Avui més que mai, enmig de la pandèmia mundial que estem vivint, necessitem mirades clarividents que ens ajudin a llegir el present, apaivagar la incertesa i pensar el futur. Corsino Vela porta des dels anys setanta implicat en les lluites socials, sempre vinculat a organitzacions obreres de base i a diferents col·lectius d’àmbit llibertari. Per ell, la crisi social desencadenada per la COVID-19 –més un efecte que no pas una causa– ha accelerat el procés d’implosió en curs de les darreres dècades i ha fet explícita la inviabilitat del mode de (re) producció capitalista, ja no només com a sistema econòmic, sinó més enllà, de forma multidimensional, com a civilització i com a biosfera. Fa poc, ha publicat el llibre Capitalismo patológico (Kaxilda, 2021), que dona continuïtat als anteriors, La sociedad implosiva (Muturreko, 2015) i Capitalismo terminal (Traficantes de sueños, 2018).
Per què “capitalisme patològic”?
El rerefons teòric de l’anàlisi de la pandèmia i dels seus efectes socioeconòmics està directament lligat al nivell històric de desenvolupament implosiu del capitalisme, en què la COVID-19 és alhora un producte i un efecte del model productiu globalitzat i tecnocientífic de l’explotació del món i de l’organització de l’acumulació de capital en el mercat mundial –mobilitat i acceleració mitjançant la reducció del cicle de negoci–. És el capitalisme malaltís.
Quan proposes situar la pandèmia en el seu context, destaques la seva condició de globalitzada, sense fronteres, però també especifiques que afecta més uns territoris que d’altres, i més a certs segments socials –la “població proletaritzada”–, que a d’altres –“les diverses elits del capitalisme mundial integrat”.
La pandèmia no és tan sols un problema sanitari; això n’és només el seu vessant més aparent i impactant. És per aquest motiu que un dels aspectes que vull remarcar és precisament la seva dimensió política, la naturalesa pròpia de la societat capitalista, classista i globalitzada, perquè no afecta igualment a rics i pobres, siguin països, barris o persones, així com la seva instrumentalització pels estats gestors com a experiment de control social de masses. A més a més, les implicacions polítiques de la pandèmia, més enllà de les picabaralles oportunistes dels diferents partits, tenen a veure amb l’estratègia de privatització i abandonament, mitjançant les retallades pressupostàries, del sistema de sanitat pública; un problema que la pandèmia ha agreujat en un doble sentit: en la deficient atenció als malalts i perquè les mesures ara improvisades tenen una repercussió directa sobre l’endeutament de l’Estat, que ha assolit el 121 % del PIB. És a dir, la COVID-19 no és la causa de la desestabilització socioeconòmica mundial en què ens trobem, sinó un factor d’acceleració de la crisi general del sistema capitalista que ja donà uns símptomes clars l’any 2008, quan aparegué sota la forma de crisi financera.
No deixes de destacar que les vacunes són una mercaderia com qualsevol altra. Què representa el sistema tecnocientífic en el si del cicle d’acumulació capitalista?
Primer de tot, cal dir que no hi haurà un restabliment de la normalitat anterior a la COVID-19, perquè les condicions de crisi social, econòmica i de la biosfera s’han agreujat de forma irreversible i, com s’exposa al llibre, el Pla de Recuperació per a Europa de la UE, per exemple, no ho resoldrà. De fet, aquest Pla és un pas endavant en el cicle de reestructuració capitalista que segueix les línies mestres de desenvolupament i modernització del capital de les darreres dècades, encara que vingui pintat de verd i farcit de la retòrica futurista a propòsit de la digitalització i de la intel·ligència artificial. D’altra banda, la promesa de normalitat lligada a la vacunació massiva es refereix simplement a la reactivació de les activitats econòmiques i, més concretament, de la població dels països capitalistes desenvolupats, que són els principals beneficiaris de les vacunes i els consumidors que dinamitzen el mercat mundial. Pel que fa al sector farmacèutic, com al tecnocientífic, en general, cal considerar-lo una àrea de negoci emergent i principal beneficiari del mercat de la salut dins la reestructuració accelerada per la pandèmia, però que, en cap cas compensarà els estralls socioeconòmics de la crisi pel que fa als problemes d’acumulació de capital, la creació de llocs de treball, etc. Cal tenir en compte que es tracta de sectors, com ara també les telecomunicacions i les tecnologies digitals i d’automatització, que la classe dominant proposa com a alternativa a la situació de paràlisi socioeconòmica actual, que són intensius en capital. És a dir, eliminen força de treball física i mental, fan augmentar l’atur, com estem veient en el cas dels serveis financers i la banca.
