Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Israel ofega la pagesia palestina de la vall del Jordà

L’ocupació impedeix l’accés del camperolat a les seves terres i als recursos hídrics en aquesta fèrtil zona de Cisjordània

| Roger Guàrdia

La vall del Jordà, al territori palestí de Cisjordània, ocupat per Israel des de la Guerra dels Sis Dies de 1967, és un paisatge desèrtic, de terra àrida i muntanyes pelades de tonalitat marró que jauen a prop de la ribera del Jordà, el principal riu de la regió, que s’estén per una llarga extensió de terreny fèrtil i reserves d’aigua abundants.

El riu, que separa Palestina del país veí, Jordània, s’estén al llarg de 360 quilòmetres, desemboca al mar Mort i es troba en un dels punts més baixos del planeta, a uns 230 metres sota nivell del mar. Durant l’any, les temperatures són molt càlides, i el clima temperat fa que el territori sigui l’ideal per a l’agricultura. A la vall, la ramaderia i l’agricultura han estat sempre les principals activitats de la població palestina, però tot va canviar radicalment fa 51 anys, quan les forces israelianes van conquerir el territori i hi van imposar un règim d’ocupació militar encara vigent.

Des d’aleshores, el paisatge de la vall del Jordà i de la zona septentrional de la mar Morta ja no és el mateix. El territori suposa el 30% de Cisjordània i inclou una llarga franja de 160.000 hectàrees de terra al costat del riu, però Israel n’ha confiscat una bona part, no permet l’accés del camperolat palestí a les seves antigues terres i els impedeix servir-se de les reserves d’aigua del subsòl –un recurs imprescindible per al desenvolupament agrícola que està confiscat, gairebé sota control absolut de les forces d’ocupació.


El cultiu de dàtil resisteix l’ocupació

“Abans de 1967, els palestins plantaven tot tipus de cultius de regadiu, hortalisses i arbres fruiters a la vall del Jordà; però ara, a causa de la manca d’accés a l’aigua i de la salinitat dels pocs recursos hídrics que s’obtenen, gairebé tota l’agricultura es redueix al dàtil”, explica Bárbara Draque, consultora experta en qüestions agrícoles que treballa sobre el terreny des de fa anys.

A la zona hi resideixen avui unes 65.000 palestines i unes 11.000 colones jueves repartides entre 37 assentaments

Segons les dades demogràfiques, al Jordà hi resideixen avui unes 65.000 palestines i unes 11.000 colones jueves repartides entre 37 assentaments que són considerats il·legals per la comunitat internacional. Les colònies, fortificades amb tanques metàl·liques, sota vigilància de cossos de seguretat privada i protegides per l’exèrcit, “tenen via lliure per accedir als recursos hídrics de la zona i dedicar-los al cultiu de milers d’hectàrees de terrenys palestins confiscats”, explica Moayyad Bsharat, membre dels comitès de defensa agrícola de la vall, que afegeix: “Els camperols palestins es troben cada cop més arraconats”.

A diferència de les anomenades zones A i B de Cisjordània, que es troben sota una autonomia relativa de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) segons els acords d’Oslo de 1994, el 90% de la vall del Jordà és a l’àrea C, sota control absolut d’Israel, que estableix les regles del joc a través de l’Oficina de Coordinació als Territoris (COGAT), un organisme militar que gestiona els assumptes civils del territori palestí ocupat.


Terra confiscada

Segons diverses entitats de drets humans, Israel controla avui 125.000 de les 160.000 hectàrees de terreny del Jordà, cosa que suposa el 77,5% del territori de tota la vall. A Ismail Ayid, camperol de Marj Na’ja, un dels 69 poblats agrícoles i ramaders situats a prop del riu, les autoritats israelianes li han confiscat dos terços de les seves terres, i ara, davant de la manca d’aigua, només cultiva planta d’ocra i palmeres, de les quals extreu una quantitat mínima de dàtils que ven al mercat.

El camperol Ismail Ayid veu com els seus camps queden tallats per una reixa metàl·lica, que és infranquejable

Marj Na’ja, de poc més de 800 habitants, és una petita localitat d’habitatges desagregats al peu de la vall, ben a prop del riu. Cases de totxo gris a mig construir i cabanyes fetes de fusta i plàstic que la pagesia fa servir per treballar. A mesura que la distància amb el riu s’escurça, els cultius de palmeres s’estenen arreu.A l’altra banda del Jordà, no gaire lluny, les muntanyes de Jordània s’entreveuen a l’horitzó, però treballar a prop de la ribera del riu ja no és possible, i tocar l’aigua del seu cabal fluvial s’ha convertit en un record remot del passat.

En un punt concret, Ismail Ayid veu com els seus camps queden tallats per una reixa metàl·lica, que és infranquejable i s’estén per tota la ribera del Jordà. A l’altra banda, sense cultivar i aplanats per excavadores, romanen els terrenys que Israel va confiscar a la seva família, i que ara es troben sota una estricta tutela militar de les forces d’ocupació.

