Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Milions d'euros públics sepultats sota la neu

Malgrat no ser rendibles, les institucions de Catalunya i la Catalunya Nord inverteixen grans partides pressupostàries a rescatar i mantenir les estacions d’esquí alpí, rere la justificació de l’impacte econòmic que generen al territori

La Generalitat de Catalunya ha assumit, des del passat 27 de novembre, la gestió directa de l’estació d’esquí alpí Boí Taüll, després de la renúncia unilateral de l’empresa Promocions Turístiques de la Vall. Així ho va anunciar en la roda de premsa posterior al Consell Executiu la consellera de Presidència i portaveu del Govern, Elsa Artadi, qui va argumentar la decisió escudant-se en la “importància de l’estació pel territori, pels llocs de treball i l’activitat econòmica que genera”.

El domini ja havia passat a mans de l’administració autonòmica l’any 2014, després que entrés en suspensió de pagaments i la Generalitat assumís els préstecs de 7,3 milions d’euros més despeses d’infraestructura que la propietat havia contret amb l’Institut Català de Finances (ICF). Tanmateix, la gestió es va transferir a la mateixa societat privada integrada al Grup Nozar –antiga posseïdora de l’estació–, que dies abans de començar la present temporada va trencar el contracte sense complir amb el termini acordat. A partir d’aquell moment, les empreses públiques Actius de Muntanya i Avançsa assumeixen totes les inversions i despeses de manteniment, al mateix temps que elaboren un informe per analitzar les diferents alternatives de gestió. Finalment, tenen l’encàrrec d’establir els requisits que s’hauran de complir per optar a la futura licitació i adjudicació dels drets d’explotació d’aquest complex, que porta molts anys arrossegant unes pèrdues que acaben sent sufragades per l’erari públic.

Aquest és l’enèsim cas d’una dinàmica que s’ha repetit successivament les darreres dècades, fins al punt que la Generalitat és l’actual propietària de sis de les deu estacions d’esquí alpí (aquelles que inclouen remuntadors perquè les practicants puguin guanyar alçada i emprendre el descens) que resten obertes al Pirineu català: Boí Taüll, Vall de Núria, La Molina, Vallter 2000, Espot i Port Ainé, les cinc últimes gestionades per la divisió de Turisme i Muntanya de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC).


Paisatge blanc, forat negre

L’operadora ferroviària pública depèn del Departament de Territori i Sostenibilitat, capitanejat pel conseller del PDeCAT Damià Calvet. El passat mes de juliol, el fins aleshores secretari d’Infraestructures i Mobilitat, Ricard Font, va ser nomenat president de l’empresa pública, que en la seva divisió de Turisme i Muntanya comptava amb una plantilla de 313 persones a finals de 2017. Segons les dades recollides en la memòria anual, aquell any va descendir el nombre d’assistents a les pistes d’esquí respecte a la temporada anterior –una de les millors de la història– però es va aconseguir ingressar gairebé set milions d’euros de la venda de forfets (tiquets d’accés a les estacions).

La Generalitat va invertir 10 milions d’euros en estacions que acumulen 68 milions de dèficit des de 2007

Així doncs, sembla evident que els 10 milions d’euros invertits per la Generalitat en les pistes d’esquí el 2017 tampoc van ser suficients. Ho revela l’auditoria pública dels comptes anuals corresponents a aquell exercici –l’últim del qual s’han publicat xifres– elaborat per la consultora PricewaterhouseCoopers, on es xifren les pèrdues de la totalitat del grup en 17,5 milions d’euros. En el cas concret dels quatre dominis esquiables que exploten directament –La Molina, Vall de Núria, Espot i Port Ainé–, les pèrdues van ser de 4,2 milions d’euros (que s’haurien de sumar als 68 milions de dèficit acumulat la dècada anterior), malgrat que la xifra de negoci es va situar en 13 milions i el valor patrimonial dels complexos ascendeix fins als 124,5.

