El pecat original de l’euro és la separació entre la política fiscal i la moneda sobirana. Cap estat té l’euro com la seva pròpia moneda. Els estats europeus són els usuaris de l’euro però no són els seus emissors. A més, no es pot utilitzar la política fiscal del Tresor, que a Europa no existeix. Això té diverses conseqüències, especialment en els països perifèrics. Primera, si hi ha una recessió, es produirà un cercle viciós infernal: hi haurà un dèficit públic i un deute públic cada vegada més grans, i caldrà buscar finançament a través del Banc Central Europeu (BCE) i els mercats financers, la qual cosa augmentarà els tipus d’interès i les primes de risc, i això significarà major dèficit públic i deute públic. Segona, en absència d’un Tresor europeu (i una moneda pròpia) els Estats seran responsables dels problemes dels seus sistemes financers, el que pot crear dificultats de solvència. Tercera, hi haurà un moviment massiu de capitals des de qualsevol país perifèric de la zona euro cap als països centrals (en particular Alemanya).
Per tant, l’euro ha acabat convertint-se en un problema per a les economies de la zona euro, en especial per als països perifèrics, ja que, no tenint la facultat d’emetre la seva pròpia moneda, s’enfronten al perill de patir una crisi de solvència i de tenir una fallida. L’euro, que havia de conduir a una unió política europea, ha portat, de fet, a la dependència dels estats de la Unió Econòmica i Monetària (UEM) respecte del BCE i dels mercats financers privats per finançar el seu endeutament. Durant anys, a la UE i a la zona euro, hi havia una simetria entre l’excés d’estalvi (superàvit exterior) a Alemanya i altres països del centre i la manca d’estalvi (dèficit exterior) dels països perifèrics. Els superàvits dels països estalviadors finançaven la manca d’estalvi dels països perifèrics. Aquesta situació es va mantenir mentre aquests darrers van tenir un creixement important, estimulat per les bombolles financeres i immobiliàries, però van deixar de ser atractius per als països centrals quan es va iniciar la crisi.
Els problemes de la zona euro es corresponien amb una crisi del sector exterior (balança de pagaments) i amb una parada brusca (sudden stop) dels moviments de capital que arribaven de l’exterior cap als països perifèrics amb el corresponent augment del deute, sobretot privat, amb l’exterior. D’altra banda, les polítiques d’austeritat que aquests països es varen veure obligats a aplicar no només agreujaren el dèficit amb l’exterior, sinó també el dèficit públic i el deute públic que són una conseqüència i no una causa de la crisi.
L’euro, que havia de conduir a una unió política europea, ha portat, de fet, a la dependència dels estats de la Unió Econòmica i Monetària (UEM) respecte del Banc Central Europeu i dels mercats financers privats per finançar el seu endeutament
Altres causes subjacents de la crisi es van originar en els anys vuitanta del passat segle, a partir de les polítiques neoliberals, quan van començar a augmentar les desigualtats en la distribució dels ingressos i la riquesa en els països desenvolupats. Això ha agreujat l’empobriment, ha posat en dubte l’existència de les classes mitjanes i ha limitat la capacitat de generar prou demanda dels consumidors. Alhora, tant la classe mitjana com la classe mitjana/baixa es van endeutar més i més (aprofitant la desregulació del sistema financer i la política de baixos tipus d’interès) per tractar de mantenir els seus nivells d’ingrés, riquesa i consum. Aquest endeutament explosiu va animar les bombolles immobiliària i financera, fins que varen esclatar i la crisi va arribar a les institucions financeres, també molt endeutades. Finalment, tot plegat va impactar sobre l’economia real que entrà en un procés de recessió, de disminució de l’activitat econòmica i d’augment de l’atur.
Davant de la crisi, la preocupació principal de la UE, mitjançant la Troica –UE, BCE, Fons Monetari Internacional (FMI)–, fou la d’evitar el col·lapse de la UEM i defensar l’euro com a moneda de reserva internacional. Això requeria la protecció dels interessos dels bancs, particularment dels països centrals, l’enduriment del règim de disciplina fiscal i l’establiment d’unes polítiques d’austeritat (retallades pressupostàries, disminució dels salaris i empitjorament de les condicions de treball, desregulació dels mercats i privatitzacions). Tot plegat afectava negativament als països perifèrics i a les classes treballadores, autònoms i Pimes, és a dir, els que patien amb més intensitat les conseqüències de la crisi.
Amb la crisi, l’objectiu principal va ser el salvament de l’euro. I els costos d’aquest rescat es varen imposar fonamentalment als països més febles de la Unitat Econòmica i Monetària
Concretament, les principals actuacions de la Troica foren: primera, el BCE va proporcionar liquiditat, amb diferents instruments, a la banca que tenia dificultats, amb uns tipus d’interès propers a zero; segona, la negativa de qualsevol perdó o alleujament (en aquest cas en contra de l’opinió de l’FMI) del deute dels països més endeutats (tanmateix, tot i l’oposició alemanya a qualsevol mutualització del deute, a la pràctica el BCE ha comprat un estoc important de bons públics); tercera, s’ha donat assistència als estats que no podien aconseguir finançament en els mercats internacionals, amb mecanismes ad hoc de préstecs; quarta, la imposició als països deutors de les polítiques esmentades d’austeritat, desregulació i privatització.
Els resultats d’aquestes polítiques en els països perifèrics han estat dramàtiques: una important recessió amb la disminució de la demanda agregada, particularment de la inversió i també del consum; un deteriorament del mercat de treball (reducció de salaris, atur elevat especialment entre els joves, empitjorament de les condicions de treball, precarietat...); un gran augment de les desigualtats de renda i riquesa i el creixement de la pobresa; les dificultats per a disminuir el deute d’aquests països amb l’exterior, etcètera.
L’euro, l’austeritat i el neoliberalisme s’han convertit en una restricció externa insalvable per als països perifèrics, que es veuen obligats, pels Tractats europeus i la normativa comunitària, a seguir el que es dicta des de la UE. Una restricció externa que, d’altra banda, serveix de coartada a les elits nacionals d’aquests països per a fer polítiques econòmiques i socials impopulars. Unes polítiques que han portat a una inestabilitat econòmica i a dificultats polítiques i socials creixents a la UE.
Amb la crisi, l’objectiu principal va ser el salvament de l’euro. I els costos d’aquest rescat es varen imposar fonamentalment als països més febles de la UEM. Les polítiques i les mesures implementades varen ser determinades pels polítics professionals i pels experts tecnòcrates que treballaven per la Troica, un “organisme” que no havia elegit ningú i que tampoc havia de donar comptes a ningú. La “despolitització” i el dèficit democràtic van anar acompanyats d’una progressiva pèrdua de sobirania nacional (dels estats) i popular (de la ciutadania) que reflectia el canvi històric a favor del capital i en contra del treball i les condicions dels treballadors.
