Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les violències es multipliquen contra les dones amb diversitat funcional

Segons una enquesta del Govern espanyol, el 20% de les dones amb discapacitat van patir violència física o sexuals per part de la seua parella o exparella l'any 2019, un percentatge set punts superior al de les dones sense discapacitats. Però, més enllà de l'àmbit íntim, les dones amb diversitat funcional pateixen una sèrie de situacions de vulnerabilitat, com ara la invisibilitat o un major aïllament, que, lligades a l'estigmatització, dificulten l'eixida d'entorns on sofreixen violències múltiples. Les expertes i activistes feministes reivindiquen un canvi de paradigma i de mentalitat al voltant de la diversitat, amb polítiques inclusives i transversals; així com una major autoorganització i visibilització i suport cap a les dones no estàndards des del feminisme hegemònic

Les dones amb diversitat funcional pateixen almenys una doble discriminació inicial que es regeix pels mandats de la societat capacitista actual / Fundació Cermi Dones

En 1999, l’ONU va declarar el 25 de novembre com el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones a proposta de la República Dominicana. En aquest país, el 25 de novembre de 1960, es va produir el brutal assassinat de les germanes Patria, Minerva i Maria Teresa Mirabal per ordre del dictador Rafael Leonidas Trujillo. La denúncia del sistema capitalista, patriarcal i colonial, les violències contra les dones i els feminicidis constitueixen la base d’aquesta commemoració des del moviment feminista arreu del món. Les violències contra les dones tenen un caràcter estructural i, des de l’any 2005, l’OMS les considera un problema mundial de salut pública. Però les violències no afecten de la mateixa manera totes les dones.

És el cas de les dones amb diversitat funcional, que pateixen almenys una doble discriminació inicial que es regeix pels mandats de la societat capacitista actual. Segons afirma Asunción Pié Balaguer, professora de Psicologia i Ciències de l’Educació a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), la violència contra les dones amb discapacitat està molt més estesa que la violència contra la resta de la població. “És invisibilitzada, normalitzada i multiplicada tant dins de les famílies com de les institucions”, exposa. De fet, les dones amb discapacitat pateixen nivells més alts de violències, les quals es reprodueixen amb més intensitat i freqüència. Segons la Macroenquesta de violència contra la dona elaborada pel govern espanyol l’any 2019, el 20,7% de dones amb discapacitat van patir violència física o sexual per part de la seua parella o exparella, enfront del 13,8% de les dones sense discapacitat.

L’any 2019, el 20,7% de dones amb discapacitat van patir violència física o sexual per part de la seua parella o exparella, enfront del 13,8% de les dones sense discapacitat

La diversitat funcional abraça moltes realitats. Hi ha persones sordes, cegues, amb mobilitats reduïdes, amb diversitats cognitives… i es produeixen invisibilitzacions d’unes enfront de les altres. També és ben cert que dins del col·lectiu no hi ha unanimitat respecte als conceptes. Hi ha una col·lisió de paradigmes entre la lògica del model hegemònic medicorehabilitador i la lògica del model social, proposat per les mateixes persones etiquetades com a discapacitades. Segons algunes expertes, el terme diversitat funcional fa valdre la diversitat en si mateixa, així com l’existència d’altes capacitats, i posa la dignitat al centre. Al mateix temps, agafa una perspectiva positiva, sense substituir l’etiqueta discapacitat, però sí fent un canvi de mirada i de contingut, tal com explica la professora Pié. Altres expertes, com Laura Sanmiquel Molinero, del Departament de Psicologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona, defensen la denominació persona discapacitada, perquè entenen que posa l’accent en el fet que són “discapacitades per part de l’entorn físic i social”.


Violències múltiples

La Fundació CERMI Dones afirma que l’exposició més gran a les violències la sofreixen les dones i xiquetes amb discapacitat, i dins d’aquestes, les que tenen discapacitat intel·lectual, ja que “suposa una major vulnerabilitat i exposició a patir agressions, atacs i abusos”. Així mateix, també constaten que una bona part de les violències que pateixen aquestes dones no es donen només en l’àmbit de la parella o l’exparella.

