El jove poeta Joan Deusa, de Gandia (la Safor), bressol d’alguns dels autors més rellevants de la literatura valenciana, és autor d’un llibre de contes, Periplo lapislázuli, i d’un poemari, Camelot o la poesia social, guanyador del Premi Ciutat d’Alzira 2019. A més, és fundador, junt amb el poeta Juma B. Barratxina, de Poetry Spam, la revista digital antipoètica de “treballadorXs precariXs i desocupadXs”, així com del fanzine digital Avalon sobre poesia, on de forma ininterrompuda publiquen articles sobre noves tendències poètiques. Joan Deusa no dubta a l’afirmar irònicament que “poesia ets tu”, és a dir, “aquelles que escriuen poesia i intenten lluitar amb i per ella”. A més, en paraules de Deusa, a escala filosòfica, “la poesia és una esquerda des d’on podem dir coses que no podem dir de forma quotidiana”. Cita el filòsof Wittgenstein i ens diu que, per a ell, el llenguatge serveix per a referir-nos a la realitat, per tant, des d’un punt de vista acadèmic, el llenguatge crea la realitat. Però hi ha moltes coses a la vida que no les podem assenyalar tan fàcilment, com per exemple l’amor, la mort o la justícia. Així, la poesia serveix per a explicar eixe univers que ens envolta, però al qual no podem accedir tan fàcilment.
La poesia social, a la qual es refereix directament la teua última obra, busca introduir el concepte societat?
No exactament. La poesia social naix amb els poetes dels anys cinquanta, qui busquen explicar el concepte de la llibertat. En ple franquisme, aquestes poetes es van comprometre i van anar més enllà de l’esteticisme. Per a elles, la poesia era una eina d’alliberament, un compromís humà amb el poble. Jo tenia aquestes autores damunt la taula a l’hora de començar a escriure poesia social. En canvi, vaig voler parlar dels poetes que estem escrivint ara, del perquè ho fem i del perquè ho fem en valencià. Tinc la sensació que estem lluitant contra la desaparició, el temps s’acaba per a la nostra literatura. Com una lluita contra la desaparició. Eixe llibre està escrit des d’eixa perspectiva. Al cap i a la fi, tot acaba morint, res perdura en el futur. El llibre no és més que una crida a la lluita, a tocar els nassos al déu de la mort, encara que sapiguem que no valdrà per a res, tal com diu un dels poemes.
No creus que, aleshores, més enllà de formes i continguts, la poesia social ha d’anar acompanyada d’acció o ser acció directa en si mateixa?
En el meu cas, va acompanyada d’acció, perquè el llibre Camelot o la poesia social va nàixer en paral·lel a la revista Poetry Spam, una revista autogestionada i antipoètica que té com a motiu principal ajuntar moltes poetes per traspassar les fronteres que ens han imposat històricament a l’hora de presentar la poesia al públic. No ens vam voler quedar en publicar, simplement, uns poemes i instal·lar-nos com un poder més del cànon literari. Volia aplicar la poètica del meu llibre al projecte cultural de la Poetry. Ajuntar-se durant un temps, consolidar una lluita comuna, rebutjar el poder i la instal·lació cultural, cercar el diàleg entre entitats, poetes i artistes. Per això dic que amb la Poetry el que escrivia es va transformar en acció poeticosocial, arrelada a la recerca de la col·laboració i diàleg entre artistes de diferents vessants.
Hem fet referència a la lluita per defensar la llengua. A més, a la teua obra, sovint trobem referències a la teua terra. Per tant, dins d’aquesta anomenada poesia social, busques també reivindicar la identitat d’un poble?
En realitat, quan pense en la meua identitat, no pense en un país; quan pense en la meua identitat pense en Gandia i la Safor. Extrapolar allò més enllà, a sentir-me part dels Països Catalans, és més complex. La lluita en l’àmbit lingüístic és la mateixa a Catalunya i les Illes, però en l’àmbit d’identitat nacional és molt diferent. Jo no sóc un sociòleg, però si haguera de parlar d’una característica vertebradora del poble valencià, que m’agrada molt reivindicar dins i fora de la poesia, seria l’hedonisme. Gaudir totes juntes per evitar l’horror, anant de torrà a la muntanya o de paella a l’hortet. No és casualitat que la paella tinga forma circular. Jo ja estava condicionat per eixa taula redona en fer Camelot o la poesia social.
I aquesta característica no forma part de la idiosincràsia catalana i, per tant, de la teua poesia?
“És un problema de diglòssia, un problema polític que ens fa creure que la nostra llengua no val per a res una volta eixim per la porta de casa”
Nietzsche ja diferenciava entre dionisíacs i apol·linis. En aquest cas, per a mi, és el mateix. Mentre la poesia catalana (apol·línia) tendeix a l’esteticisme, la valenciana (dionisíaca) de vegades es personifica en una mena de poeta vitalista o folklòrica, encara que també té una tendència forta a l’esteticisme, però per influència del nord, evidentment, o perquè un vitalista en una biblioteca es converteix en un radical perfumat. També és de veres que escriure en la nostra llengua no té la mateixa resposta en l’àmbit social, institucional i familiar a Catalunya i al País Valencià. És un problema de diglòssia, un problema polític que ens fa creure que la nostra llengua no val per a res una volta eixim per la porta de casa. Té certa relació amb eixe autoodi que existeix al País Valencià. Per exemple, Gandia, cor de la literatura catalana i bressol dels escriptors del segle d’or, tristament no s’identifica amb açò.
