La postmodernitat ens ha portat grans mantres que es repeteixen en totes les tertúlies, debats i àpats familiars sense filtre ni reflexió. Una d’elles és que la política és només política i que no es pot barrejar amb res més. “No barregem futbol i política”, “no barregem l’obra d’aquest autor amb la seva vida política”… Però afirmar aquestes idees és tan absurd que fins i tot va contra el propi sentit de la paraula. Per a la civilització grega, la política era tot allò que afectava la polis, és a dir, la ciutat, l’estat i la ciutadania. Per tant, ser un ésser polític no estaria reduït al mer fet de protagonitzar l’activitat política de manera institucional, sinó que la política es faria en qualsevol acció. Tot és política. Tant és així que el terme idiota quedava reservat a les persones que defugien la política.
Així doncs, i un cop acceptada aquesta premissa inicial, l’objectiu d’aquest reportatge és el d’analitzar un vessant més de la política, en aquest cas la lingüística. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és la “ciència que estudia el llenguatge i s’interessa per descriure i explicar l’estructura i el funcionament sincrònic o diacrònic de les diferents llengües”. Dins de la lingüística hi ha una infinitat de camps i objectes d’estudi diferents. En aquest cas ens centrarem en la diversitat lingüística, el conflicte entre llengües i dialectes i el paper que juguen els estàndards en tot això. Concretament ens centrarem en el cas de les Normes del Puig, un exemple de com la lingüística pot estar al servei de la política.
Les Normes del Puig
Aquest 2019 farà 40 anys d’un esdeveniment molt singular en tot el recorregut tragicòmic del conflicte per la unitat lingüística del català. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (no s’ha de confondre amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), en ple context de la Batalla de València, va crear del no-res una ortografia valenciana que pretenia demostrar que el català i el valencià eren dues llengües diferents.
En els moments àlgids del blaverisme, quan el PP governava amb el suport d’Unió Valenciana, les Normes del Puig van arribar a ser emprades institucionalment
Les Normes van ser acceptades per entitats culturals com Lo Rat Penat o el Grup d’Acció Valencianista (GAV), les quals van intentar eixamplar la seva instauració, i per sectors polítics propers a la ultradreta i de caràcter marcadament anticatalanista i blaver, que posteriorment donarien pas a la creació del partit Unió Valenciana. Al lingüista valencià Josep Àngel Mas no se li fa estranya la creació d’aquestes normes pel sector anticatalanista del País Valencià: “Si hi ha gent que accepta que el català i el valencià són llengües diferents, és normal que vulguin crear una ortografia per demostrar-ho”. Ara bé, també considera que aquestes normes són una “barbàrie” i assegura que “no han estat creades per ser utilitzades sinó per servir com a coartada anticatalanista”. De la mateixa manera, la també lingüista valenciana Aitana Guia afirma que les Normes del Puig no són més que una “maniobra política per fabricar anticatalanistes”.
Lingüísticament, Mas també explica quines són les peculiaritats d’aquesta llengua, com ara que s’elimina l’accentuació gràfica gairebé per complet. “Com que en el català s’accentua, les Normes del Puig van eliminar l’accentuació”, assegura. A més, se substitueix l’ús d’algunes grafies, com la x, que passa a ser ch, per buscar més distància amb la llengua catalana. Tot això, per Mas, “confirma que aquestes normes només volen ser un instrument per fomentar l’anticatalanisme”. En aquest sentit, les Normes del Puig basen la seva ortografia en l’oralitat. Guia explica que és “l’únic cas en el món que pretén que s’escrigui exactament igual com es parla”. Aquest fet també té una explicació política que continua anant en la línia del blaverisme. “Les diferències més grans entre dialectes es troben en la parla, en l’oralitat”, explica. D’aquesta manera s’exalten encara més les diferències entre el català estàndard i els dialectes que es parlen al País Valencià.
Mas també destaca altres arguments que ha buscat el secessionisme lingüístic –així es coneix el sector que nega la unitat lingüística– per diferenciar-se del català, que ell cataloga “d’autèntiques barbaritats”. “Hi ha casos que són tan ridículs que fins i tot fan riure”, afirma, “com un membre del Partit Popular que va assegurar a les Corts que el valencià no era català perquè era més antic, fins i tot, que el llatí”. De totes maneres, Mas explica aquest tipus d’arguments a través del fanatisme ideològic de qui els afirmen i els repeteixen, i assegura que són gent “que no volen fer cas ni a la història ni a la ciència del llenguatge”.