En aquest context, també han tingut lloc les respostes socials, les mostres de solidaritat i suport mutu des de baix. Què signifiquen i què disputen?
Les iniciatives de solidaritat de base, barrials, veïnals, etc., són una experiència que cal reivindicar i tenir present perquè, malgrat tot, denoten una capacitat d’autoorganització i d’acció directa en la resolució d’un problema urgent, com ara el subministrament de menjar, que connecta amb la rica tradició de la creativitat autònoma obrera i popular. I crec que és motiu important de reflexió a l’hora d’aprendre d’experiències pràctiques que sovint són reduïdes a notes episòdiques de les cròniques de les lluites socials. De fet, és d’aquí des d’on s’ha d’estirar si volem recuperar l’autonomia i la capacitat de gestió de les nostres vides. Perquè si no ho fem, si, pel que sembla, continuem delegant la classe gestora capitalista i en els seus funcionaris estatals, siguin del color polític que siguin, i sense posar en qüestió la nostra condició de ciutadans consumidors dels països capitalistes desenvolupats, estem abocats al que anomeno extinció joiosa. És a dir, a la reclusió, al confinament, l’aïllament i l’atemoriment, amb uns mínims de manteniment garantits per les anomenades activitats essencials pel que fa al consum de mercaderies bàsiques d’alimentació i d’entreteniment. I en aquest punt, cal recordar que el subministrament de les mercaderies bàsiques ha estat possible gràcies a les condicions d’explotació de la força de treball del sector agroindustrial, del transport i de la logística que registren una forta composició de proletariat migrant.
T’endinses en els límits del “totalitarisme democràtic”, o de la “democràcia totalitària” i insisteixes en la importància cabdal de les lluites difuses o mobilitzacions no simbòliques que desborden aquest marc. Quines característiques tenen?
“‘Salvatge’ s’utilitza en sentit pejoratiu per desqualificar les vagues que no responen a les pautes de l’ordre dominant”
Tradicionalment, salvatge és el terme que ha estat utilitzat en un sentit pejoratiu al llarg de la història per desqualificar les accions, lluites i vagues de masses que no responen a les pautes de comportament de l’ordre dominant ni als esquemes de la línia correcta dictada per la catèrvola d’avantguardes mitjanceres i funcionaris polítics i sindicals, gestors dels vertaders interessos de la classe treballadora. Doncs bé, la ignorància del salvatge fa referència a quan la classe treballadora no en sap, d’economia i al tipus d’accions que expressen l’autonomia dels i les treballadores quan parlen i actuen des de si mateixes i per elles mateixes, sense mediacions i sobretot ignorant les categories de l’economia capitalista, com ara l’IPC, la productivitat i la competitivitat de l’empresa, els interessos de l’economia nacional, etcètera, a l’hora de plantejar les seves reivindicacions. És a dir, fa referència a la realitat històrica d’unes formes d’intervenció que, com queda ben reflectit a les pàgines d’El socialismo salvaje (Virus, 2020), són a l’antípoda de l’anomenat sindicalisme de concertació imperant que hem pogut veure un cop més en els conflictes laborals de Nissan, Airbus, de la indústria naval del golf de Cadis o del sector hoteler durant la pandèmia. Cal esdevenir salvatge per impugnar el capitalisme patològic.
I que, per aquest motiu, no n’hi ha prou en reivindicar la vida, sinó apostar decididament per una altra manera de viure. On cal destinar més esforços per garantir-la?
“La pandèmia ha posat en primer pla la qüestió del que és realment necessari per a la reproducció social”
L’impacte de la pandèmia ha posat en primer pla la qüestió del que és realment necessari per a la reproducció social: les necessitats essencials de què parlaven els gestors estatals en els moments més crítics i les activitats supèrflues. Val a dir, entre les activitats productives en termes de l’economia de mercat i de l’acumulació de capital, i les activitats socialment necessàries per al manteniment de la vida. És en aquest sentit que s’aborda la crítica del treball i es remarca la diferència entre el que és treball socialment necessari per a la vida, en el sentit que assenyala la crítica feminista de l’economia política, per exemple, i el treball necessari per a l’acumulació de capital, que comporta el desenvolupament d’activitats supèrflues i clarament nocives, desestabilitzadores de la societat i de l’equilibri de la biosfera.
Et refereixes a la necessitat de desprendre’s de la lògica de “l’esquerra del capital”. Quina és aquesta esquerra i què representa?