Tirant de filòsofs de nou, en aquest cas de Karl Marx, podríem dir que la infraestructura econòmica que determina la superestructura política, ideològica i cultural és diferent a Catalunya que al País Valencià?
La burgesia a Catalunya i al País Valencià han sigut molt diferents. La d’allà era catalanoparlant, en canvi, ací, qui parlava valencià era de poble, en sentit negatiu. Fins al punt que, a partir del segle XX, les famílies valencianoparlants decidiren parlar castellà als seus fills per a aparentar que no pertanyien a les classes baixes. En l’àmbit educatiu, s’ha intentat canviar aquesta situació des de la democràcia. De fet, és el primer moment en la història en què el valencià s’estudia en l’àmbit institucional, però encara hi ha persones valencianoparlants que eduquen els seus fills en castellà malgrat parlar amb els seus pares i germans en valencià. L’educació no és suficient. També necessitem més compromís com a poble, escriure’l i parlar-lo. Així i tot, el valencià és un exemple de resistència. Ha demostrat que no està fet per a morir i supera les pitjors de les èpoques.
Ets creador, junt amb el poeta català Juma B. Barratxina, de la revista digital de poesia Poetry Spam. Ja ens has dit el que significa per a tu la poesia, però què és l’antipoesia?
L’antipoesia, idea de Nicanor Parra, es basa en una forma d’escriure rupturista, que busca tocar els ous als acadèmics ‘pollaviejas’ i les institucions en general. El projecte de la Poetry Spam naix amb el propòsit de ser un mitjà per poder fugir del circuit que ens tenen ja preestablert a les poetes, un públic que sempre és el mateix. Moltes vegades, som nosaltres mateixes i els nostres amics, una petita elit literària i poc més. Per tant, la revista, sobretot, té d’antipoètic el format –xarxes socials, electrovers, una fusió de poesia i música electrònica, i la pel·lícula–, perquè de poesia en publiquem de tot tipus. El pròxim volum de poemes serà una pel·lícula, amb això t’ho dic tot.
Tal com has dit, l’antipoesia naix de la mà de Nicanor Parra, ja a finals dels anys trenta i en contraposició a la poesia hegemònica que representaven autors com Pablo Neruda. És, per tant, pertinent parlar d’antipoesia o seria millor parlar de poesia postmoderna?
Si escrivírem en castellà, potser no tindria el mateix sentit parlar d’antipoesia, però pense que la poesia en català encara necessita molt aquesta sacsada. Hem d’eixir dels laberints editorials i moure un poquet els budells de la nostra literatura. Em ve al cap Adrián Salcedo, amb el seu poemari Elquenovol, o Juana Dolores, que fa poesia amb una estètica propera al trap. Pense ara en una bona amiga poeta, que ha publicat a la Poetry Spam, i que fa poc em va contar que estava gravant vídeos on construïa cases als Sims 4, mentre feia d’açò discurs poètic. I és que l’espai digital ens permet construir coses que abans eren impossibles.
De fet, segons alguns filòsofs, com és el cas d’Alain Baidou, una de les característiques de l’art postmodern és el fet que es desdibuixen l’espai i el temps, com ocorre als formats digitals, així com la frontera entre gèneres.
En el primer cas sí, però respecte a la segona característica he de dir que la nostra idea no era desdibuixar les fronteres de la poesia. La nostra idea és la col·laboració artística de col·lectius creadors diferents. Per exemple, amb l’electrovers, que és una idea de la poeta catalana Laia Malo i del productor mallorquí Jaume Reus, integrants del grup Jansky, el que jo volia és que un DJ es fera una birra amb un poeta i iniciaren un diàleg. Els meus projectes poètics, en general, van per aquest camí: beure birres i parlar de poesia, o llegir poesia, escoltar poesia, riure, fumar, dinar.
La Poetry Spam, que presentarà el seu tercer i últim volum amb el format d’una pel·lícula estètica documental i per a la qual acabeu d’obrir una convocatòria, és també una revista de treballadores precàries i desocupades. Quina és, des del teu punt de vista, la situació precària de les treballadores joves que formen part d’aquest sector?
El poeta sempre té més d’un treball perquè ningú no pot viure de la poesia. La creació sempre ve condicionada, i dedicar-se a la poesia fa que pugues perdre qualitat de vida. Si pensàrem en una situació en què el poeta poguera sobreviure només de la poesia, únicament podríem comptar amb els premis, perquè el poeta, de les editorials, no en traurà ni un duro, i segurament elles tampoc trauran res del poeta. Tot es resumeix en les paraules que Miquel Rossy va escriure en un article del primer volum de la Poetry Spam: “Com tots nosaltres, poeta precari, treballes del que caiga del cel”.
