L’any 2013, Said El Ouardi, un taxista d’origen àrab que treballava a la ciutat de Barcelona, va ser apallissat per cinc vigilants de l’Hospital del Mar. El taxista estava resant prop de les instal·lacions del recinte, sobre una catifa i de cara a la Meca. Els uniformats de Vigilancia y Sistemas de Seguridad SA, segons la víctima, li van etzibar “això no es pot fer aquí, ves-te’n a fer-ho a la teva terra, fill de puta”. El van agredir amb les seves defenses, cops de puny i puntades de peu fins que va intervenir un vianant que ho estava presenciant. El cas va anar a judici de la mà de l’entitat SOS Racisme i tot i comptar amb un testimoni durant la fase d’instrucció –que en el judici se’n va desdir– va acabar en absolució.
“En els casos on hi ha agents de seguretat que han comès agressions sempre costa molt aconseguir una condemna, sobretot perquè hi ha molt silenci i corporativisme. En tots els casos que he viscut a judici, l’actitud del vigilant és la de gosset trist, incomprès, que intenta despertar compassió argumentant que es tracta d’una feina molt dura”. Ho diu Marilda Sueiras, del Servei d’atenció i denúncia de SOS Racisme (SAID), una entitat que ha treballat en els últims anys amb diferents casos d’agressions perpetrades per vigilants privats i amb motivacions racistes. Sueiras detalla que, a la ciutat de Barcelona, moltes de les agressions que tenen documentades s’han donat a l’Hospital del Mar o a les instal·lacions i combois de metro i Renfe. Agressions com les que denuncia el SAID per agents de seguretat privada mentre estan de servei semblen estar-se multiplicant en els darrers temps, amb una sovintejada aparició de vídeos virals a les xarxes.
Un conjunt de factors ho afavoreixen. Un d’ells és la facilitat per enregistrar imatges amb el telèfon mòbil, tant si s’emeten en directe com si es pengen a la xarxa minuts després. Però també hi té a veure l’expansió d’un sector de negoci afavorit per la llei de seguretat privada. L’externalització al sector privat de les tasques de vigilància de molts equipaments públics ha portat a un increment constant de les plantilles: dels 30.000 vigilants jurats de l’any 1987 fins als 80.000 agents amb llicència de l’any 2017 (tot i que altres fonts parlen de fins a un total de 200.000 professionals d’aquest sector, si hi sumem els membres inactius o sense llicència).
Poc filtratge i requisits
“És molt més fàcil que als agents de seguretat i porters de discoteca se’ls hi vagi la mà. En general, són persones sense coneixements en mediació, criminologia, psicologia… que tenen menys formació que els membres de les forces i cossos de seguretat, que en teoria han fet tests psicotècnics”. Ho explica Xavier Rius Sant, periodista i expert en l’anàlisi de l’extrema dreta. “Per tant, si coincideix que aquests vigilants són d’una ideologia autoritària o racista, doncs tenen impunitat i són de la màniga ampla per actuar. Avui dia, si bé és cert que també hi ha gent normal en el sector, hi ha d’altres que veuen una oportunitat d’entrar i deixar anar la seva agressivitat”, afegeix.
“És molt fàcil que se’ls en vagi la mà. No tenen coneixements en mediació”, apunta l’analista de l’extrema dreta Xavier Rius
L’investigador destaca els criteris de selecció d’aquest personal com un dels factors que permet que es colin personatges amb tota mena de procedència ideològica. “No hi ha els mateixos requisits per a fer-se agent de seguretat privada que agent dels cossos policials. Pots fer-te vigilant sense examen psicològic ni fer oposicions, simplement amb una bona complexió física i sense tenir antecedents penals”. Aquests requisits per fer-se agent de seguretat privada queden recollits a la Llei 5/2014, de 4 d’abril, de Seguretat Privada, que regula el sector, i que inclouen una prova d’aptitud física i una teòrica i pràctica. La llei va substituir la de l’any 1992, ja que, segons el mateix Ministeri de l’Interior, “no només a Espanya, sinó al nostre entorn europeu, la seguretat privada s’ha convertit en un actor de les polítiques globals i nacionals de seguretat (…). Aquesta nova llei aprovada ha vingut a endreçar un sector regulat per una normativa dispersa, de rang inferior i d’orientació preconstitucional, en alguns casos”, explica el text de la seva publicació al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).
