Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La vida també és el que passa ací dins

Mentre esperem el torn de ser atesos al servei de Sanitat Marítima, un dels hòmens parla de la jubilació. Ha estat a Seychelles, a Angola, al Senegal, a Maldives, al Sàhara… a tots els caladors llunyans on el peix era abundant, les campanyes duren mesos i la terra es toca només per a tornar a fugir d’ella. L’anhel dels presents és el d’acabar quant abans, vore créixer als nets que ja han crescut i viatjar amb l’Imserso a Canàries, i la mitjana d’edat dels que estan allí és simptomàtica d’altra cosa, d’altre tema preocupant: a la mar no hi ha relleu.

Jo mire, escolte i calle, i després, acabats els tràmits, al retrobament amb espais i companys d’estudis dels dies en què es lligaven gossos amb llonganisses, abans de l’explosió del 2008, pren força certa ràbia, un cabreig important amb el present que ens toca ara, per no haver vist aleshores amb claredat l’anomalia que fou en aquells anys que el treball a la pesca no fóra una opció per a més que una persona de les desenes que estudiàvem per a treballar a la mar.

Hi ha una pèrdua intangible, però evident en forma de coneixements, en els oficis que en eixos anys d’aparent bonança es van perdre

Hi ha una crisi de la qual no parlaven les estadístiques posteriors a l’esclafit ni de la que mai serem prou conscients; una pèrdua intangible, però evident en forma de coneixements, en els oficis que en eixos anys d’aparent bonança es van perdre. Un trencament en la seua transmissió, irreparable; un enorme forat deixat per l’espantada per anar a treballar a la construcció o a l’hostaleria, i que difícilment revertirem tot i els signes esperançadors que noves crisis han propiciat. Bé per convicció, bé per pura supervivència.

Torne, però, a aquell home amb qui encetava açò, perquè les destrosses del turisme i el boom immobiliari sobre el sector primari al lloc on vivim i l’esclafament dels nostres anhels vitals més elevats, com la casa amb rentaplats, són altra història mereixedora d’espai propi i no un breu apunt enmig d’este periòdic desordre de lletra sense trellat ni forrellat. I l’home, aquell home que parlava de caladors llunyans i de la jubilació, deia que qui viu són els altres, que viuen els que estan ací, la teua dona, els teus fills… però que tu, allà, no vius. Que el que ocorre allà, mentre vas embarcat, no és la vida sinó que és altra cosa. I que quan t’aplega el moment a tu de viure, ja és massa tard.

Trenta-cinc anys de no-vida, aleshores; el rellotge comptant només des del moment en què els dos peus xafen terra ferma. Viuen els que estan ací, però tu no vius. Jo anote sentències perquè no se m’obliden, perquè la realitat se m’explica a trossets de frases dels altres que un dia no recordaran haver dit. Encara que ni de lluny hi estiga d’acord. La llibreta, les llibretes, són importants: la durabilitat és quasi eterna en el temps de vida d’una persona, i l’emmagatzematge més segur que el digital. Amb el temps desenvolupes certa discreció per a traure-la en qualsevol moment, com si res. I no et preocupa el trosset d’intimitat furtat a qui potser coneixes a fons o potser no havies vist ni voràs mai més.

La realitat se m’explica a trossets de frases dels altres que un dia no recordaran haver dit

Sempre m’havia sorprés eixa virtut de les fotògrafes, la manera descarada en com retraten el voltant sense que la resta siguem conscients, sense fer incomodar, com si la càmera fora una part més del seu cos que no crida l’atenció quan t’encara. I en realitat, no és tan diferent d’eixe moment en el qual eres tu qui anota, deixes per escrit quatre paraules, vuit, que queden amb tot el sentit del món per elles mateixes, també sense context. Quan algú em pregunta què escric a la llibreta dic que un poc de tot i ja està. A voltes faig la llista de la compra i a voltes escric durant hores amb eixe punt febril que tenen algunes absències, a què feien gust les hores d’abans. La inutilitat evident de saber d’ací a uns anys què sopares l’última nit abans d’un nou tancament per frenar una pandèmia que omplia hospitals i destrossava vides, de la que pensàvem eixir fortes i unides i enxarxades per un món nou per a totes, però no fou aixina perquè la història és la que és i ens replegarem com caragols encara més dins del xicotet refugi de l’autosuficiència, cada volta més estret.

