Assange es troba pres a la presó londinenca de Belmarsh des de poc després de ser detingut per la policia britànica, l’abril de 2019, quan es trobava a l’ambaixada de l’Equador a Londres. El fundador de WikiLeaks residia en aquesta ambaixada, com asilat polític, des de 2012. Al mateix temps, la justícia nord-americana reclama l’extradició d’Assange per jutjar-ho, entre altres coses, per “obtenir il·lícitament i revelar documents classificats relacionats amb la defensa nacional”. La condemna per aquestes acusacions d’espionatge podria arribar, amb la llei dels EUA a la mà, fins a 175 anys en una presó d’alta seguretat. Així mateix, l’obstinació per l’extradició ha portat a la Casa Blanca, segons The Nation, a exercir pressions a tercers països que bé podrien ser, també, qualificades d’espionatge. No sembla ser aquest un cas més per a l’administració nord-americana.
Recordem, breument, com va començar tot. El 2010, el web WikiLeaks publica més de 250.000 documents filtrats (més tard se sabria que pel llavors soldat Bradley Manning, avui a la presó) del Departament d’Estat dels EUA, molts d’ells declarats confidencials o secrets. Probablement, el més famós d’aquests documents fos el vídeo conegut com “Assassinat col·lateral”, en el qual es pot veure com, el 2007, un helicòpter nord-americà obre foc contra una multitud de civils a Bagdad, matant diverses persones, incloses dos periodistes col·laboradors de l’agència Reuters.
Ningú que hagi explicat tantes “veritats” ha sortit mai indemne. Els creadors de WikiLeaks no han estat una excepció
Els “papers” filtrats van ser publicats, a més del web de WikiLeaks, en els diaris El País (Estat espanyol), Le Monde (Estat francès), Der Spiegel (Alemanya), The Guardian (Regne Unit) i The New York Times (Estats Units), amb el que es pretenia oferir una major credibilitat a les informacions publicades. La lectura dels documents filtrats oferia, com va afirmar en una conversa amb el mateix Assange, el filòsof Slavoj Žižek, “massa realitat”: una dosi insuportable d’aquesta. En efecte, la documentació, que implicava polítics, militars, empresaris, etc. de desenes de països, mostrava la rebotiga del politiqueig, els arranjaments sovint poc ètics que no obstant això es presenten amb bells discursos pels més diversos líders polítics i financers. Ens explicaven, així, tot el que intuïm (sabem?) que pot ocórrer en aquest backstage polític-empresarial, i sobre el que ens agradaria estar equivocats. I ho explicaven amb moltes, moltíssimes proves. El rei apareixia, per fi, en tota la seva nuesa.
La cruesa de tals informacions, desproveïdes de l’habitual capa ficció a la qual estem acostumats, mai ha quedat sense càstig. Ningú que hagi explicat tantes “veritats” ha sortit mai indemne. Els creadors de WikiLeaks no han estat una excepció. El Cablegate, com alguns van denominar a la gran filtració de 2010 (n’hi va haver altres abans i després) va obrir també el pesat bagul de les contradiccions del periodisme, començant des de la mateixa base que el defineix perquè, què és, exactament, ser periodista? La defensa d’Assange afirma que WikiLeaks és un mitjà de comunicació i que, per tant, els seus informadors no són els que filtren, sinó que, emparant-se en la llibertat d’expressió, publiquen el material que reben i consideren periodísticament rellevant. Per contra, altres titllen Assange i els seus companys d'”activistes” o “hackers”, termes que aquests mateixos solen carregar de connotacions negatives, quan no simplement de delinqüents venuts al millor postor.
El Cablegate, com alguns van denominar a la gran filtració de 2010 va obrir també el pesat bagul de les contradiccions del periodisme, començant des de la mateixa base que el defineix perquè, què és, exactament, ser periodista
La definició de què significa “ser periodista” no és una qüestió menor, que comporta a més efectes legals, però no sempre es donen les condicions perquè ens puguem permetre el luxe de disquisicions teòriques: de vegades el hacker o l’activista pot convertir-se en el més necessari dels periodistes, perquè és l’únic que s’atreveix a explicar el que cal explicar. Podrem, per descomptat, discutir sobre el molt necessari criteri periodístic o la qualitat del producte informatiu (discussió, per cert, de la qual no estan exempts els “periodistes professionals”), però hi ha conflictes que no existeixen mediàticament (i per tant, no coneixem) perquè ningú s’atreveix a explicar-los. No obstant això, alguns activistes defensors dels drets humans, per exemple, ens han relatat històries d’alt valor periodístic. Arriben on no sempre hi ha presència dels mitjans i es converteixen, així, en els únics corresponsals possibles.
Les filtracions van posar també sobre la taula l’etern dilema que comporta la publicació d’informacions que poden “posar en risc la seguretat nacional”. Com és natural, la definició d’això últim és sempre conscientment difusa, i el concepte de “secret d’Estat” s’ha usat i s’usa sistemàticament com a mecanisme de censura. Tornem, per exemple, a l'”assassinat col·lateral”: la ciutadania ha de conèixer el que implica per a ells mateixos i per als altres que el seu país declari una guerra? Entenc que sí, almenys per reduir els nivells de testosterona prebèl·lica dels que parlen d’anar a la guerra amb massa lleugeresa. Llavors els mitjans haurien de publicar materials com l’esmentat vídeo, que mostra una matança indiscriminada de civils en el camp de batalla? De nou, i al meu entendre, probablement sí. Hi ha alguna manera d’obtenir aquesta informació si no hi ha prèviament una filtració? Difícilment: les filtracions han format part del periodisme des que aquest existeix
Com és natural, la definició de “posar en risc la seguretat nacional” és sempre conscientment difusa, i el concepte de “secret d’Estat” s’ha usat i s’usa sistemàticament com a mecanisme de censura
En aquesta línia, sembla assenyada la posició d’Amnistia Internacional, quan afirma que “la publicació per Julian Assange de documents als quals va tenir accés com a part del seu treball en WikiLeaks no hauria de ser punible, ja que reflecteix una activitat que han de dur a terme periòdicament tots els professionals del periodisme d’investigació”. D’alguna manera, el que va fer Assange hauria de ser, efectivament, part de les rutines habituals del periodisme que vol arribar fins al fons de la notícia. I, de fet, així ha estat històricament. Evidentment, no vol dir això que qualsevol bon article hagi d’incloure filtracions, ni que aquestes siguin bones per se, però si la filtració inclou informació que la ciutadania ha de conèixer, publicar-la ha de ser una obligació. El que ha de conèixer la ciutadania forma part d’aquest “criteri periodístic” que les nostres universitats haurien d’ajudar a formar.
Així, el de WikiLeaks és un cas més de censura seguit del càstig exemplar a l’informador en l’esperança que, els que tenen al cap publicar informacions incòmodes, s’ho pensin dues vegades. I s’ho pensaran, no hi ha dubte. Ja tenim massa censures no reconegudes (i la precarietat laboral de periodista pot portar, a més, a l’autocensura), per col·laborar amb la més antiga de totes: la que vol mantenir l’statu quo. Independentment de com ens caigui el personatge, el treball de WikiLeaks mereix ser defensat: ens hi juguem molt.
Article publicat originalment a El Salto
