Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Un vespre, l’Anna

Relat

/ Edouard Monneau

A Ramon Mas i Ricard Planas, culpables d’editar Stephen King.

Voldria que el seu brou fos dens com el de la tieta, que, quan es refreda, esdevé gelatina. Arrambada al marbre de la cuina, l’Anna guarda deu litres de brou en tàpers i queixala tendrums de pernil bullit. És mitjanit. Les potes de pollastre s’han refredat; n’agafa dues i les posa al microones un minut. Com les crispetes, les potes de pollastre fan pof-pof quan la pell tibant cedeix a la calor. L’Anna rosega la carn i els lligaments dels dits de pollastre fins que la cremor d’estómac s’anticipa. Una pila d’ossos bullits reposen en un bol taronja a tocar de la pica. Els desa a la nevera i se’n va a dormir a l’hora de sempre, amb les persianes amunt. Ha sopat sopa com cada nit d’hivern que passa a casa seva. Encara és fosc quan la desvetlla el so de la nevera. Mai no queda del tot tancada i, quan puja la temperatura, la màquina activa un xiulet continu. Un dels companys de pis és a casa, però no es treu mai els auriculars. S’incorpora mig somnàmbula, tanca la nevera i torna al llit. Somnia amb porcs que s’acosten i li estiren la roba que no porta; perquè l’Anna dorm despullada.

Cobra l’atur i dedica els matins a passejar com les àvies, sense pensar en el demà. Surt de l’ascensor per comprar croissants quan topa amb el president de l’escala. Té els ulls aquosos i els cabells blancs. La renya perquè deixa les escombraries al replà, i quan l’Anna li mira les mans s’adona que a la mà esquerra, que subjecta un diari, hi falta el dit petit. No s’havia fixat mai en aquest dit absent, ni tan sols el diumenge passat quan va picar la seva porta i va demanar-li un trepant per penjar el quadre del seu menjador, una fotografia emmarcada de la Ruth Orkin.

—Just volia picar-te perquè una de les canonades de la teva cuina perd aigua. La veïna del segon va venir a queixar-se’n. No és estrany, l’edifici és vell i l’anterior presidenta d’escala no es va preocupar gaire del manteniment. Vols passar?

—No, gràcies. He vingut per demanar-te un trepant. No tinc caixa d’eines a casa —i l’home va marxar passadís enllà i l’Anna va veure l’esquena mig vinclada de la dona, que li somreia des del sofà. El president va reaparèixer amb el trepant, li va parlar de les mides de claus i li va ensenyar les mides que ell tenia. En aquest lapse de temps l’Anna no va veure que a les mans del president hi faltés cap dit. Va dir: “Faré venir un amic lampista per això de l’aigua”. La fotografia va quedar torta.

La nit següent tornen els porcs. Damunt d’un d’ells jeu un pollastre que intenta volar i esgarrapa l’ull dret de l’Anna. Va al lavabo entresuada, amb els mugrons petits pel fred i el recel que algú del pis la vegi amb la pell de gallina i la caca que se li escapa. Del seu ventre remogut en surt sonor un doll repulsiu, amb trossets de pell de potes de pollastre. Asseguda a la tassa, una agror antiga li escala la boca de l’esòfag. La nevera torna a sonar. No sap qui s’ha d’ocupar de les tares dins les seves quatre parets. “Suposo que jo”, es diu a si mateixa, “d’adulta una tot s’ho ha de fer una mateixa”. Fins ara no havia passat prou temps seguit en cap pis per adonar-se del deteriorament de les cases, dels quadres mal penjats, de les neveres. Aquest cop ni ella ni cap dels dos companys de pis l’ha oberta: un d’ells és fora, l’altre al pis tutelat on treballa. De sota la nevera en surt un bassal creixent que li remulla les plantes dels peus. Pensa en les goteres de la veïna.

Al bol taronja hi queden tres potes cobertes d’un tel blanquinós. Un pollastre de tres potes o un pollastre i mig dirigien aquestes tres potes. Quan té gana entre hores se’n menja un parell sense sal, sense oli. Potes amb dits i ungles que, si se sobreescalfen, agafen gust d’aletes al forn. Només se’n menja una. Comença pel dit del mig
i acaba quan l’extremitat és un monyó sense sentit. Es guarda el tou pel final, que té més substància. De potes en venen una desena per menys de dos euros a pocs supermercats, i l’Anna prefereix menjar-se-les quan el pis està buit o els altres dormen. L’endemà puja a cal president d’escala. L’home obre la porta. La dona d’ell seu asseguda amb el peu esquerre alçat, ensangonat i embenat a la part on hauria de tenir el dit del mig. Li torna l’agror d’estómac. El president li pregunta si li ha anat bé el trepant i l’Anna veu que el dit petit d’una mà no és l’únic que li falta, perquè l’home té un forat on tenia l’orella esquerra. Li ve la suor i l’espasme a la panxa. Escales avall, l’Anna s’adona que fa una setmana que viu sola. I recorda la bassa sota la nevera, blanquinosa, greixosa. Com un brou.

Article publicat al número 469 publicación número 469 de la Directa