Llegia estos dies la història d’una anguila que durant més de cent anys va viure dins d’un pou a Brantevik, una xicoteta localitat de la costa sueca. El món s’acabava i renaixia de totes les maneres possibles en què ho ha fet des de finals del XIX fins al XXI, i l’anguila seguia allà, viva al fons del pou mentre els ulls li creixien per a fer-se a l’obscuritat i la mar dels Sargassos l’esperava, però no podia eixir del pou si no la treien. I va morir sense tornar, confinada des que fou atrapada per un xiquet, a aquell fons merdós on l’aliment no faltava i on la pulsió per eixir algun dia a completar els viatges i la tasca de la reproducció, justificació última de la seua existència, la mantingueren viva durant més d’un segle. O ves a saber, perquè de les anguiles ens queda encara per saber-ho tot.

Ho conta el periodista Patrick Svensson, junt amb la d’altres anguiles i la de gent fascinada pel seu misteri, a L’evangeli de les anguiles, una delícia de llibre on no apareix, per cert, Filomena, l’anguila de l’àvia del cantant Sanjosex, que va viure al safareig de casa a La Bisbal, i a la que inclús dedicaren un poema. Pense en la vida passant dins d’un pou o dins d’un safareig al carrer Santa Llúcia i en si tindran les anguiles capacitat per a la resignació. Pense en les anguiles perquè ara que la casa va fent-se més menuda a cada nova restricció vull un mapa de la mar dels Sargassos per a la paret, on apareguen els fons i els corrents i el camí que no faran d’anada les anguiles de les piscifactories. Vaig sopar anguila l’última nit abans d’este recent tancament de l’hostaleria, potser és això.

Sovint tinc la sensació que tant a este raconet com a altres on allò que contem va cap enfora, cap a qui ho vulga llegir, parlem sempre del mateix

Fa alguns mesos, una companya de feina al restaurant contava com les seves primeres jornades llarguíssimes a la cuina no deixava de pensar en tot el que succeïa fora, en tot el que no vivia mentre estava a aquell lloc des d’on la comarca i la mar s’albiren i l’altura remarca certa sensació de talaia, de torre-presó. Però que un dia va entendre que la vida també passava allà dins, que el que ocorria a la cuina i el restaurant també era la vida. I jo, entre el mescal i el tequila de quan la feina del dia ha acabat i valorem el servici, anotava allò, “la vida también es lo que ocurre aquí dentro”, i m’ho guardava per al dia que em fera falta, que dins d’una barca o confinades a una habitació enmig d’una pandèmia mundial, no va mal com a consol.

Sovint tinc la sensació que tant a este raconet com a altres on allò que contem va cap enfora, cap a qui ho vulga llegir, parlem sempre del mateix. Que per a les persones d’existències poc expansives, delimitades entre quatre pobles i dues comarques, la quotidianitat esgota discursos i que un dia serem velles i no haurem eixit dels ous de sempre. Que mai hi ha res a contar perquè la realitat, més enllà de les fronteres pròpies, ens és com aliena (que no aliena), però la veritat és que també ací, lluny de tot, és on tot passa.

Patricio, de quan en quan, em recorda que deuríem escriure la història d’una ovella del corral, un llibre que fora la vida d’ella, des que naix fins que es mor, i que no ens l’acabaríem. Perquè al remat, la vida d’ella és la nostra, la de totes les que passem pel corral amb les nostres misèries i pors, amb parts i amb morts, amb desitjos i camins que foren pal ramat i han desaparegut baix el ciment que habiten els guiris i que són també part del que som. El xicotet racó de món on criem, estimem, compartim i anem fent, i que la circumstància va fent més menut i replegat, que és tan gran i al temps tan poqueta cosa que cap sencer dins d’una ovella.