“Ni tan sols porto minifaldilles quan surto de nit, així que definitivament no portaré una minifaldilla al ring”, va respondre la boxejadora Katie Taylor davant la imposició estètica de l’Associació Internacional de Boxa Amateur durant els Jocs Olímpics de Londres 2012. Dos anys més tard, les animadores del Mundial de Bàsquet interpretaven una de les seves coreografies a l’estadi Bizkaia Arena quan el locutor Carlos Olías de Lima va exclamar: “Qui pogués passar una nit amb elles!”.
A Múrcia, en aquella època, dues jugadores denunciaven els abusos sexuals del seu entrenador, Julio Buendia, també director esportiu i cofundador del Roldán Fútbol Sala, a qui mai no van destituir del càrrec i actualment està en llibertat amb càrrecs. No va gaudir de la mateixa impunitat l’exentrenador nacional de proves combinades de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme, Miguel Ángel Millán, com a mínim des que es van destapar els fets. Va caldre fer pública la veu del decatleta Antonio Peñalver, subcampió olímpic a Barcelona 1992, per donar credibilitat al relat de dos menors d’edat supervivents de les agressions sexuals de Millán. L’entrenador de Tenerife va ser expulsat del seu càrrec i condemnat a quinze anys i mig de presó, havent sembrat somnis de grandesa olímpica sobre tres generacions de joves a canvi de llargues estones d’intimitat no consentida.
Els casos més visibles de violències masclistes a l’esport són, sovint, els que protagonitzen grans estrelles mediàtiques, però la seva presència s’arrela des de la formació de base fins a l’alt nivell, en totes les disciplines i territoris
L’any 2017, a l’altra banda de l’Atlàntic, el metge esportiu Larry Nassar entrava a la presó per no sortir-ne, després d’haver abusat sexualment de més de 250 gimnastes i ser condemnat també per tinença de pornografia infantil. L’assessor mèdic de la Federació de Gimnàstica dels Estats Units va guanyar-se la confiança de la comunitat esportiva mentre basava els seus tractaments en tocaments vaginals. Gimnastes olímpiques com Aly Raisman, Mckayla Maroney i la vigent campiona Simon Biles van desemmascarar gairebé vint anys de violències masclistes, de les quals mai no va sospitar cap entrenador, tècnic ni directiu del país.
Els casos més visibles de violències masclistes a l’esport són, sovint, els que protagonitzen grans estrelles mediàtiques, però la seva presència s’arrela des de la formació de base fins a l’alt nivell, en totes les disciplines i territoris. Dins un món profundament androcèntric i masculinitzat, les dones esportistes han de saltar el doble d’obstacles per poder sumar marques, gols i punts.
En primer lloc, per vindicar-se capaces de córrer, xutar o executar un exercici. Per defensar que les diferències biològiques entre homes i dones, aclamades durant segles per la ciència i la cultura judeocristiana, no justifiquen les dificultats amb què es troben per accedir a la pràctica esportiva. “Les incertes teories biologistes han aconseguit fer-nos creure que el cos hàbil i capaç de realitzar esforç físic en les tasques domèstiques i agropecuàries es torna inhàbil quan la dona vol practicar activitat fisicoesportiva”, explica la llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, Matilde Fontecha, al llibre L’esport s’instal·la a les cavernes de la igualtat. “Perquè practicar esport implica sortir de casa, abordar l’àmbit públic, prendre decisions, relacionar-se, desenvolupar l’autonomia, sentir plaer”, sosté. Precisament, la creença històrica que el cos de les dones està destinat a les tasques reproductives i a satisfer o abastir els altres ha impedit que puguin viure l’activitat física des del mateix plaer, diversió i benestar. En aquest sentit, s’ha naturalitzat la idea que la pràctica esportiva apta per a les dones ha d’ajustar-se als patrons normatius de la feminitat, i que n’ha de reforçar i exaltar la part estètica, com passa amb la gimnàstica rítmica o la natació artística. Fontecha analitza com la socialització de gènere ha abocat les nenes i dones a fer, majoritàriament, una elecció de pràctica esportiva en funció dels rols de gènere més estereotipats.
La jugadora de la selecció espanyola de rugbi, Maria Losada, afirma que “veure dones fortes, empoderades i agafant notorietat en cercles abans monopolitzats per homes no agrada a tothom”. I enumera la gran quantitat de comentaris que han rebut per practicar aquest esport com “el rugbi femení ni és rugbi ni és femení”, “el rugbi femení és molt més avorrit”, “sembles un home amb aquests músculs” o “ets lesbiana”, entre molts altres. L’experiència de la jugadora de waterpolo del CN Sabadell Mati Ortiz exemplifica també la sexualització a què han estat sotmeses com a esportistes des dels mitjans de comunicació: “A vegades ens hem trobat que els diaris fan la notícia d’un partit i a la imatge es veu com a alguna de nosaltres li enganxen el banyador i se li veu el pit. De debò que de tot el partit no hi ha més imatges per posar?”, lamenta.
La jugadora de la selecció espanyola de rugbi Maria Losada afirma que “veure dones fortes, empoderades i agafant notorietat en cercles abans monopolitzats per homes no agrada a tothom”
En segon lloc, perquè una vegada han aconseguit obrir-se pas com a esportistes, ja sigui a l’escola, a la plaça, al club o al centre d’alt rendiment, han de lluitar per batre, a banda de l’equip contrari, els contrincants del mateix bàndol: monitors, entrenadors, preparadors físics, metges i directors esportius que cometen agressions. En el seu rol de poder i exercint de guies de la pràctica esportiva femenina, a vegades aprofiten la relació de proximitat corporal i afectiva amb les esportistes –als entrenaments, les sales de tractament o els despatxos– per agredir-les.
