les estructures que tenien més possibilitats de continuar funcionant eren les més petitones i les específiques. I justament la Llibreria Catalana de Perpinyà és una llibreria ben específica, amb un fons ben concret.
A Barcelona va ser molt interessant veure com al tancament dissortat de grans llibreries succeïen gairebé simultàniament l’obertura de llibreries més petites, potser més aventureres, com la Impossible, la Nollegiu, la segona Ona. Tens contactes amb aquestes llibreries, amb les quals, crec, es podria identificar la teva?
Amb les de Barcelona, no, més aviat amb les que són més al nord del Principat. Però és veritat que em sento propera de les llibreries que dius, que van sortir en aquells anys. Són llibreries que s’han hagut de replantejar molt el concepte mateix de llibreria i anar cap a espais culturals. De fet, fent això, han tornat a l’essència del que hauria de ser una llibreria. M’agradaria conèixer-los, però tots tenim poc temps fora de la llibreria… I per això va molt bé quan es fan congressos, que ja no se’n fan, així ens podem trobar, sobretot els que sem en perifèria.
Tenir una llibreria catalana a Perpinyà vol dir tenir més relacions necessàries o plaents, o punts comuns, amb les llibreries del Principat que amb les llibreries franceses de Perpinyà i dels voltants?
Bé, no m’acabo de poder integrar al Gremi de Llibreters de Catalunya, perquè hi ha realitats diferents, sense comptar que els llibres no m’arriben de la mateixa manera. Però tampoc no acabo d’encaixar en el gremi de llibreters francesos, perquè no tinc literatura en francès i perquè les campanyes que fan no corresponen al que faig. Agafo el que em convé de les dues bandes, crec que és la millor solució.
Però això és fàcil? Prenem un exemple concret: em sembla que fer venir a Perpinyà llibres publicats a Catalunya ja té la seva dificultat…
“Pot passar que em surti millor de preu encarregar un llibre a un col·lega llibreter de Perpinyà que demanar-lo a l’editor… És un joc permanent de trobar la millor solució perquè surtin els números”
Sí. Ens trobem encara en el moment anterior en què, a Europa, tot ha de circular com cal. Molt poques editorials m’envien els llibres a Perpinyà, per un problema de costos d’enviament elevadíssims. Què passa, doncs? Que tinc una adreça a Figueres, on m’envien els llibres i jo una vegada cada setmana els vaig a recollir… Passa el mateix a Andorra, per exemple. I això vol dir que tenir la Llibreria Catalana és més que només ser llibretera. És una feina en què cal trobar solucions permanentment. Això pel llibre en català. Pels llibres en francès, venc sobretot publicacions locals i per això no entro en les llistes de les llibreries habituals on els distribuïdors francesos porten llibres. Això fa que tinc marges menys interessants. Pot passar que em surti millor de preu encarregar un llibre a un col·lega llibreter de Perpinyà que demanar-lo a l’editor… És un joc permanent de trobar la millor solució perquè surtin els números.
Tens una idea de la repartició de llengües en el que vens, entre català i francès?
L’infantil em va pujar molt el percentatge de llengua en català. El més difícil de vendre en català és la literatura per a adults. En total, doncs, diria un seixanta-cinc per cent en català, però realment, gràcies a la literatura infantil.
És possible tenir algun retrat robot de la teva clientela? O alguns, perquè potser amb un de sol no n’hi hauria prou…
Sí, només amb un seria difícil. El perfil més comú, que també és el que he volgut sempre potenciar més, és el de pares o avis que diuen “Oh, jo he perdut la llengua i voldria recuperar-la a través de la mainada…”. Sovint entren parlant francès i surten parlant català. Són gent que encara tenen la llengua i no la fan servir, però en un context favorable, en què ningú els retraurà com parlen, s’hi poden posar. Aquest és el client més habitual. També hi ha la mainada mateixa, escolaritzada en català i que demana llibres en català. Després hi ha els lectors de llengua catalana, de literatura, que tenen quaranta anys en amunt… I un quart perfil seria el lector de Catalunya Sud que ve a veure a què pot semblar una llibreria catalana aquí…
I aquest lector del sud, té un perfil particular?
Sí… Són gent que vénen a veure l’espai, perquè segurament n’han sentit a parlar. Molts entren per poder dir que han parlat català en algun lloc de Catalunya Nord… I compren llibres que no poden trobar al sud, o d’autors d’aquí que els fa més gràcia comprar aquí.
A les presentacions de llibres que faig serveixo sovint, al final, de psicòleg o de confessor per gent que sent la necessitat d’explicar la seva història en relació amb la llengua catalana. Deus tenir un paper similar, no?
“Quan algú entra saludo i m’expresso en la mesura del possible en català. Si cal, continuo en francès. Però això dóna peu a confessions sociolingüístiques… Un dia, una dona se’m va posar a plorar. Me va dir que era la primera vegada que sentia que no la jutjàvem per com parlava català”
Sí. Sem en una societat en què molta gent se sent molt sola i jo com a comerciant exerceixo una funció social de relació, però és clar que també específicament amb la llengua catalana. Quan algú entra saludo i m’expresso en la mesura del possible en català. Si cal, continuo en francès. Però això dóna peu a confessions sociolingüístiques, a històries de famílies… Un dia, per exemple, una dona se’m va posar a plorar. Me va dir que era la primera vegada que sentia que no la jutjàvem per com parlava català. Això només m’ha passat una vegada, però de confessions n’he rebudes moltes… Necessitaria una gravadora, però, és clar, no seria correcte fer-la servir.
