“Teníem molts problemes de violències intrafamiliars al resguard per l’abús de l’alcohol. La comunitat vam decidir prohibir vendre’n al territori. Al principi, va tocar fer rondes i anar on alertaven que se seguia venent alcohol. Una dona continuava venent chicha, fermentat ancestral de blat de moro. Per més que se li deia, seguia. Va tocar preguntar què passava. Per què ho feia? Tenia fills i era el seu mitjà de vida. El cabildo va decidir posar-hi remei. Se li va donar un tros de terra i suport per arrencar el cultiu de menjar. Fa deu anys i la senyora mai n’ha tornat a vendre”.
L’exercici de justícia, des de la prevenció fins al fet que cal jutjar, fila totes les accions com a éssers humans
El relat el fa Natalia Trujillo Campo, dona nasa i comunera de Yaquivà, a Tierradentro (Cauca). És un exemple d’abordatge i aplicació de la Jurisdicció Especial Indígena (JEI), reconeguda a la Constitució colombiana de 1991. “Hi ha tantes JEI com pobles indígenes, fins i tot com comunitats. L’exercici de justícia, des de la prevenció fins al fet que ha passat i cal jutjar, fila totes les accions com a éssers humans, entre nosaltres i també amb tots els éssers de la natura. Ens permet, com a poble, tenir un territori per moltes generacions més”, explica Trujillo.
“Per conèixer alternatives, més que parlar de policia podem parlar de dret indígena”, apunta Arturo Landeros, del col·lectiu de suport zapatista L’Adhesiva. Per molts pobles originaris, la decisió de no tenir cossos policials és indestriable de la justícia pròpia. Des d’aquí es canvia radicalment el paradigma, fins al punt d’anar convertint la policia occidental en innecessària.
Corresponsabilitat, col·lectivitat i legitimitat comunitària
És difícil resumir tot el que impliquen les justícies indígenes. La premissa és garantir que tothom tingui el necessari per al sosteniment de la vida. El poble nasa de Colòmbia, els caracoles zapatistes a Mèxic o Rojava al Kurdistan tenen drets propis amb molts elements en comú. Són territoris on s’han construït i es desenvolupen espais de resistència al sistema socioeconòmic capitalista. Les bases són el fort vincle comunitari i el reconeixement de la interdependència col·lectiva; un gran compromís, tant de paraula com en fets; la presa de decisions assembleària i per consens, amb acords col·lectius i participatius, i una autoritat no imposada, sinó horitzontal.
“Per conèixer alternatives hem de parlar de dret indígena”, apunta l’activista zapatista Arturo Landeros
Amb un sistema de treball comunitari, on tothom és corresponsable del bé comú, la mateixa lògica s’aplica al que es podria entendre com l’àmbit de la seguretat i de la convivència. Són càrrecs rotatius, de voluntàries que fan tasques de protecció i atenció a conflictes. Hi participen per igual homes i dones, joves i persones adultes, per la qual cosa són heterogenis en edat, gènere, coneixements i experiències.
Les assemblees zapatistes decideixen qui farà cada tasca durant tres anys, aprenent amb l’experiència. Al context nasa passa igual: pots estar uns anys al cabildo, el govern propi assembleari que té la responsabilitat de dialogar entre parts d’un conflicte i d’investigar què ha passat si es dona un dany. Yaquivà, una comunitat nasa de 4.000 persones, compta amb una setantena d’autoritats. Que siguin treballs rotatoris i no especialitzats en mans d’una minoria fomenta l’autocontrol. “No m’excedeixo perquè, si soc injust en allò que ajudi a decidir –ja que mai decideixo sola–, després, quan torni a ser comuner o comunera normal, també m’aplicaran justícia”, apunta Natalia Trujillo.