Les dones en situació de diversitat funcional no entren en els paràmetres de la ‘violència de gènere’, per tant, les violències específiques que sofreixen no es tenen en compte en les enquestes i es reprodueix la invisibilització de les violències

En un estudi en curs, Asunción Pié explica que pateixen violències molt específiques, com restriccions de la medicació, avortaments forçosos, medicació forçada –violències físiques–, aïllament forçat, privació de llibertat –violències emocionals–, violència obstrètica, la no adaptabilitat dels espais, l’esterilització forçosa, explotació laboral, explotació en activitats domèstiques –violència econòmica– o la negació de la provisió de les cures bàsiques i amenaces entorn d’això, quan per exemple els agressors són els proveïdors principals de cures. Soledad Arnau Ripollés, activista feminista, sexòloga, doctora en Filosofia i membre del Moviment de Vida Independent, hi afegeix també la incapacitació legal sistemàtica. Aquesta especificitat de la violència comporta que les dones en situació de diversitat funcional no entren en els paràmetres de la violència de gènere, per tant, les violències específiques que sofreixen no es tenen en compte en les enquestes i es reprodueix la invisibilització de les violències. De fet, la manca de dades sobre les violències que pateixen les dones amb diversitat funcional també reflecteix una discriminació. En el millor dels casos, els informes introdueixen un apartat de “dones amb discapacitat”, com en els dos estudis més recents: l’Enquesta de violència masclista a Catalunya, elaborada per l’Institut Català de la Dona (2016), i la Macroenquesta de violència contra la dona.

La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat –d’obligat compliment a l’Estat espanyol des de 2007, quan es va ratificar– té com a objectiu garantir l’exercici efectiu de tots els drets humans. La realitat, però, és que es vulneren la major part dels articles. Per exemple, l’article 19 recull el dret a viure de forma independent i a ser inclosa en la comunitat. Tanmateix, les dones amb diversitat funcional pateixen el que s’anomena violència institucional residencial, la qual, segons diverses expertes i activistes, comporta una absència de vida privada, impossibilitat de triar qui manipula els seus cossos, ingressos psiquiàtrics forçats, contencions mecàniques, no facilitació de les relacions sexuals dins de la residència o restricció de cridades i de la vida social.

Des dels col·lectius de no dones amb diversitat funcional defensen l’autoorganització com una de les mesures per canviar el paradigma actual

 

Soledad Arnau defensa que aquesta situació de paternalisme, silenci, sobreprotecció i infantilisme dificulta el fet de poder superar eixa situació de dependència, “com passa dins de la realitat institucional residencial”. L’activista feminista recorda que la majoria d’usuàries de les residències són dones, les quals queden supeditades a les decisions que pren la institució. “Com penses que podem denunciar en una situació com aquesta que els nostres cuidadors són els generadors de violències?”, es pregunta. I exigeix: “Necessitem que la política pública social perseguisca la vida independent amb suports humans, amb assistents personals o intèrpret de signes, per exemple”.


Violències que no es denuncien

Pié assegura que la discapacitat actua com un desactivador de credibilitat i, per tant, hi ha una tendència “a no creure”, especialment a les dones que necessiten ajudes per a la comunicació i a les psiquiatritzades. En aquesta línia, Johana Province, psicòloga, racialitzada i amb diversitat funcional, defensa que “s’haurien de denunciar les violències, com ho fan altres dones en altres casos, però en general hi ha una indefensió major de les dones amb diversitat funcional perquè ens veiem rebutjades per part de la societat”. I afegeix: “Tenim més por i, finalment, no denunciem per no tornar a rebre una nova discriminació o violència”. Isabel Núñez, psicòloga de la Unitat d’Igualtat de la Universitat de València, matisa que la societat tampoc “detecta les violències” i/o “no les estem interpel·lant per facilitar que puguen denunciar”. En efecte, segons un estudi de la Xarxa Internacional de Dones amb Discapacitats, el 40% de les 245 dones amb discapacitats entrevistades havia experimentat abús. El 12% d’elles havien sigut violades. No obstant això, menys de la meitat d’aquests casos van arribar a ser denunciats.

Yolanda Bernardino, del col·lectiu extremeny Plena inclusió Azuaga, declara que, cada any, “deu de cada 100 dones que són assassinades per homes tenen discapacitat”. Per a la Fundació CERMI Dones, entitat referent de representació, defensa i acció de les dones amb diversitat funcional a escala estatal, aquestes dades “han de fer reflexionar els responsables polítics”. Però, lluny d’això, el fet que es considere que la vida d’una persona discapacitada valga menys, segons explica Pié, comporta que la violència no es considere tan greu, així com una disminució del possible sentiment de culpa de l’agressor i una resposta diferent de la que es dona amb la resta de dones i violències, en dubtar sobre la veracitat del delicte i el valor d’aquell cos malmès.

