Soledad Arnau és Doctora en Filosofia, especialitzada en feminismes i igualtat de gènere, filosofia per la pau, bioètica i sexologia. Se sent orgullosa de presentar-se com a filòsofa en un món, lamenta, que relega i devalua la filosofia perquè no serveix per a res. Per a ella és màgica. Va néixer a Nules, Castelló, i durant l’època universitària va marxar del seu poble i va haver de viure l’experiència d’una vida institucionalitzada en passar per una residència perquè era l’única opció que serveis socials li oferia. Els feminismes i la filosofia de Vida Independent li van permetre arrencar a tota metxa amb l’activisme i llençar-se a l’abisme. El passat mes d’octubre, va participar de les II Jornades Transfeministes a Menorca, on va parlar sobre l’assistència sexual. És activista feminista i pels drets de les persones amb diversitat funcional i pertany a Diversex, una plataforma des d’on reivindica la sexualitat en la diversitat.
Quan i per què apareix la institucionalització en la teva vida?
En aquella època i per poder fer la carrera, vaig haver de viure en una residència, institucionalitzada. Era l’única possibilitat que se m’oferia des dels serveis socials. Va ser una etapa de la meva vida singular, interessant, dura, peculiar. I curiosa perquè semblava que era l’únic que hi havia per a mi. Serveis socials et diu: una persona com tu necessita estar institucionalitzada. Sortir d’aquesta lògica no és fàcil. Entres dins d’espais segregats de la resta de la societat amb unes normes que, òbviament, no poses tu. I si la segregació existeix és perquè socialment ho permetem. No interessa accessibilitzar els espais perquè les persones com jo hem d’estar en una residència. La meva ràbia, decepció i rebel·lia sempre ha estat contra la societat i contra les administracions públiques perquè segreguen a les persones i se les aparta de la societat.
La segregació té a veure amb el productivisme?
Molt. El món et considera improductiva i per això se’t fa fora. Després es pot disfressar de caritat i paternalisme amb moltes coses. Però el que hi ha és una devaluació de les persones. Aquesta sensació l’he viscut i l’he patit molt. Em sembla una realitat molt dura. I jo em preguntava: com pot ser que això sigui l’únic que existeix per a mi per la resta de la meva vida?
Com s’ha creuat la teva vocació acadèmica amb l’activisme?
La meva actitud amb la vida sempre ha estat rebel. Recordo que a l’Institut de Batxillerat ja vaig començar a reivindicar una rampa i que l’edifici fos accessible perquè hi pogués entrar en igualtat de condicions. I va ser a la universitat, en començar a estudiar filosofia i pedagogia, que vaig descobrir els feminismes. El feminisme és el meu espai, em deia. Perquè fins aquell moment no m’havia adonat que jo era dona. Va ser un descobriment que em va permetre retrobar-me amb mi mateixa.
Vas trobar mancances en els feminismes?
“Llegint literatura feminista em preguntava: de quines dones parlen? I vaig adonar-me que no parlaven de dones amb diversitat funcional, només de les que poden aconseguir fàcilment oportunitats laborals i acadèmiques”
Per a mi, servien a totes les dones i, alhora, no ens servien a cap. Quan vaig començar a llegir literatura feminista em preguntava: de quines dones parlen? I vaig adonar-me que no parlaven de les dones amb diversitat funcional perquè parlava de les dones amb èxit, de les que poden aconseguir, fàcilment, oportunitats laborals i acadèmiques. Però els discursos de fons em semblaven molt potents i m’hi vaig enganxar per a transformar-los i aterrar-los. Fer-los meus. Més tard, va arribar a mi Encuentros con desconocidas un llibre de Jenny Morris, que és activista feminista. Una dona amb diversitat física que tenia un discurs feminista i que parlava de les dones amb diversitat funcional.
Què és la filosofia de vida independent i com apareix en tu?
Quan l’activisme estava bullint en mi, vaig conèixer dos homes meravellosos: Javier Romanyac i Manolo Lobato, que volien implantar a l’Estat espanyol la filosofia de vida independent. El Moviment de Vida Independent és un moviment social que va néixer els anys 70 als EUA, per part de persones que necessitaven suport humà. Això em travessava profundament. Els discursos dels feminismes combinats amb el reclam social i polític de l’activisme de vida independent eren la combinació que em va servir per arrencar a tota metxa.
Quina aliança has trobat entre els feminismes i el moviment de vida independent?
“Si volem mirar-nos des d’un altre punt de vista, necessàriament hem de deconstruir tot allò negatiu que s’ha construït al voltant dels nostres cossos”
Per mi, l’aliança es resumeix en una frase que hem invertit de Freud: l’anatomia no és destí. Els feminismes ho deien i a mi em va captivar. És així com m’haig de veure. Racionalitzar aquesta frase i repensar-la va portar al fet que l’activisme en mi fos molt potent. Reapropiar-se del cos és meravellós i té molt a veure amb els feminismes. I des d’aquí, hem pogut construir aliances recents amb el transfeminisme. Si volem mirar-nos des d’un altre punt de vista, necessàriament hem de desconstruir tot allò negatiu que s’ha construït al voltant dels nostres cossos. La societat no permet la diversitat i creure’s que l’enemic és a fora i que el problema no ets tu és brutal. És un dels clics més grans que pots arribar a fer. El problema el té el món que no sap què fer amb mi. A mi, em va fer saltar a l’abisme, deixar la residència i veure què passava amb la meva vida.
Quin impacte i recorregut té la filosofia de vida independent?
Actualment, no és la política social dominant, la que hauria de ser, però és una realitat que fins fa poc no existia. El fòrum de vida independent, on vam començar a reclamar la vida independent, amb l’Assistència Personal (AP) com a figura laboral clau, va néixer el 2001. I va ser l’any 2005 quan vam començar a utilitzar el terme “diversitat funcional” com una oportunitat teòrica i de pensament que ens va servir per allunyar-nos del sistema capacitista-minusvalista. Són dinou anys, però no és res. Per a les persones amb diversitat funcional sortir de la nostra bombolla ha estat important, perquè la filosofia de vida independent et porta a retrobar-te amb el teu cos i a despatologitzar-te. El moviment organitzat de la discapacitat s’estructura en funció de les patologies i ens ha dividit. Despatologitzar-nos, recuperar els nostres cossos i admetre que necessitem suport humà i que no necessàriament ha de provenir de la família són recorreguts imprescindibles per seguir avançant. Perquè no se’ns educa per ser independents. Rebel·lar-nos posa en escac el sistema. Li diem: necessito suport humà, però sóc independent, a veure si ets capaç de reinterpretar-ho i conceptualitzar-ho.
