“En aquesta habitació hi poden dormir cinc o sis persones. I si els meus germans treuen els mobles abans de la data límit, tindrem espai per a uns quants més”. Mohammad Sabbagh, de 74 anys, planifica amb un grup d’activistes internacionals com afrontar l’ordre d’expulsió que va rebre el passat 3 de gener. És l’últim pas d’un llarg procés judicial que va començar el 2010 i que podria deixar al carrer una família de 43 persones: fills i néts d’en Mohammad i d’alguns dels seus quatre germans. Inicialment, això s’havia de produir el 23 de gener. Els advocats de la família, però, han aconseguit congelar l’execució de la sentència fins al març.
Sabbagh parla amb l’experiència d’haver participat en lluites semblants al llarg dels darrers anys: “Si al dia límit no hem marxat, vindran i preguntaran: ‘a les bones o a les males?’ I si ens quedem, aniran per feina: als internacionals us deportaran, als israelians els detindran i als palestins els posaran a la presó un temps”. Sabbagh recorda el que va passar fa deu anys, quan el barri de Sheikh Jarrah va patir la primera onada d’expulsions. “Doncs bé, ara m’ha tocat a mi”, assumeix amb serenitat, però deixant clar que lluitarà fins al final.
Sabbagh recorda el que va passar fa deu anys, quan el barri de Sheikh Jarrah va patir la primera onada d’expulsions. “Doncs bé, ara m’ha tocat a mi”, assumeix amb serenitat, però deixant clar que lluitarà fins al final
Ell era un nen de quatre anys quan el 1948, amb la creació de l’Estat d’Israel i el conflicte armat que provocà l’expulsió massiva de població palestina, la seva família va haver de fugir de Jaffa (aleshores la ciutat més important de Palestina) i va fer cap a la part oriental de Jerusalem, que va quedar sota control de Jordània. El 1956 van traslladar-se a la casa del barri de Sheikh Jarrah on viu actualment, que juntament amb 27 cases més havia estat construïda per l’agència de les Nacions Unides per als Refugiats Palestins (UNRWA). Va ser el seu pare, Abdel-Razaq Sabbagh, qui va firmar el contracte que deia que la família començaria pagant un lloguer al govern jordà que havia de servir perquè al cap d’uns anys se la quedessin en propietat.
La Naksa ho capgira tot
Però el 1967, Israel ocupa Jerusalem Est, així que la família mai va aconseguir tenir un document que els acredités com a propietaris. El 1970, les autoritats israelianes van aprovar la llei d’Afers Legals i Administratius, que permet a les comunitats jueves recuperar les propietats que van perdre abans del 1948. Sobre aquest punt cal destacar que, aplicant un criteri sensiblement diferent, la llei de Propietaris Absents, aprovada el 1950, no permet que cap dels refugiats palestins tornin a les propietats que tenien abans de 1948.
Si el 1970, doncs, es va donar llum verda per reclamar propietats a Jerusalem Est, només dos anys més tard, el 1972, dues organitzacions sionistes van reclamar haver comprat a finals de segle XIX la terra de Karm Al-Ja’ouni, la part de Sheikh Jarrah on els Sabbagh i 27 famílies més van instal·lar-se el 1956. Ràpidament van aconseguir aquest reconeixement i van començar una batalla judicial per expulsar aquestes famílies de casa seva.
El 2003, l’organització Nahlat Shimon, sobre la qual no se sap pràcticament res, va comprar la terra a les entitats que en tenien la propietat. Això va reactivar el procés d’expulsió de les persones que en feien ús, de manera que el 2010 Mohammad Sabbagh acudeix per primer cop a un tribunal israelià per defensar els seus drets.
La segona part de la batalla
La tràgica situació que avui està vivint la família Sabbagh ja la van viure tres famílies del barri que el 2008 i 2009 van ser expulsades de la casa on vivien per donar pas a tres famílies israelianes. Això va provocar una onada de protestes que és recordada com la mostra de solidaritat més important que hi ha hagut a la ciutat com a mínim des de la Segona Intifada.
La tràgica situació que avui està vivint la família Sabbagh ja la van viure tres famílies del barri que el 2008 i 2009 van ser expulsades de la casa on vivien per donar pas a tres famílies israelianes
Les protestes van prendre la forma de manifestació setmanal. Els divendres a les tres era el moment en què persones palestines, israelianes i internacionals es trobaven per fer pressió al govern. Les manifestacions van aconseguir ser relativament nombroses, amb la implicació d’una part important de gent de Jerusalem Oest, la part jueva de la ciutat, cosa que va permetre frenar temporalment les expulsions. Una petita victòria que nou anys després cal lluitar de nou.
Quan la família Saggabh va veure com el Tribunal Suprem confirmava que havien de deixar les seves cases, les sirenes d’alarma van tornar a sonar a Sheikh Jarrah i es van reactivar les mobilitzacions. Salah Diab ha estat un fix els últims deu anys. “No tinc por. He estat a la presó 10 vegades i la policia és aquí perquè em volen detenir. Però si em posen a la presó, això continuarà cada setmana”, declara.
Una estratègia d’estat
Des que Israel va ocupar els territoris palestins, la promoció de la colonització jueva ha estat una constant, amb moviments polítics sionistes, entitats i grups que s’hi dediquen diàriament. Arieh King, director de l’Israel Land Fund i regidor de l’Ajuntament de Jerusalem, va declarar fa poc al diari Jerusalem Post que en la pròxima dècada hi haurà “unes 400 o potser 500 famílies vivint a Shiekh Jarrah. Aquest és el nostre objectiu”. És una zona estratègica perquè connectaria barris de Jerusalem Est que ja tenen una forta presència de colons amb la part oest de la ciutat. Per aconseguir-ho, explica que la seva organització ajuda els jueus que volen apoderar-se de propietats palestines. “A vegades, el seu contacte amb els àrabs o amb la policia no progressa, així que nosaltres els truquem i els oferim el nostre ajut. Els donem assistència legal, financera i fins i tot els ajudem (físicament) a aconseguir la seva propietat”.
El cas de Sheikh Jarrah, però, no és un cas puntual. A l’altra banda de la Ciutat Antiga, al barri de Silwan, diverses famílies es troben en una situació semblant, amb anys de judicis i batalles legals a l’esquena. Allí algunes de les famílies podrien veure com se’ls tira la casa a terra, un altre procediment habitual per forçar la població autòctona a marxar. De fet, segons el Comitè Israelià Contra les Demolicions de Cases (ICAHD, per les seves sigles en anglès), el 2017 hi va haver 351 demolicions de cases i 528 persones van convertir-se en desplaçades (a Jerusalem Est i Cisjordània). Els pròxims podrien ser els Sabbagh i les altres famílies que tenen el cas pendent dels tribunals.