 

Les polítiques defensades per les dones no estàndards

Des de la Federació d’Associacions de Familiars i Persones amb Malaltia Mental d’Euskadi (Fedeades), entenen que un dels factors més importants per a la prevenció i la protecció de les violències cap a les dones amb diversitat funcional seria disposar d’una xarxa de suport i participació social. Per contra, l’endogàmia i l’aïllament social, dins de residències o de domicilis, són factors agreujants en situacions de violència.

La lluita pels drets civils de les dones amb diversitat funcional ve de molt enrere, però no s’ha explicat gaire. “Moltes de les associacions que treballen amb les persones amb discapacitat es queden en un cercle tancat. Això repercuteix directament en la indefensió, en la falta d’autoestima i de capacitat de les persones en situació de diversitat funcional”, comenta Province, qui defensa que les organitzacions haurien de canviar aquesta visió i haurien de servir per a no caure en el victimisme. “La discapacitat és una part de nosaltres, no l’única. Ens cal l’autoorganització de nosaltres mateixes, espais propis que no ens infantilitzen i que ens apoderen”, rebla. Un exemple clar seria l’associació Dones No Estàndards de Barcelona, entitat referencial en l’àmbit de la diversitat funcional i el feminisme formada per les mateixes dones amb diversitat funcional.

També defensen un canvi de paradigma i de mentalitat al voltant de la diversitat en el seu conjunt, a través de programes educatius o culturals inclusius

Les dones amb diversitat funcional veuen fonamental deixar d’entendre la discapacitat com una cosa limitada i limitant i eixir del victimisme que acaba infantilitzant-les. “Necessitem nous models. No hi ha dones amb diversitat funcional en pel·lícules o informatius ni es representen en la societat en general, i és una manera més de discriminació”, defensa Province. També reclamen el compliment del Conveni d’Istanbul, la legislació estatal vigent i les mesures del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere, dotant-lo del pressupost necessari perquè siga una realitat i no paper mullat. Segons Pié, es vulneren tots els acords internacionals als quals l’Estat espanyol està adherit.

També defensen un canvi de paradigma i de mentalitat al voltant de la diversitat en el seu conjunt, a través de programes educatius o culturals inclusius, els quals s’haurien de dissenyar des de les polítiques socials i activar-los de manera transversal. Una altra demanda és la institucionalització sistemàtica i que les persones amb diversitat funcional puguen viure incloses en la comunitat, tal com diu l’article 19 de la Convenció Internacional dels Drets Humans de les Nacions Unides. “Necessitem conviure; que no hi haja taxis o busos especials, sinó que puguem entrar en tots els taxis, espais o autobusos, i que puguem ocupar-nos d’ocupar altres llocs i àmbits de lluita; que no ens incapaciten i puguem prendre decisions lliurement. En definitiva, canviar l’enfocament capacitista al de drets humans”, exigeix Arnau.

Soledad Arnau aposta pels feminismes de i des de la diversitat funcional per a transformar discursos, per a crear un diàleg amb altres feminismes

Les feministes de la diversitat, com Soledad Arnau, també fan una crida a la resta del moviment feminista: “A les campanyes contra les violències masclistes, les dones diverses no hi som. La societat pensa que no soc autoritat moral per a explicar a les altres dones situacions degradants”. I continua: “Si jo isquera en una campanya de sensibilització o prevenció de violències, pensarien que és una campanya només per a nosaltres, no per a totes les dones. Hi ha hagut uns feminismes clàssics que no han arreplegat les existències de dones no hegemòniques com jo”.

Aquesta violència és resultat del capacitisme existent dins dels feminismes. Soledad aposta pels feminismes de i des de la diversitat funcional per a transformar discursos, per a crear un diàleg amb altres feminismes i fer camí de manera conjunta i compartida. “Nosaltres no som una veu pública, només estem vehiculades a través d’associacions. Mai hem eixit al carrer com a dones lliures amb veu pròpia”, denuncia. A més a més, la presència de les dones en situació de diversitat funcional en determinades manifestacions o diades, com pot ser el 25 de novembre o el 8 de març, i la lectura de manifestos l’entenen com una instrumentalització i rentat de cara per part dels feminismes hegemònics. “Un exemple de la instrumentalització d’aquestes dones és que per a la foto aparega una dona negra, una en cadira de rodes, però després desapareixem del dia a dia. No volem ser representades, sinó una realitat on capiguem totes”, conclou Province.

Articles relacionats