Aquesta orientació “preconstitucional” pot ser una de les explicacions de la dinàmica de les empreses de seguretat privada a l’Estat espanyol que explicaria, en part, perquè tenen en les seves files persones relacionades amb l’extrema dreta, l’espanyolisme ultra i amb una llarga i intensa història vinculada als cossos policials i als estaments militars.
Transferència i col·laboració
“Podríem dir que, almenys al País Valencià, empreses de seguretat com Levantina de Seguridad es creen als anys vuitanta sobre una base de militants d’extrema dreta violenta que operaven a València. Van reconvertir al matón i al nazi de carrer, els van formar, els van donar un uniforme i una feina i així es va fer la normalització laboral”. Ho diu Joan Cantarero, periodista del diari Público, especialitzat en investigació de l’extrema dreta i de les empreses de seguretat privada. “Als anys vuitanta no eren notícia les agressions d’agents de seguretat, era quelcom habitual saber dels excessos d’aquesta gent. També era freqüent veure molts policies treballant fora de servei per aquestes empreses”.
“Al País Valencià, empreses com La Levantina es creen sobre una base de militants d’extrema dreta”, diu el periodista Joan Cantarero
Avui dia, explica, “hi ha empreses que segueixen tolerant aquests personatges, d’altres que, directament, estan integrades per aquests, tot i que n’hi ha que s’han reformulat, perquè les conseqüències mediàtiques i penals de certes actituds són costoses, tant per als vigilants com per a les empreses”. I afegeix que, en algunes, “s’exigeixen uns certs comportaments més ètics als seus vigilants, tot i que segueix havent-hi espais d’impunitat, sobretot en el transport públic o en polígons industrials”.
Una cosa que no ha canviat amb el pas del temps és la transferència d’efectius policials i militars cap a aquestes empreses privades. Rius explica que “hi arriben professionals de l’exèrcit, que als 45 anys els jubilen per força i entren a empreses de seguretat privada, aprofitant la seva experiència tàctica per a la protecció de persones i edificacions sensibles…”. Cantarero explica aquest fenomen, però en la direcció inversa: “Molts dels vigilants de seguretat busquen una nova oportunitat de negoci i passar d’agents de seguretat privada al cos de policia nacional. A la pràctica, es produeix una col·laboració necessària; hi ha una transacció entre la seguretat publicoprivada i hi ha moltes connexions”. Com a exemple, destaca les acadèmies de formació dels cursos per a vigilant de seguretat privada, “on els formadors són policies nacionals, jubilats o prejubilats. Comencen com a agents de seguretat, evolucionen, entren a l’acadèmia policial, on hi ha contactes i amistats, una extensa cadena de favors i moltes oportunitats”.
Espanyolisme i extrema dreta
Al final d’aquesta transferència i cadena de favors, Cantarero destaca que en els últims anys, “moltes empreses i agents de seguretat han vist que, per requisits legals, no poden seguir treballant en el camp de la seguretat a espais públics. Així que s’han reciclat, donant pas a la creació d’empreses de seguretat que operen en espais privats o creant les anomenades empreses de desokupació”.
Així, per combatre l’amenaça okupa, s’han normalitzat i estès per tot el territori empreses –moltes d’elles no estan registrades mercantilment ni estan dotades amb un uniforme de treball–, que efectuen tasques de seguretat, vigilància, mediació i antiokupació, i empren homes corpulents, lluitadors d’arts marcials, de l’entorn de gimnasos, de l’extrema dreta, ultres de clubs de futbol o provinents de forces i cossos de seguretat pública.
