Us imagineu estar aquest estiu a un indret natural i en tornar al cap d’un any ja no hi és al mateix lloc? Això és el que està passant al Delta de l’Ebre. Hi ha zones de la costa del Delta, on aquest estiu passat vam poder escampar la tovallola i prendre lo sol, on l’estiu proper, haurem de ficar la tovallola entre cinc i deu metres més cap a l’interior perquè lo mar s’ha menjat aquell tros de platja.
Aquest fenomen es diu regressió i junta amb la subsidència (enfonsament) són dos dels grans problemes que amenacen la supervivència física de tota la superfície del Delta de l’Ebre.
Un dels punts on és més evident aquest fenomen en la platja de la Marquesa, a l’hemisferi nord del Delta. En aquesta platja hi ha, pràcticament enmig del mar, un modest restaurant, Els Vascos, que és testimoni d’aquest retrocés imparable. Una de les seves propietàries, la Marcel·la, explica com quan els seus pares van fer el restaurant, la mar estava a centenars de metres més endins i era un paradís pels nudistes que se sentien protegits entre les dunes de sorra. Des d’aquesta imatge fins avui han passat uns 40 anys, el restaurant és pràcticament una illa enmig de la mar, entre unes enormes pedres d’escullera que ofereixen una falsa protecció.
Un fenomen similar es viu a la desembocadura de l’Ebre, a l’Illa de Buda, un dels espais naturals de Catalunya de més gran valor ecològic, pràcticament verge, on any a any el mar es menja més de 15 metres de superfície. Perquè us feu una idea, si l’alçada d’un pis és de tres metros, el retorcés de la costa a la zona de Buda, equival a la desaparició d’una casa de 5 pisos d’alçada.
Segons els experts el Delta de l’Ebre es va començar a formar fa 8.000 anys. La seua forma inicial res tenia a veure en la forma que el coneixem ara. Els deltes són espais dinàmics formats a partir de la terra i pedres (en diem sediments) que els rius arrosseguen al llarg del seu trajecte i que dipositen finalment quan arriben a mar.
Els deltes són espais dinàmics formats a partir de la terra i pedres que els rius arrosseguen al llarg del seu trajecte i que dipositen finalment quan arriben a mar
En principi els sediments es dipositen a les desembocadures o per sobre de la superfície quan aquesta s’inunda i van creixent i modificant la seua fisonomia de manera natural. El vent, el mar i els corrents, posteriorment, s’encarreguen de distribuir aquests sediments formant, en el cas de l’Ebre, aquesta peculiar forma “alada” amb dos lòbuls immensos de sorra com són el Fangar i el Trabucador.
Aquesta és la dinàmica natural d’un delta, també del nostre. Un espai natural en continu dinamisme i canvi, amb un joc d’equilibri de forces entre l’aigua dolça i salada i entre el mar, el vent i la terra. Tanmateix, des de la construcció dels embassaments aquest equilibri de forces s’ha trencat, el mar i el vent estan guanyant la partida a la terra i el Delta desapareix per la falta de sediments.
En l’Ebre hi ha 125 embassaments al llarg del riu. Abans de la seua construcció, en els anys 60 i 70, arribaven anualment al Delta entre 20 i 30 milions de tones de sediments (sorres, llims, terra de diferents pesos i mides) arrossegats per l’aigua del riu. Fins aquell moment el delta creixia en superfície, tot i que aquesta fóra dinàmica. Un cop construïts els embassaments, especialment el de Mequinensa que té més de 100 quilòmetres de llargada i una orografia ondulant que és una veritable trampa de sediments, l’arribada de sediments al delta es va reduir dràsticament i començà el seu retrocés.
Actualment arriben menys d’un 1% dels sediments (0,1 tones anuals), que majoritàriament són molt fins i ràpidament es dispersen pel mar. La pèrdua de sediments per inundació, unit al fenomen natural de compactació del sòl (subsidència) provoca un enfonsament anual d’entre 1 i 3 mil·límetres. Si s’afegeix a la pujada del nivell del mar per efectes del canvi climàtic, fa que les previsions per aquí 50 anys siguin molt descoratjadores, ja que bona part del Delta està a nivell del mar i inclús en alguns punts per sota.
La manca de sediments que aporta el riu i que aquest hauria de dipositar en la desembocadura, provoca que el mar erosioni cada cop més espais com l’Illa de Buda i els Calaixos o la zona de la Marquesa
Per una altra banda, la manca de sediments que aporta el riu i que aquest hauria de dipositar en la desembocadura, provoca que el mar erosioni cada cop més espais com l’Illa de Buda i els Calaixos o la zona de la Marquesa. Espais on per la dinàmica natural ha d’haver-hi erosió però on aquesta es veu incrementada per la manca de reposició dels sediments aportats pel riu, tot això unit a què els pocs sediments que arriben, són molt fins i poc pesats lo que facilita la seua dispersió.
L’origen del problema és molt clar, lo Delta retrocedeix perquè els fangs que l’han format estan retinguts en els embassaments, tanmateix la solució és complexa i requerirà una forta implicació de l’administració pública per resoldre el problema que ella mateixa ha generat amb la construcció dels embassaments i posteriorment amb una pèssima gestió i explotació d’aquests, tant els propis com els que depenen de les hidroelèctriques.
A curt termini caldrà actuar sobre aquests espais on hi ha un clar retrocés induït per la manca de sediments. Caldrà buscar una solució tècnica que no doni problemes addicionals i generi un efecte enganyós de falsa protecció
Tanmateix la veritable solució és que tornen a arribar els sediments al Delta de l’Ebre. Aquesta solució avui encara requereix que les administracions públiques (insisteixo, són elles qui han generat el problema!) inverteixin per estudiar i fer proves pilot de com s’han de mobilitzar els sediments dins dels embassaments, com aquests han de baixar amb l’aigua del riu i com posteriorment s’han de distribuir sobre la superfície deltaica i la desembocadura.
No ens podem permetre el luxe de perdre el temps, any a any. Lo Delta s’enfonsa i retrocedeix i amb ell un dels espais natural de major valor ambiental del mediterrani occidental, fonamental en la migració de les aus entre Àfrica i Europa.
Lo riu és vida, aigua i sediments.