En un dels moments més forts del blaverisme, quan el Partit Popular governava el País Valencià amb el suport d’Unió Valenciana –el partit anticatalanista per excel·lència–, les Normes del Puig van arribar a ser emprades en alguna ocasió. Mas explica que “amb caràcter oficial es va redactar algun diari de les Corts seguint aquesta ortografia”. Tot i així, tant Mas com Miquel Àngel Pradilla, també lingüista valencià, coincideixen a remarcar que si la producció literària amb aquesta ortografia ha estat mínima és perquè els grups impulsors i seguidors no tenen cap voluntat d’utilitzar-la. Un altre aspecte en el qual coincideixen és que els seguidors de les Normes del Puig no busquen preservar la llengua valenciana. És més, en aquesta línia, Pradilla assegura que aquesta normativa no ha fet més que “problematitzar i entrebancar” l’ardu camí que recorre la normalització lingüística.
El debat actual
De fet, si parlem de debat i normalització lingüística, avui dia ja no hauríem de fer gaire cas de les Normes del Puig, ja que són un fenomen en gairebé complet desús i amb molt poc seguiment. És més, fins i tot alguns dels sectors seguidors, els més moderats, ja han començat a assumir la unitat lingüística, així com alguns membres del Partit Popular valencià. Ara bé, el tema de la unitat lingüística mai no està exempt de maldecaps, i actualment l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) encara es troben en vies de fer passos endavant per millorar aquest aspecte. Cal destacar que l’AVL va ser creada l’any 1998 per la Generalitat Valenciana i l’any 2001 se’n van escollir els membres. La vocació d’aquesta acadèmia era actualitzar l’ortografia valenciana unitarista sorgida de les Normes de Castelló, que per ser de principis del segle XX ja havien quedat relativament obsoletes.
En l’actualitat, alguns dels seus seguidors, els més moderats, han començat a assumir la unitat lingüística, com ara diversos membres del Partit Popular valencià
Pradilla, actual membre de la Secció Filològica de l’IEC, lamenta que en aquell moment el model emprat per l’AVL fos “massa particularista i territorial” per voler satisfer en excés les demandes identitàries i no garantir l’efectivitat comunicativa del llenguatge. És a dir, troba a faltar la cerca d’una millora en la vessant comunicativa del valencià perquè pogués millorar l’entesa amb la resta de parlants de la llengua. De totes maneres, Pradilla assegura que actualment “l’AVL i l’IEC estan treballant amb força per avançar cap a aquesta direcció”. El lingüista destaca que “caure en l’altre extrem del secessionisme lingüístic també seria un error” i buscar un estàndard molt rígid i únic per totes les variants del català no permetria avançar en el camí de la normalització lingüística. Per la seva banda, Guia considera que tenint en compte les particularitats polítiques i identitàries del País Valencià, “cal aprofitar l’existència de l’AVL per millorar la situació lingüística, sempre de la mà de l’IEC”. A més, explica que una cosa molt positiva de l’AVL és que “es potencia la diversitat dins de la pròpia llengua i això és necessari si es vol mantenir una llengua viva”.
Malgrat tot, Pradilla alerta que “amb l’auge de l’extrema dreta a l’Estat espanyol i el retorn de les idees anticatalanistes per fer política regional, el secessionisme lingüístic pot tornar amb força” i, per tant, tot aquest camí recorregut entre AVL, IEC i totes aquelles persones que han lluitat per la normalització lingüística quedaria malmès. És més, assegura que quan es parla de temes com les Normes del Puig “s’ha de fer amb compte i sense caure en afirmacions errònies” perquè això pot tornar a posar aquest tema sobre la taula i que l’extrema dreta en trobi recompenses.
Malauradament, Pradilla està molt més encertat del que podria semblar en primera instància. La ironia ha fet que pocs dies després de parlar amb ell i hores abans de la publicació d’aquest reportatge, el PP valencià, de la mà de l’exconsellera d’Educació María José Català, i Ciutadans, de la mà de Toni Cantó, hagin assegurat en diferents declaracions que “el català i el valencià no són la mateixa llengua”, sota arguments del mateix origen però diferent evolució. Josep Àngel Mas considera que això “torna a posar la dreta anticatalanista en el camí del secessionisme lingüístic”, un fet que semblava superat i que pot voler ressuscitar el (gairebé) cadàver de les Normes del Puig.