A Rojava, les HPC (Forces de Defensa Civils) tenen una branca no-mixta, només de dones: les HPC-Jin. Fonts del territori expliquen que es volen atendre problemàtiques concretes que posen en risc l’autonomia de les dones i en destaquen la lluita contra la mentalitat dominant patriarcal, per tal de responsabilitzar també la col·lectivitat del deure compartit en aquest àmbit.
La particularitat al Cauca és que, si bé hi ha gent que en forma part formalment, a la pràctica tota la comunitat és responsable de cuidar l’harmonia. Per exemple, van ser la Guàrdia Indígena i les autoritats qui dialogaren i acompanyaren la senyora chichera que recordava Trujillo, sota el mandat d’atendre les causes i no només les conseqüències, com és el cas de donar mitjans de vida a qui ho necessita. Però decidir què fer amb les transgressions es fa col·lectivament. “Tots i cadascun dels indígenes que convivim som jutges, perquè participem de la justícia pròpia. En una assemblea podem ser més de mil persones; hi parla tothom, també els nens”, explica Trujillo.
Una solució més restaurativa és haver de contribuir a sostenir la vida de totes les persones afectades
Assenyala un altre factor clau: no es tracta de castigar, sinó de recuperar l’harmonia. “El model occidental planteja quant costa una vida. Però no es pot pagar una vida amb diners. I què es guanya enviant-los a la presó? No repara res”, explica Landeros. Per això, a les comunitats zapatistes la principal forma de sanació és recuperar l’estat inicial de benestar o bé garantir-lo. “S’aplica tant amb les persones com amb el territori: si tombo un arbre, n’haig de plantar per compensar el dany”, detalla. Per exemple, es compensa amb més treball comunitari, que no és exclusivament manual, apunta Trujillo, ja que també inclou impartir tallers o fer formacions. “Si assassino i m’engarjolen, són dues famílies, les afectades: la meva i la de la víctima”, afegeix Landeros. En casos així, una solució més restaurativa és haver de contribuir a sostenir la vida de totes les persones afectades.
“La reparació, allà fora, és: ‘Em paga fins a l’últim peso del dany que em va fer’. Aquí generalment no és així. Si les persones cometen un error o causen un dany –per acció o per omissió–, primer cal reconèixer que s’ha generat el dany. Si no, no s’arriba enlloc. I després, evitar la repetició. “Amb això, la gent se sent reparada. La justícia restauradora és possible perquè mira de forma integral”, explica Trujillo. “Prioritza que les coses estiguin o tornin a estar bé. Per gran o petit que sigui el dany, cal revisar les responsabilitats individuals, familiars, comunitàries… Com més gran sigui la responsabilitat, més gran haurà de ser la resposta de reparació”. En la mateixa línia, per les zapatistes, es tracta de dedicar-hi temps, cas per cas, i “resoldre problemes en comptes de crear-ne de nous”, explica Landeros.
Al context nasa els casos més greus, contra la vida –delictes sexuals, contra infants, desharmonies contra el territori– o que persisteixen, s’aborden col·lectivament a l’assemblea. “Com s’arriba a casos greus? Perquè algun de petit es va desatendre. Si existeix l’homicidi o el feminicidi al nostre territori, és que hi ha fets que no es van abordar quan tocava”, assenyala Trujillo, malgrat que siguin situacions minoritàries.
“És una justícia que seria molt difícil a fora, sobretot a les grans ciutats”, reflexiona Natalia Trujillo
“Prima el col·lectiu, però la col·lectivitat també té responsabilitat sobre allò individual. És de doble via. Allà fora, en canvi, el jutge no pot dir que, si algú ha robat, li donin feina. El que fa és castigar. Això només genera odi, ressentiment”, constata Trujillo. Al poble nasa, sovint s’anima les persones que han causat més dany a formar part de l’autogovern comunitari. “Fa que tinguin una altra visió de la vida social i comunitària. Definitivament, hi ha grans diferències en l’estructura de la mateixa construcció institucional de la societat” respecte a les societats occidentalitzades, explica Trujillo.