“L’esquerra regeneradora dels indignats està atrapada per les categories de la ideologia capitalista”
L’esquerra representada pels partits i sindicats tradicionals, com l’esquerra regeneradora dels indignats de les places ocupades l’any 2011, és l’esquerra del capital perquè està atrapada per les categories fonamentals de la ideologia capitalista al voltant de l’economia i l’estat. La seva aspiració és dur a terme una gestió més equitativa i sostenible de l’activitat econòmica, del mercat, de les institucions de l’estat, etc. I fer-ho, a més a més, des d’una pràctica de la representació i la delegació, el que denota al cap i a la fi un reconeixement de la seva impotència, com s’ha fet palès en els conflictes laborals abans esmentats: implorant l’ajuda de l’estat per al manteniment de la feina. Tanmateix, enfront d’aquesta concepció, n’hi ha una altra que reivindica l’autonomia, l’autoorganització i l’acció directa com a formes d’intervenció social que, com mostra El Socialismo Salvaje, té una llarga tradició en la història del moviment obrer i de contestació social, en general, encara que la història oficial l’hagi deixada de banda, o fins i tot l’hagi criminalitzada. L’exemple de les lluites autònomes dels anys setanta n’és un bon exemple. I en aquest sentit, reprendre el fil d’aquella tradició de pràctica autònoma i antagonista, no com a fórmula ni clixé ideològic, sinó pel seu significat pràctic emancipatori és, si més no, una via a explorar per sortir de l’impàs mental i pràctic en el qual ens trobem els moviments de contestació social. Cal aclarir a què ens referim quan parlem d’anticapitalisme o socialisme; si parlem de les expressions autònomes que tendeixen a trencar, a la pràctica del conflicte, amb la relació i principis que regeixen la relació social que és el capital; o bé de l’anticapitalisme de representació de l’oposició política, sigui institucional o para-institucional, etc. Ara bé, sigui com sigui, aquesta il·lusió d’assolir la felicitat social dins el model estatal és una ficció, en la mesura que l’estat capitalista en crisi permanent esdevé més rígid, més totalitari, a causa de la cada vegada més limitada capacitat de maniobra per oferir a la població proletaritzada contrapartides de benestar material estabilitzadores de la pau social.
Creus que la fallida de l’estat del benestar té marxa enrere?
“L’estat del benestar és fruit d’una conjuntura expansiva del capital que no es correspon, ni de bon tros, amb l’actual”
L’horitzó polític i mental de l’esquerra del capital esmentada abans rau en la recuperació de l’estat del benestar i de les conquestes perdudes, etc. Però aquesta és una pretensió que deixa de banda dos fets fonamentals. En primer lloc, que l’estat del benestar és fruit d’una conjuntura expansiva del capital que no es correspon, ni de bon tros, amb l’actual, i en segon lloc, que la noció i naturalesa de l’estat del benestar està lligada al consum de mercaderies i la producció de nocivitat, que només l’expansió industrial capitalista posterior a la Segona Guerra Mundial va fer possible.
Per tant, què significa “tornar a la normalitat”?
Quan es parla de “tornar a la normalitat”, cal aclarir de quina normalitat parlem; de la normalitat de l’estat del benestar, del consum de mercaderies i de mobilitat low cost?, de recuperar l’activitat de la indústria de la nocivitat amb tonalitat “verda i sostenible”? És a dir, de cercar una via de sortida –impossible– a la crisi capitalista des de la mateixa lògica del capital, o bé d’assajar una eventual sortida del capitalisme en crisi des de l’autonomia possible i la conflictivitat de l’actual procés de proletarització i de reproducció de la vida sota la ideologia de mercat.
Per què tot i criticar el paper de l’estat com a agent reestructurador de l’economia, vindiques la renda mínima?
La renda mínima és un eix d’intervenció que, com la reivindicació sindical per a l’empresa, contribueix a l’agreujament de les dificultats de l’estat augmentant el dèficit i el deute públic, en benefici de la població. Ara bé, el que defineix o no el seu caràcter estratègic en un sentit rupturista amb el capital i l’estat rau en la forma com s’aconsegueixi la reivindicació. És a dir, a més del què, és determinant el com, la manera d’assolir els objectius, perquè d’això dependrà que la pràctica reivindicativa sigui autònoma i una tendència de ruptura, o bé un mecanisme d’adhesió i submissió als mecanismes de gestió segmentada de la població proletaritzada, com succeeix amb l’acció política i sindical del sistema de representació i les seves trames clientelars derivades.
