Estam vivint uns moments difícils de gestionar a tots els àmbits: emocional, polític, econòmic, social, laboral… En definitiva, un moment vital difícil que ens posa a prova tots els nivells. Un moment que vivim des de la nostra quotidianitat i entorn polític, però que percebem com un moment de canvi sense precedents a escala global: un canvi d’època.
Com apunta Jason W. Moore en la introducció del llibre El capitalismo en la trama de la vida traduït i publicat el 2020 per Traficantes de Sueños i que recull Isidro López a una entrevista a Moore el novembre de 2020: “No es tracta només d’una transició d’una fase del capitalisme a una altra, sinó de l’enfonsament de les estratègies i relacions que han sostingut el capital durant els darrers cinc segles”.
Tenim un sistema econòmic depenent del consum massiu, la mà d’obra devaluada i precaritzada i l’espoli i sobreexplotació dels recursos naturals
Un moment que aquí i arreu ha accelerat les pitjors conseqüències d’un sistema econòmic depenent del consum massiu, la mà d’obra devaluada i precaritzada i l’espoli i sobreexplotació dels recursos naturals. Un model que ha generat una hipercomplexitat a escala global de les lògiques de producció, distribució i consum, però també de fluxos de persones, per a les que s’han generat unes cadenes globals interdependents que s’han sostingut per un equilibri que ha esdevingut precari, perquè ha crescut sense atendre els límits biofísics, les desigualtats, la injustícia, les opressions, la sobreexplotació i els desequilibris ecosistèmics que ens han abocat ja a un punt de no retorn i que, precisament, poden implicar la seva caiguda definitiva.
Sembla doncs que estam davant un moment clau en la història del que s’ha anomenat el capitalocè. Aquesta era geològica que s’inicia en una època industrial en què l’acció d’una petita part de la humanitat, la que concentra riquesa i poder forçant el treball –humà o no humà– sota l’imperatiu del benefici a qualsevol preu, s’ha convertit en una nova força capaç d’alterar els majors processos i cicles de la biosfera i provocar la ruptura de l’equilibri ecosistèmic. És a dir, és el sistema socioeconòmic hegemònic el que ens ha abocat a aquesta crisi ecològica i social sense precedents.
Un moment clau on començam a veure com la política institucional se situa del costat d’aquells que pensen –per interès propi– que es tracta només d’una transició cap a una nova fase del capitalisme, un pèl accidentada per una pandèmia inoportuna. Aquells que pensen i volen creure que només estam entrant en una reformulació del capitalisme: capitalisme verd o capitalisme inclusiu són termes que comencen a vendre relat per agafar posicions en el nou escenari en què el capitalisme pretén fer veure que dona cabuda a la preocupació per la sostenibilitat, per la desigualtat, la pobresa o per la cohesió social.
El ‘green’ i ‘socialwashing’ escalfen motors per seguir la seva senda d’acumulació de capital
Un capitalisme ecologista i humanista (oxímoron majúscul) que sota un nou relat, vol desviar l’atenció i apuntar cap a les solucions que pretén vendre apostant, per exemple, per la tecnologia, la transició verda i digital i qui sap si la investigació en geoenginyeria que ens salvaran de l’esgotament dels recursos i dels desequilibris ecosistèmics irreversibles dels quals el capitalisme n’és responsable directe. Ens hi adaptarem fent auditories verdes, economia circular, reciclant un poc més i conduint vehicles elèctrics. El green i socialwashing escalfen motors per seguir la seva senda d’acumulació de capital.
Som molts que des de l’ecologisme social i polític i altres disciplines científiques, socials i acadèmiques estam convençuts que cal un gir radical de sistema productiu, valors i maneres d’habitar la terra que ens sosté si volem tenir alguna oportunitat de generar presents i futurs possibles i dignes. Cal enfocar i avançar-nos cap a l’era postcapitalista on canviïn les regles del joc. Anar fent camí cap a opcions d’organització social i polítiques que entrin en una confrontació directa amb el capital per garantir el sosteniment de la vida. Un canvi radical de rumb cap a la col·lectivització i cap a una economia al servei de la reproducció de la vida.
Cal anar fent camí cap a opcions d’organització social i polítiques que entrin en una confrontació directa amb el capital per garantir el sosteniment de la vida
Inspiradores són les iniciatives impulsades a la Comuna de París, el 1871, des de l’autonomia del poder popular que paga tenir presents en el moment actual i precisament ara, que fa 150 anys del seu sorgiment fruit d’una insurrecció popular de les classes oprimides –similar a la revolta dels agermanats a Mallorca, de la que enguany es commemoren els 500 anys. A París, però, varen poder fer efectiva –encara que per poc temps– la implantació d’un govern comunal que va impulsar polítiques (recollides a l’article El llegat de la comuna de París de Quim Pastor Esqueu) com la de control dels preus dels productes bàsics o la creació de cooperatives de producció, distribució i consum, entre moltes altres.
Polítiques totes, que ara mateix en el moment clau que vivim i juntament amb polítiques per a recuperar sobiranies essencials, representarien vertaderes polítiques de confrontació directa amb el capital, els poders i els mercats, de ruptura de la inèrcia ecocida, de canvi de paradigma essencial i de possibilitat de futurs.