Vall de Núria i La Molina van ser les primeres estacions adquirides per FGC l’any 1984. Posteriorment, va ser el torn d’Espot i Port Ainé, que els anys 2006 i 2007, respectivament, van quedar sota l’empara de l’ICF perquè els seus antics propietaris no van poder fer front als deutes milionaris. En el cas d’Espot, un jutjat mercantil de Lleida li va adjudicar la titularitat mitjançant subhasta pública per uns 4,5 milions d’euros, mentre que Port Ainé va suposar una despesa de 3,5 milions d’euros seguint el mateix procediment. A partir d’aquell moment, una societat anomenada Gran Pallars i participada per empreses i ajuntaments de la zona es va encarregar de la gestió dels dos complexos, que finalment van ser integrats a l’estructura d’FGC el 2011, un any abans que l’empresa pública sumés una nova estació en passar a ser accionista majoritària de l’empresa que gestiona Vallter 2000.

Excursionistes consulten un plànol de la Vall de Núria / FGC

 

En el cas de Vall de Núria, FGC té una concessió sobre el domini esquiable per part de l’Ajuntament de Queralbs, així com un conveni amb el Bisbat d’Urgell per 75 anys; al seu torn, el sòl de La Molina és propietat dels ajuntaments d’Alp, Bagà i la Tossa. Totes aquestes operacions financeres, juntament amb les d’Espot i Port Ainé, han suposat el desemborsament d’una incalculable quantitat de diners provinents de les arques públiques. En el cas de Vallter 2000, FGC ha augmentat fins al 75% la seva participació a Vallter SA, empresa que també acumula grans pèrdues en l’explotació de les pistes, fins al punt que la seva junta general d’accionistes va acordar una reducció de capital per compensació de pèrdues per un import de gairebé 4 milions d’euros.

Joan Vázquez, portaveu de la Institució de Ponent per a la Conservació i l’Estudi de l’Entorn Natural (Ipcena), explica que en el cas més recent de Boí Taüll l’empresa que va abandonar l’estació “va decidir quedar-se amb la part dels hotels i donar-li la part ruïnosa a la Generalitat, malgrat que formaven part del mateix complex”, en el que considera un “tracte submís per part de l’administració”, que denuncia que s’ha anat repetint les darreres dècades. És innegable que les estacions han passat a mans públiques després de sumar múltiples impagaments, i Vázquez assegura que “s’ha deixat marxar els deutors sense pagar i sense càrregues legals. Molts cops aquests inversors estan vinculats a partits polítics, sobretot l’antiga CiU, amb qui formen una xarxa clientelar”, conclou.


El mantra dels beneficis

Fins ara, l’acumulació de fracassos no ha fet recular els diferents governs de la Generalitat. Actualment, FGC aposta per fomentar els negocis privats al voltant de les estacions, buscant revifar l’activitat econòmica amb l’objectiu que aquests reverteixin en les seves instal·lacions. De fet, juntament amb la creació de llocs de treball, aquest és l’argument principal de qui defensa el manteniment a tota costa dels complexos hivernals: l’impacte econòmic directe (hotels, restaurants, gasolina) i indirecte (sous de les plantilles, venda de material) que genera l’esquí alpí.

Per argumentar-ho, esgrimeixen informes com l’elaborat pel Centre d’Estudis Sports Lab de la Universitat Pompeu Fabra, a encàrrec d’FGC. En aquest dossier, s’afirma que les cinc estacions del grup tenen un impacte econòmic net de 121,25 milions d’euros, i un impacte fiscal de 31,74. Joan Vázquez discrepa: “Per justificar les inversions inflen les dades. Gent que va a menjar als restaurants o a pernoctar als hotels els consideren esquiadors, quan molts van als Pirineus per altres activitats més sostenibles i menys elitistes com l’ecoturisme o les visites als parcs naturals”, rebla.

Ho justifiquen dient que les estacions subvencionades tenen un impacte econòmic net de 121,25 milions d’euros

És destacable el fet que des de 2011, la Generalitat de Catalunya no ha tornat a marcar un full de ruta específic per aquest sector, un cop va expirar el pla director de les estacions d’esquí aprovat pel primer govern tripartit el maig de 2006. Al final d’aquella legislatura, els màxims responsables de l’aleshores Departament de Política Territorial i Obres Públiques, encapçalat pel conseller Joaquim Nadal (PSC), van presentar el document que havia de guiar les actuacions de l’administració en la matèria, preveient una inversió de 71 milions d’euros en un període de cinc anys i anunciant l’objectiu de construir “un sector econòmic potent que no hagi de tornar a demanar ajuda al govern quan es troba amb problemes econòmics”.