Ismael Ayid, pagès palestí a qui Israel ha confiscat dos terços de la seva terra. Darrere, el seu poble, la comunitat agrícola de Marj Na’ja  |Roger Guàrdia

 

“Israel aplica l’anomenada llei d’emergència per prendre el control de la terra. Aquesta permet confiscar parcel·les senceres sota l’argument de preservar la seguretat del país”, diu Moayyad Bsharat, que treballa des dels comitès de defensa agrícola per fer que la pagesia palestina tingui infraestructures d’accés a l’aigua malgrat els impediments de les autoritats israelianes. Amb la mateixa legislació, afegeix l’activista, “el Govern israelià justifica la confiscació de pous i aqüífers”, que deixen la pagesia palestina sense recursos hídrics per a treballar la terra.


Alternatives per aprofitar l’aigua

Entre altres restriccions, “als seus propis camps, als palestins no se’ls permet excavar més de 120 metres sota terra per treure aigua”, explica Bárbara Draque. A l’àrea C, obtenir permisos de les autoritats israelianes per construir canals d’irrigació o perforar terra endins per fer nous pous és gairebé impossible. A aquesta problemàtica s’hi afegeix la salinitat del sòl, “amb aigua que surt salobre i que no és apta per al cultiu de molts vegetals”, una mancança que fa que la pagesia palestina tingui encara més necessitat de trobar noves bosses d’aigua dolça.

“L’alternativa, davant dels entrebancs que imposa Israel, és instal·lar dessalinitzadores o fer embassaments per acumular aigua dolça i regar en els moments de més necessitat”, explica Bsharat. Per les forces d’ocupació, “qualsevol estructura que tingui més de deu centímetres d’alçada es considera una edificació”, però les basses estan per sota de la superfície terrestre i “són un tipus d’instal·lació que Israel no pot fer ensorrar”.

A la plana d’al-Jiftlik, un poble que voreja el riu Jordà per la seva part oriental, els petits embassaments d’aigua s’estenen arreu, es barregen amb els camps de cultiu i es confonen entre matolls i terra seca. El 45% de la seva població palestina és refugiada, però també hi ha centenars de colones jueves residents en tres assentaments israelians que han pres moltes terres de la localitat.

A la zona C, que constitueix el 21% del territori total de Cisjordània, la pagesia palestina només treballa el 21% de la terra disponible, i el 93% d’aquesta no té sistema d’irrigació per culpa de “les polítiques discriminatòries en el repartiment de l’aigua”, una realitat que el febrer passat va denunciar en un informe l’Associació d’Agències Internacionals pel Desenvolupament de Palestina (AIDA), que integra desenes d’organitzacions palestines i internacionals que treballen sobre el terreny.


Conflicte sense vies de resolució

Un quart de segle després dels acords d’Oslo, l’ocupació israeliana sobre Palestina i el conflicte obert al país des de 1948 no s’aturen. El Govern de l’Estat israelià, encapçalat pel primer ministre, Benjamin Netanyahu –líder d’una coalició també integrada per partits polítics ultranacionalistes i d’extrema dreta–, manté una agenda colonitzadora. Avui, més de 680.000 colones jueves resideixen en més de 128 assentaments repartits entre els territoris ocupats de Jerusalem est i Cisjordània –que Israel designa sota la denominació bíblica de Judea i Samària.

Fa poc, el ministre israelià de Defensa, Avigdor Lieberman, líder del partit sionista d’ultradreta Israel Beitenu i resident d’una colònia propera a la ciutat palestina de Betlem, va anunciar la promoció de 2.500 nous habitatges en diversos assentaments jueus de Cisjordània –un projecte que posarà en marxa ben aviat malgrat l’oposició palestina.

La població palestina té cada cop menys mecanismes per contrarestar la imposició de la jurisdicció israeliana

A mesura que avança l’ocupació, la població palestina té cada cop menys mecanismes per contrarestar la imposició de la jurisdicció israeliana, un projecte que els darrers mesos ha rebut un cop de mà dels Estats Units. L’administració del president Donald Trump no critica la colonització creixent sobre territori palestí i, en contra de la legislació internacional, ha reconegut Jerusalem com a capital d’Israel amb el trasllat de l’ambaixada a la ciutat santa.

A Ramal·lah, d’altra banda, les esperances de millora són poques. L’Autoritat Nacional Palestina, liderada per una classe política envellida que encapçala el president Mahmud Abàs, és una institució sense sobirania real que està perdent cada cop més legitimitat entre la ciutadania després de no sotmetre’s a eleccions ni a cap procés democràtic des de fa més d’una dècada. El lideratge palestí, que ja no gaudeix del suport internacional passat, es troba en un greu atzucac, sense estratègia per enfrontar-se a l’expansió israeliana ni creativitat política per anar més enllà de la perspectiva de construir un Estat propi que a hores d’ara està a anys llum de materialitzar-se. Setanta anys després del seu esclat, la roda del conflicte palestinoisraelià seguirà girant.

 

*Article publicat al número 455 de la ‘Directa’

Article publicat al número 455 publicación número 455 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU