Poca gent discuteix que el sistema capitalista durant la pandèmia ha mostrat, com va fent en totes les crisis, el seu veritable rostre –cada cop més cruel i excloent– en molts aspectes i ha estat especialment nefast pel que fa a garantir la seguretat econòmica i l’existència material a la humanitat durant el confinament.
Les mesures d’aïllament social i prohibició de sortir al carrer per evitar el contagi han tingut unes greus repercussions econòmiques i socials, tant que des de sectors tan diversos ideològicament com el Financial Times, el papa Francesc o el secretari general de l’ONU, han sortit defensant d’una manera o d’una altra la necessitat d’una renda bàsica (RB) incondicional. Podem parlar de matisos en aquests diferents àmbits, però la proposta és al centre, sigui una proposta d’emergència o definitiva, l’RB com a tal es veu com una sortida viable i necessària.
Durant el confinament, l’RB s’ha evidenciat, per part de determinades responsables de la mateixa ONU com una solució immediata per a molts milions de persones, entre elles les treballadores del sector informal que dona feina a més de 1.300 milions de persones, només a l’Àsia.
Durant el confinament, la Renda Basica s’ha evidenciat, per part de responsables de la mateixa ONU, com una solució immediata per a molts milions de persones, com les treballadores del sector informal
La Renda Bàsica Universal i Incondicional –tot i no ser una proposta recent– ha estat, en els darrers mesos a Catalunya objecte del suport de diferents sectors. Des del feminisme, la cultura, la salut mental, l’àmbit LGTBI o des del sector del treball i l’educació social, han sorgit manifestos de suport, fent èmfasi en els diferents aspectes que afecten i la possibilitat d’engegar una Renda Bàsica (RB) com a mesura urgent per fer front a les crisis derivades de la pandèmia, però no només, també com una proposta de futur cada cop més necessària i urgent.
Un futur que no pot ser gaire llunyà. Alguns projectes pilot, com el de Finlàndia, han documentat que funciona: la gent no deixa de treballar; millora la seva qualitat de vida i és més feliç. Als Estats Units, l’any 2019 es va fer un programa pilot similar a Stockton, una ciutat de Califòrnia, implementat per un alcalde demòcrata a un dels barris pobres. Aquest programa va donar la base per una plataforma d’alcaldes a favor d’un ingrés bàsic universal. Joe Biden, l’actual president dels Estats Units d’Amèrica, que no és precisament un radical d’esquerres, ho ha posat en la seva agenda política.
Alguns projectes pilot, com el de Finlàndia, han documentat que funciona: la gent no deixa de treballar; millora la seva qualitat de vida i és més feliç
És prou evident que de l’RB fa uns mesos ja no en parlen només unes quantes persones convençudes, ni d’una utopia només possible a petits països. Hi ha diversos països i ciutats d’arreu del món que han dut a terme diversos projectes pilot amb resultats que ens conviden a l’optimisme. També, més a prop, a Barcelona tenim dades recents de l’experiment B-Income que són prou positives: les transferències monetàries augmenten la satisfacció vital, la participació comunitària i la cohesió social.
Ara, en plena era COVID, amb una pujada de l’atur enorme i unes perspectives socials i econòmiques molt negatives, l’RB és sobre la taula de negociació del pròxim Govern a Catalunya, en l’agenda política de diferents governs en l’àmbit internacional i en plena campanya de signatures per reclamar una RB europea. Després de les eleccions del passat 14 de febrer a Catalunya, el pròxim Govern té sobre la taula la possibilitat d’impulsar una RB. El pacte per investir Pere Aragonès, entre ERC i la CUP, recull la implementació d’un pla pilot per engegar l’RB i n’explicita les fases.
Cal dir que estem davant d’una prova pilot que se centraria en unes franges d’edat a determinar, després d’analitzar quines serien les més convenients per fer aquesta experiència. Podríem partir del pilot amb un sector especialment important i divers: la gent jove. El grup de persones entre 16 i 29 anys ja ha conegut diverses crisis econòmiques –la iniciada el 2008 i que quasi ha enllaçat amb l’actual de la pandèmia– la pèrdua de drets socials i la precarietat laboral. Les persones menors de 25 anys presenten un atur de més del 40% registrat. El 90% dels contractes temporals que es fan són a joves i un 43% viuen amb dificultats per arribar a finals de mes. També sabem que només la meitat dels joves que tenen entre 25 i 29 anys s’han pogut emancipar.
Les crítiques reaccionàries i de dretes, però, no s’han fet esperar gaire: “no hi ha diners”, “com es pagarà?”, “quin serà l’impacte pressupostari?”, “s’omplirà d’immigrants”, “cal treballar i no regalar calers”
És una bona notícia el fet que avançar en un projecte pilot sobre l’RB –en tant que ingrés a pagar a cada membre de ple dret de la societat o resident, encara que no treballi de forma remunerada, sense prendre en consideració la seva renda i sense importar amb qui convisqui– sigui una possibilitat propera a Catalunya i hagi entrat per la porta gran d’un acord de govern. Les crítiques reaccionàries i de dretes, però, no s’han fet esperar gaire: “no hi ha diners”, “com es pagarà?”, “quin serà l’impacte pressupostari?”, “s’omplirà d’immigrants”, “cal treballar i no regalar calés”.
És cert que tenim pendent la necessària reforma fiscal, la reforma de l’IRPF, perquè, tal com afirma el catedràtic i membre de la Xarxa Renda Bàsica Jordi Arcarons, “l’IRPF és la figura recaptatòria amb la qual l’Estat ha de garantir la redistribució de la renda i al Regne d’Espanya des de la seva posada en marxa, ara fa ja més de 40 anys, l’IRPF ha anat perdent, a conseqüència d’algunes de les reformes introduïdes, part del seu paper d’impost progressiu i redistributiu”, per tant, cal una reforma que faci l’impost realment progressiu.
Sabem que no tenim sobirania fiscal ni som independents, però segons algunes estimacions fetes com la d’en Lluís Torrens, economista de la Xarxa Renda Bàsica, Catalunya té un cert marge en qüestió d’impostos que cal recórrer si de veritat volem reduir la pobresa i redistribuir una mica més la riquesa: Es podria incrementar la recaptació del 20% del tram autonòmic de l’IRPF, també es podria apujar l’impost del patrimoni de l’1% addicional sobre la riquesa neta del 10 % més ric de la població, revertir l’impost de successions i donacions, incrementar l’IBI local i la recaptació en impostos ambientals, com també en taxes de jocs…
No tenim sobirania fiscal ni som independents, però Catalunya té un cert marge en qüestió d’impostos que cal recórrer si de veritat volem reduir la pobresa i redistribuir una mica més la riquesa
L’RB no és, possiblement, la solució a tots els problemes socials, però sí que fa una aportació important a un canvi de model social i a posar fi a unes polítiques fallides per vèncer la pobresa, com hem vist amb la Renda Garantida de ciutadania i ara amb l’ingrés mínim vital, perquè l’RB suposaria acabar amb la pobresa i reduir les desigualtats socials a un nivell com els països nòrdics i, per tant, és una redistribució més equitativa de la riquesa.
La crítica a l’RB és una crítica a la transformació social i a una proposta d’enfortiment de l’Estat del Benestar, ja que estem davant de models diferents d’abordar el futur. Podem apostar pel continuisme i les desigualtats o per accions valentes per acabar d’una vegada amb la pobresa i les desigualtats socials. El fet que sobre la taula del futur govern de la Generalitat hi hagi l’RB és un pas força important per un futur més igualitari.