Tot i que el pas dels anys ha evidenciat el fracàs d’aquell propòsit, el juny de 2011 es van començar a establir les bases per redactar una nova llei de muntanya, els tràmits de la qual semblava que es podrien reactivar després que l’avantprojecte quedés paralitzat pels esdeveniments succeïts a Catalunya el darrer curs polític. Així ho van deixar entreveure Albert Alins, director general de Polítiques de Muntanya, i Xavier Civit, coordinador de relacions interdepartamentals a les Estacions de Muntanya, ambdós càrrecs inclosos a l’organigrama del Departament de Territori i Sostenibilitat, durant un acte celebrat el passat mes de desembre a la Universitat de Lleida. Aquell dia van afirmar que aquesta futura llei preveu la protecció de les estacions d’esquí com a béns d’interès públic, al mateix temps que destacaven la necessitat d’aconseguir inversió privada i d’implicar les administracions locals en el seu finançament.

Cues a l’estació del Port del Compte, una de les més afectades pel canvi climàtic

 

Bona mostra d’aquesta pretesa política de continuïtat és la reactivació del projecte a Coll de Pal (Berguedà), on es vol tornar a obrir una petita estació abandonada l’any 2005 i connectar-la amb La Molina, després de vuit anys d’ençà de l’aturada de les obres per l’esclat de la crisi econòmica. El portaveu de la plataforma Salvem Coll de Pal, l’ambientòleg Ferran Canudas, exposa que aquests plans s’expliquen als municipis com “una oportunitat generadora de feina i beneficis econòmics, quan realment comportarien treballs precaris, temporals i estacionals, dependents d’un turisme de neu que no és viable ambientalment”. Des del col·lectiu opositor consideren que aquests projectes suposen “un encariment del preu del sòl, un augment del preu dels lloguers i la implantació de superfícies comercials en detriment del comerç local i tradicional”. És per això que reivindiquen inversions en el teixit productiu, alertant que amb les pistes “passaríem d’una economia basada en el sector primari a una pròpia del terciari, que no beneficia la població sinó grans empreses i multinacionals impulsores d’un model que no té sentit si no hi ha un rastre especulatiu al darrere”.

La plataforma Salvem Coll de Pal s’oposa a la reobertura d’una estació abandonada l’any 2005 que s’uniria a La Molina. La nova febre inversora a la serra del Moixeró esclata amb la proposta dels Jocs Olímpics d’Hivern 2026

L’Ajuntament de Bagà i la Generalitat resten a l’espera de l’aprovació del nou pla director urbanístic de La Molina i Masella per reactivar les obres, que incorporaria la construcció d’una bassa d’aigua de 90.000 metres cúbics per poder fabricar neu artificial i la creació de 174 places d’aparcament. Aquest document està redactat pensant en la possibilitat que les dues estacions puguin acollir uns Jocs Olímpics d’Hivern, candidatura que fa temps que està sobre la taula i que tot apunta es podria accelerar per presentar-se a l’edició que s’ha de celebrar l’any 2026, després de recollir l’aval unànime del sector empresarial i de partits polítics amb un pes important a la zona, com ERC i el PDeCAT.

Canudas ho veu clar, “volen ampliar el domini esquiable i obrir un accés amb telecadira que no t’obligui a desplaçar-te fins a la Cerdanya”. Tanmateix, el desdoblament de la carretera C-16 tira endavant i es troba en la fase de presentació d’al·legacions, en un moviment que la plataforma ecologista considera “una prèvia per enfortir la candidatura que no respon als interessos de la població de la comarca, sinó a escurçar la durada del trajecte de les persones provinents de l’Àrea Metropolitana de Barcelona”, en contraposició a la manca de solucions pel problema endèmic del Berguedà amb la insuficient xarxa de transport públic existent.


Idèntica praxi als dos vessants

El cas de l’estació d’esquí Cerdanya Puigmal 2900, situada al terme municipal d’Er (Alta Cerdanya), és paradigmàtic. Construïda l’any 1970 a iniciativa dels ajuntaments d’Er i Santa Llocaia i del Consell General dels Pirineus Orientals (la institució que representa el departament corresponent al territori de la Catalunya Nord), pretenia dinamitzar la comarca amb la creació d’una activitat econòmica que generaria llocs de treball en un territori que buscava alternatives per evitar perdre població. L’any 1992, el Consell General es va retirar del sindicat mixt que gestionava l’estació i, per tal de compensar la pèrdua, quatre municipis més de la comarca (Sallagosa, Naüja, Palau de Cerdanya i Estavar) van entrar a formar part de l’anomenat Sindicat del Puigmal.