Tot i això, aquestes alternatives poden servir d’inspiració als estats nació? “És una justícia que seria molt difícil a fora, sobretot a les grans ciutats”, reflexiona Trujillo. “Es podria començar pels veïnats i barris”, opina Landeros. “A vegades no sabem ni qui viu al nostre costat a l’escala. Aquest és el principi de tot”, argumenta. “Al zapatisme no prima el respecte a l’autoritat imposada, sinó que s’honra un acord. Parteix de la comunitat, a mesura que posa en pràctica aquests acords. Als països occidentalitzats hem canviat la nostra sobirania per una delegació a través del contracte social. Per on comencem: per canviar la policia o per canviar la justícia?”, reflexiona.
Dificultats i controvèrsies
Hi ha controvèrsies i situacions complexes. Des de fa deu anys, al resguard de Yaquivà es preveu la possibilitat d’enviar a “patio prestado” qui atempta contra la vida, si no hi ha perspectiva de reparació o canvi individual. Vol dir enviar-los a una presó estatal colombiana, tot i que sovint tenen un tracte diferenciat. A vegades també s’apliquen càstigs corporals, alguns heretats de la colonització, com l’ús del cep en casos greus.
A més, es troben amb amenaces externes armades fins a les dents: l’extractivisme de les transnacionals que causa desforestació, contaminació o sequeres; l’impacte paramilitar i del narcotràfic; la confrontació amb exèrcits estatals… Els territoris zapatistes, a la selva Lacandona, són molt pròxims a la frontera amb Guatemala i els fa “un espai disputat”, assenyala Landeros.
De fet, en el cas zapatista hi ha més diferències. Per exemple, la JEI colombiana només s’aplica quan hi ha implicades membres dels pobles originaris, encara que sigui fora dels territoris indígenes, però al dret propi zapatista s’hi pot acollir gent que no forma part de la comunitat. Altres pobles indígenes mexicans els ho demanen, perquè a Chiapas la justícia oficial és més cara i sovint no s’obté cap reparació. Però les zapatistes no tenen jurisdicció en casos extraterritorials, quan detenen paramilitars els han d’entregar a l’Estat.
Una altra diferència és l’ús d’armes. Si bé no són presents dins els caracoles, sí que les trobem a les files de l’EZLN, guerrilla radicada a les muntanyes i que exerceix un control perimetral. “Quan baixen, són un company o una companya més, i dins la comunitat no fan tasques de milícia”, explica Landeros. Aquesta dicotomia sobre l’armament també es dona a Rojava, on les HPC (Forces de Defensa Civils) són patrulles de barri, i és l’Asayish (Forces de Seguretat Internes) qui fa un paper de seguretat més ortodox: control de trànsit, arrestar criminals, violències de gènere, control fronterer entre cantons…
En canvi, la Guàrdia Indígena nasa va sempre desarmada. Gonzalo Cuetia Dagua, comuner del Cauca, hi està implicat des de 2006. “Els i les kiwe thegna només portem símbols de pau: bastó de mandat, mocador verd i vermell, i armilla blava. Caminem pels territoris per enfortir-los i cuidar-los. El nostre mandat és defensar el territori i la vida, i lluitar per la pau” de forma pacífica, explica. Si hi ha situacions de confrontació contra mineria il·legal, càrtels o altres amenaces externes, es posa per davant el diàleg.
Davant de violències tan fortes, el model només funciona “si s’hi implica tota la comunitat i surten a l’una”, constata Trujillo. I no sempre s’aconsegueix garantir la vida; moltes han mort en la confrontació per frenar grups armats o en el foc creuat. Més encara en contextos amb una impunitat tan alta. Molta població no indígena dels territoris rurals colombians, on la presència de l’Estat sol ser militar i prou, no té accés a cap tipus de justícia. “És una bola de neu. La justícia pel seu compte dels grups armats causa problemes socials grandíssims”, argumenta, que se sumen als reptes que troben els pobles originaris.