A mitjans dels anys 2000, van començar a proliferar escamots professionalitzats per efectuar desallotjaments
A mitjans dels anys 2000, van començar a proliferar escamots organitzats i professionalitzats que efectuaven tasques de desallotjament de finques ocupades. Alguns dels seus membres provenien de la seguretat privada de Castelldefels, Gavà i Terrassa, de clubs de futbol locals o concretament d’una empresa sabadellenca especialitzada en màquines escurabutxaques. Molts estaven vinculats al sindicat ultradretà TNS (Trabajadores Nacional-Sindicalistas), fundat el 18 de juliol de 2003, en homenatge al cop d’estat del general Franco. El sindicat comparteix seu amb la Falange, en el número 2 del carrer Silva, a Madrid.
I així detallava la seva filosofia: “El nacionalsindicalisme pretén una nova forma de vida. Convida la persona a fusionar, en una amalgama perfecta, l’espiritualitat, la milícia, la cultura i la justícia. Espiritualitat per aconseguir el bé de l’ésser. Justícia per aconseguir el benestar. Cultura per distingir la veritat de la mentida i el bé del mal. Milícia per lluitar contra un mateix i contra l’entorn per conquerir béns col·lectius universals al servei permanent de la persona en l’eclosió harmònica i alegre de la Pàtria”.
‘Matonisme’ sense ordre judicial
Fuera Okupas és una d’aquestes noves marques. La consigna de l’empresa, així com els tatuatges d’alguns dels seus operaris-desallotjadors són el “no parar fins a conquerir”, un lema difós per Ramiro Ledesma, un dels creadors de la Falange Española y de las JONS. Braçalets, banderes i mascaretes amb banderes d’Espanya i una plantilla integrada per diferents combatents professionals –patrocinats per l’empresa– i que són alhora operaris dedicats als desallotjaments: Enoc Solves, Illia Topuria, José Agustin Jiménez Agus o Freddy el Gigante. Aquest darrer hauria exercit d’agent de seguretat a l’empresa Levantina de Seguridad i seria membre del partit España 2000, segons apuntava el portal Diario YA en un article on se’l promocionava. D’altres combatents d’aquesta empresa estan patrocinats per España Imperial, un segell que agrupa lluitadors de combats internacionals dirigits per l’exlluitador Chinto Mordillo. Quan estava operatiu, el gimnàs de Mordillo era Meguro Roquetes, a Nou Barris, un espai que va ser el lloc d’entrenament d’alguns dels membres de Desokupa, com Ernesto Navas o Zhivko Ivanov.
Jorge Fe Massó és l’administrador únic de Kherson SL, empresa des d’on dirigeix els desnonaments extrajudicials de Fuera Okupas. També gestiona cobraments a morosos a Facilcobro-Sindicato del Cobro. Ambdues empreses comparteixen mateix telèfon i mateixa direcció postal. La trajectòria de Fe Massó guarda molts paral·lelismes amb la de Daniel Esteve, fundador i gerent de l’empresa Desokupa. Conegut en entorns policials amb el sobrenom del Segurata, per la seva activitat com a porter de discoteca, Esteve va impulsar Morosos bcn, una empresa de cobrament de deutes que l’any 2008 va ser investigada per la unitat de segrestos i extorsions dels Mossos d’Esquadra en una operació dirigida pel jutjat d’instrucció número 3 de Gavà. El Grup Especial d’Intervenció (GEI) dels Mossos va dur a terme l’operació per detenir-lo amb els càrrecs de coaccions, detenció il·legal, vexacions, amenaces i associació il·lícita. Esteve va reaparèixer anys després amb la creació de l’empresa Desokupa, una empresa de desallotjaments extrajudicials amb nombrosos operaris provinents d’entorns de l’extrema dreta. Fuera Okupas i Desokupa també comparteixen visibilitat a programes de televisió i premsa, a entrevistes i publireportatges. La cadena Antena 3 és qui més espai atorga a ambdues empreses, sobretot en el programa Espejo Público.