Tal com recull la investigadora Kari Fasting en un dels pocs estudis que existeixen sobre violències masclistes a l’esport, realitzat entre 1997 i 2012 en diversos països europeus, entre el 14% i el 72% de les esportistes han estat assetjades sexualment en algun moment de la seva vida. Davant d’aquesta situació, en comptes de trobar una xarxa de seguretat, les esportistes topen amb el qüestionament sistemàtic de la seva vivència, així com una manca de sensibilització i formació amb perspectiva de gènere i feminista de gran part del seu entorn. “Em vaig començar a sentir com si m’haguessin rentat el cervell i, per no oblidar que no era una mentidera, em forçava a recordar, pas a pas, com van ser els abusos”, declarava la gimnasta estatunidenca Kyle Stephens durant el judici de Larry Nassar. “Si no, sentia que perdia el sentit de la realitat i em qüestionava si havien passat”, recordava després de quasi vint anys de ser ignorada per entrenadors i directius. En aquella mateixa sala, l’olímpica Gabby Douglas assegurava: “No he compartit abans les meves experiències perquè durant anys ens han manipulat per guardar silenci, malgrat que vam patir situacions molt doloroses”.
Gloria Viseras, exgimnasta de la selecció espanyola durant la dècada dels vuitanta, que va denunciar abusos de l’entrenador Jesús Carballo l’any 2012, critica en el seu blog que es culpi les esportistes de no alçar la veu i assenyala les institucions com a responsables d’aplicar els mecanismes de control necessaris per “detectar els entorns potencialment abusius abans que es produeixin”. Des de la seva experiència, hi ha un conjunt de situacions normalitzades dins l’esport que haurien de fer saltar totes les alarmes, com el fet que adults, entrenadors o fisioterapeutes es quedin constantment a soles amb menors i en habitacions tancades.
Segons el responsable d’Educació d’Unicef a l’Estat espanyol, Nacho Gaudix, la majoria de clubs i federacions oculten el problema afirmant que “han sentit que hi ha abusos i que saben que passen aquestes coses, però asseguren que en el seu esport no passen”. Alguns dels motius pels quals es nega l’existència de les violències masclistes a l’esport són l’absència de recerca i dades per il·lustrar aquestes realitats, així com dels altaveus mediàtics per fer-les visibles des d’una perspectiva de gènere i feminista.
En defensa d’espais segurs
Si l’entorn d’una esportista nega la seva versió dels fets i ella pràcticament no compta amb referents que hagin denunciat violències masclistes, és molt possible que acabi sentint-se culpable i que els seus malestars quedin completament invisibilitzats. Des de la inseguretat que provoca rebre comentaris discriminatoris en un partit o que els mitjans de comunicació mirin amb lupa el seu aspecte físic, fins al pànic de conviure amb un agressor durant cada entrenament de la seva vida. “Des de petites, a les dones se’ns inculca que sempre som les culpables del que ens passa. Quan les agressions es donen dins d’un entorn conegut i de confiança, com pot ser el de l’esport, aquesta percepció de culpa i responsabilitat pot augmentar”, afirma Beatriu Masià, cofundadora de Tamaia i terapeuta especialitzada en atenció a dones. “Hi ha molts interrogants sobre què passa si alguna s’atreveix a explicar la seva experiència a l’entorn pròxim o a posar una denúncia”, exposa.
Matilde Fontecha explica que el procés d’alienació de les esportistes és causat per factors psicològics i materials, vinculats a les dinàmiques de submissió i dependència econòmica o a la por de ser expulsades de l’equip o del projecte esportiu
El fet que, en l’àmbit professional, la majoria d’atletes estiguin subordinades a estructures federatives i estatals i que depenguin de les seves beques i recursos pot provocar que les dones es mostrin reticents a reivindicar els seus drets i a denunciar situacions d’agressió i abús. Per Matilde Fontecha, després d’un llarg camí fins a fer-se un lloc a l’alt nivell, les esportistes queden “emmordassades” i solen acceptar qualsevol imposició sense protestar. Aquest procés d’alienació, analitza la investigadora, és causat per diversos factors psicològics i materials, vinculats a les dinàmiques de submissió i dependència econòmica o a la por de ser expulsades de l’equip o del projecte esportiu, sense que els entrenadors hagin de justificar les seves decisions.
Algunes de les atletes que s’han atrevit a alçar la veu com a supervivents de violències, ho han fet quan els delictes ja han prescrit i des de l’anonimat. “Existia una doble vida. Una cosa era l’entrenador a la pista, molt autoritari, molt dur, al límit; i una altra el de fora. La frase que ens repetia era sempre la mateixa: el que passa al vestuari es queda al vestuari”, exposava una de les testimonis del Fòrum Trenquem el Silenci, organitzat l’any 2017 per la Universitat de Vic. Per les supervivents –les que valoren més pel seu aspecte que per la seva força; les que són titllades de reines o sirenes als diaris; les que han de portar minifaldilla al ring; les que sistemàticament són sexualitzades, agredides i abusades–, defensar espais segurs a les pistes, camps i piscines segueix sent una urgència dins del món de l’esport. En aquest camí, Fontecha reivindica que serà fonamental potenciar l’esport com a eina d’apoderament dels cossos de les dones i com a espai imprescindible d’autodefensa col·lectiva.