Al tombant del segle XX, amb les infraestructures molt envellides i la competència de les altres estacions, es van dur a terme inversions per modernitzar els equipaments. A més, es va ampliar el domini esquiable per arribar fins als 2.660 metres d’altitud. Aquestes reformes van coincidir amb uns anys catastròfics pel que fa a les nevades i, paral·lelament, l’any 2006, es va instal·lar un flamant telecadira de quatre places a la zona de les Planes. Amb un cost de 4 milions d’euros, aquesta nova infraestructura va portar l’estació a contraure un deute de 9,2 milions entre deute bancari i de funcionament.

El primer de juliol de 2013, el prefecte dels Pirineus Orientals, René Bidal, va decidir tancar l’estació per evitar que el deute augmentés, dissolent formalment el Sindicat del Puigmal i obligant els municipis a assumir-lo. El municipi més perjudicat va ser el d’Er, que assumiria una tercera part del deute apujant els impostos a la població durant els pròxims 30 anys. El batlle, Raymond Pouget, parla de la “doble pena” que afronta el poble, ofegat econòmicament pel deute i per la pèrdua dels 50 llocs de treball que hi havia a l’estació.

Després d’infructuosos intents de reobertura, el desembre de 2018 es va obrir una convocatòria de projectes que s’allargarà fins al març d’enguany, amb l’objectiu de confiar la gestió del domini a un operador privat. Antoni Glory, membre de l’associació Mountain Wilderness, denuncia que el nou projecte posa en perill 142 hectàrees de terrenys verges, inclosos a la xarxa europea de preservació de la biodiversitat Natura 2000 i que són anunciats al projecte com a part explotable. A més, constata que les institucions públiques posaran al dia el conjunt de remuntadors però que posteriorment la gestió serà totalment privada, reservant per a les col·lectivitats territorials la sola funció d’atorgar subvencions i ajudes a l’estació.

A la Catalunya Nord es volen reorientar les pistes d’esquí cap a les anomenades estacions de muntanya de quatre temporades

Aquest projecte s’emmarca en una dinàmica liderada per la Regió d’Occitània i el Departament dels Pirineus Orientals, que pretén coordinar el conjunt d’actors de la comarca per reorientar les estacions d’esquí cap a l’anomenat turisme de quatre temporades, amb unes estacions que anomenaran de muntanya per diferenciar-les de les orientades exclusivament a la pràctica de l’esquí alpí. Aquest nou concepte és una eina de doble tall, ja que per una banda va servir per bloquejar el suport institucional al projecte de gran domini esquiable que pretenia unir les estacions dels Angles, Font-romeu i Formiguera, rebutjat també pel Ministeri francès per a la Transició Ecològica i Solidària, però al mateix temps permet noves urbanitzacions suposadament no associades al turisme de neu.

No obstant això, el batlle de Font-romeu i president de la Comunitat de Comunes del Capcir – Alt Conflent, Jean-Louis Démelin, no amaga que continua treballant per adaptar el projecte a les condicions i restriccions de la zona, sabent que la Carta del Parc Natural Regional que protegeix els paratges on s’ha de construir aquest gran domini caduca l’any 2026. Esperant aquesta data, Glory afirma que els impulsors del macroprojecte aniran fent petites reformes que a la llarga facilitin aquesta interconnexió.

Les entitats ecologistes de banda i banda de la serralada fa dècades que denuncien una manca de debat social sobre aquests tipus de projectes amb un gran impacte en el territori, que es beneficien d’aquesta opacitat per imposar-se i ser executats gràcies a la connivència entre les administracions públiques i el sector privat. Malgrat tot, sembla que d’arguments no els en falten per seguir impugnant un model de desenvolupament que trontolla econòmicament i ambientalment, raons per les quals demanen l’obertura d’una discussió de propostes i alternatives per dibuixar un futur on les comarques pirinenques no dipositin les seves esperances exclusivament en les estacions d’esquí.

Article publicat al número 470 publicación número 470 de la Directa

Articles relacionats