Onada d'allistaments a Vox
La Laguna, Tenerife, 12 d’octubre de 2020. Una persona enregistra un grup d’individus que seu a un bar mostrant banderes franquistes. Els diu que aquella bandera no és legal, i des de la taula l’insulten i amenacen i un d’ells surt corrents per a agredir-lo. Dies després, el mitjà Canarias Ahora feia pública la identitat dels agressors. Un d’ells era Francisco José Hernández Santos, vigilant de seguretat a l’empresa Grupo PSV i que es va presentar amb Vox a les eleccions municipals del 2019 a l’Ajuntament de La Laguna, tot i no resultar escollit. Assegut al seu costat, al bar, hi havia Antonio Miguel Rodríguez, qui portava una bandera amb els emblemes de la dictadura i vestia una samarreta amb la imatge de Francisco Franco. Rodríguez és vigilant de seguretat i director executiu de l’empresa de seguretat Farobri. Va ser vigilant a l’empresa Seguridad Integral Canaria i va formar part de l’equip que va treballar al centre de menors no acompanyats La Esperanza, a Tenerife, que va tancar fa deu anys, després de denúncies d’abusos i maltractes a menors. Un noi hi va morir asfixiat l’any 2004 amb una bossa de plàstic al voltant del coll. Un altre centre de joves migrants on Rodríguez va treballar va ser a Valle de Tabares, Tenerife. L’any 2005, el centre va denunciar a tres vigilants, entre ells Rodríguez, per un presumpte delicte de tortures greus a un menor, que hauria estat immobilitzat durant onze hores sense accés al bany ni a menjar. La situació s’hauria repetit dies després durant quatre hores més, segons es detallava a l’acusació. El Tribunal Superior de Justícia de Canàries els va absoldre en considerar que no hi havia proves suficients.
“La qüestió de l’extrema dreta evoluciona segons oportunitats”, considera el periodista Joan Cantarero. “A Vox s’han apuntat històrics del nazisme, del feixisme, nostàlgics, nacionalcatòlics, trumpistes… però que tenen en comú un discurs senzill. Els membres de la Falange, Fuerza Nueva o España 2000 han trobat en Vox el que havia aconseguit només Blas Piñar amb Fuerza Nueva. Han muntat un partit per a fer un negoci i s’han fet amics de l’extrema dreta tradicional”, detalla. D’entre tota aquesta nova militància, hi ha gent que treballa o dirigeix empreses de seguretat privada.
Un cas paradigmàtic és el d’Ignacio Mulleras, antic portaveu de Plataforma per Catalunya, actual número dos de la llista de Vox per Girona a les eleccions del 14 de febrer i càrrec de confiança de Santiago Abascal. Se’l pot veure sovint en l’equip de personalitats del partit que es passeja pels carrers de Catalunya en actes electorals. El 30 de gener, durant un acte electoral de Vox a Girona, el mateix Mulleras es va abraonar infructuosament contra el cordó de Mossos d’Esquadra que els protegia amb l’objectiu d’arribar fins al grup d’antifeixistes que els insultava. És el cap de vendes de Bull Control, una empresa gironina encarregada dels controls d’accés de diversos locals i discoteques del centre de Girona. Al capdavant dels vigilants d’aquesta empresa hi trobem Rafael Toro Rodríguez, lluitador d’arts marcials mixtes.
Afiliats al sindicat
I és que en la seva estratègia d’expansió electoral, els membres de Vox han picat l’ullet diverses vegades a empresaris i treballadors del món de la seguretat privada. L’any 2016, el partit ja va mostrar el seu suport a la marxa dels agents de seguretat privada celebrada a la plaça Emperador Carlos V a Madrid. Abascal va afirmar que “és fonamental, front dels riscs interns i externs que viu Espanya, que els professionals de la seguretat privada tinguin dret a una formació per accedir als cossos i forces de seguretat de l’Estat”.
Un pas més en aquesta direcció és la creació del Sindicat per a la Defensa de la Solidaritat amb els Treballadors d’Espanya (SpDSTE), més conegut com a Solidaridad. El sindicat es presentava a Madrid aquest juliol de la mà del vicepresident primer de Vox amb passat falangista, Jorge Buxadé, i va registrar la seva seu social al carrer d’Antonio Maura, al barri de Los Jerónimos, una de les zones amb major renda per càpita de la capital espanyola. Vox pretén obrir-se pas en el món laboral i Solidaridad ja compta amb 10.600 afiliats, procedents de tota mena de sectors, però on predominen la seguretat privada, la sanitat i el transport.