Set anys fent de llibretera. Com ha canviat, la teva vida, practicant aquest ofici?
Tinc molt menys temps lliure! [riu]
I deus haver après moltes coses?
Moltíssimes coses. La meva gran angoixa quan vaig agafar la llibreria era de no poder llegir-ho tot, de no poder recomanar llibres. Trobava que no tenia prou cultura literària. Però la clau és al revés: és conèixer molt bé el teu fons i saber, d’allà, què pots proposar. Com que sóc sola i que hi ha una mica de tot, he après de literatura, de política, d’història… I també amb aquesta feina aprens a ser molt empàtic. El que m’esperava menys era l’enorme quantitat de paciència que cal tenir quan tens un comerç, per entendre el que vol la gent, per saber oferir coses que a tu no t’agraden…
Tens un record que podries dir que és el pitjor?
Són coses molt de logística… No poder portar llibres per un tió en una escola perquè no han arribat, per exemple. Angoixes d’aquest tipus. O el meu primer Nadal, quan la gent entra per comprar qualsevol cosa i acabes fent una feina que no és la teva, que és vendre i fer paquets…
De Nadal a Sant Jordi… Com vius, aquí, una festa tan enorme però que a Catalunya Nord existeix ben poquet…
Jo intento fer coses, és clar, perquè crec que aquell dia s’ha de celebrar, però no és fàcil. Tinc propostes d’institucions però que sovint no m’acaben d’agradar, per exemple trobo que la política de cultura catalana de l’Ajuntament de Perpinyà és gairebé inexistent… Amb els anys pot anar a més, però cal un plantejament global de què és la cultura aquí…
I el millor record?
“El que em dóna més satisfacció és recomanar un llibre i que el client torni dient que el que li vaig recomanar li ha agradat molt”
El que em dóna més satisfacció és recomanar un llibre i que el client torni dient que el que li vaig recomanar li ha agradat molt. I també deu haver-hi, entre els millors records, la primera venda que vaig fer, perquè no sabia on em posava.
Saps quin llibre has venut més?
Els verbs conjugats catalans, de Xuriguera. I tot el que és entorn de l’aprenentatge de la llengua catalana.
Dels Verbs conjugats se n’han venut bastant més d’un milió, en total…
Aquí en venc fàcilment uns tres-cents cada any… La qual cosa demostra que no estem tan malament, i que la llibreria serveix d’alguna cosa per l’aprenentatge i la recuperació de la llengua.
Durant un nombre dolorós d’anys en Joan-Daniel Bezsonoff i jo hem estat els escriptors més joves d’aquí. Per sort des de fa uns anys ens ha pres el relleu en Joan-Francesc Castex-Ey, però ja quaranteja. O sigui que si als anys vuitanta es podia dir que hi havia gairebé una desena d’autors d’expressió catalana aquí, avui només sem tres…
Això ho miraria amb perspectiva general. La meva generació, els de trenta anys, pràcticament no llegeix. Tinc molt pocs clients de menys de trenta anys. I quan no es llegeix, és difícil trobar gent que escriu. Això passa amb el català, és clar, però també amb el francès. El drama és aquí. Hi ha un problema general, d’escola i d’educació. Quan veig estudiants de català que venen bufant perquè han de llegir Solitud, em dic que potser haurien de canviar de carrera…
Tens raó que és un problema general. Però em pregunto si no hi ha un problema local afegit. A Catalunya Sud el problema de base és el mateix, però trobes fàcilment gent jove que, per exemple, escriu poesia. Aquí no, en cap llengua.
“Aquí és un cul de l’Estat francès. Molta gent marxa d’aquí perquè no hi ha feina. I aquí hi falten les polítiques culturals que hi ha al Principat”
Aquí és un cul de l’Estat francès. Molta gent marxa d’aquí perquè no hi ha feina. I aquí hi falten les polítiques culturals que hi ha al Principat. Quan dic que hi ha poca política cultural a l’Ajuntament de Perpinyà vull dir que en francès tampoc, i a les altres institucions tampoc. Al sud tenen la Institució de les Lletres Catalanes, que és activa. Aquí no hi ha res semblant.
En aquests set anys que fa que portes la llibreria, han passat moltes coses a Catalunya Sud… Des de la llibreria, has pogut percebre un canvi en les mentalitats d’aquí, al nord? La gent ha evolucionat en la seva manera d’entendre l’independentisme, per exemple? Ho pregunto perquè sé que la major part de la teva clientela no és especialment militant, i per això és interessant saber si el seu punt de vista ha canviat…
Sí, primer he de dir que efectivament els propietaris precedents ja m’havien avisat que la llibreria no viuria del món catalanista. I és veritat, els catalanistes no són ni de lluny els clients més regulars de la llibreria. Doncs sí, la gent que entra és molt poc militant. I sí que he vist un canvi de mentalitat, sobretot en aquest últim any. El que més ha fet bascular l’interès ha estat primer l’1 d’Octubre i després els presos. Des d’aquell moment molta més gent m’ha demanat que li expliqui el que passa a Catalunya, i molt sovint gent que només parlava francès. Molta més gent vol entendre el que està passant.
