“Vous nous cassez les c* avec le catalán” (“Ens toqueu els c* amb el català”). Aquesta frase inesperada, pronunciada per un mestre de l’escola maternal de Cànoes (Rosselló) durant un consell, on vaig proposar que es fes iniciació a la llengua, va copejar amb força tot el meu ésser. Em vaig quedar blanca, en silenci, intimidada, i no vaig tornar a obrir la boca en tota la reunió, sobretot veient que cap professor present, ni cap representant de mares i pares, ni tan sols el batlle del poble, semblaven xocats per l’expressió. Jo, que em vaig jurar un dia que mai més deixaria una agressió sense resposta, no vaig saber què dir ni com defensar-me. Em vaig sentir ridiculitzada i menyspreada. De res em va servir que després em diguessin que no havia entès bé el francès i que no era un atac personal, que no havia d’entendre aquest vous com un vós sinó com un vosaltres. Com se suposa que m’havia de reconfortar això?
Quan vaig explicar aquest fet als veïns, alguns van exclamar: “Com és possible? Si aquest mestre és tan amable!”; altres es van dur les mans al cap i sospirant van afegir: “Com ha canviat l’escola del poble!”. Em relaten que abans els mestres parlaven català i els ensenyaven alguns mots, i que les activitats escolars venien marcades per la cultura catalana. Doncs sí que ha canviat l’escola de Cànoes. Ara no n’hi ha iniciació a la llengua, ni castanyada, ni tió a Nadal, ni tan sols sardana. I aquesta situació es repeteix a moltes escoles del territori…
Per tant, segons les estadístiques, un 70% de les famílies nord-catalanes voldrien que els seus fills aprenguessin el català, cosa que només fa el 9% de l’alumnat. Existeix, així, una mentalitat, un discurs i una dinàmica que bloquegen l’ensenyament del català a Catalunya Nord. El missatge “parlez français, soyez propres” encara està en vigor.
Segons les estadístiques, un 70% de les famílies nord-catalanes voldrien que els seus fills aprenguessin el català, cosa que només fa el 9% de l’alumnat. Existeix, així, una mentalitat, un discurs i una dinàmica que bloquegen l’ensenyament del català a la Catalunya Nord
A l’Estat francès, moltes són les associacions, entitats, personalitats polítiques i, fins i tot, organismes públics que treballen des de fa dècades per defensar l’ensenyament del català, el cors, el bretó, el basc, l’occità, les diferents llengües criolles o l’alsacià. El 8 d’abril, aquest tenaç treball de militància es va veure recompensat amb l’aprovació per l’Assemblea Nacional de la primera llei de la història que protegeix i promou les llengües dites “regionals”: la llei Molac. Tanmateix, l’entusiasme va durar a penes quinze dies, car unes hores abans de la promulgació oficial de la llei per part del president de la República es va presentar un recurs en contra davant el Consell Constitucional. Avui sabem que aquesta apel·lació, signada per seixanta diputats de regions on no es parla altra llengua que el francès, va ser guiada i redactada pel ministre d’Educació, Jean-Michel Blanquer. És la primera vegada en la democràcia francesa que un membre del govern fa un recurs contra una llei validada per la majoria parlamentària (247 vots a favor, 76 en contra). Una majoria que ostenta el seu propi partit! Per tornar-se boja!
Una de les primeres reaccions va ser la del president de la regió Bretanya, Loïg Chesnais-Girard, qui va adreçar una carta oberta als parlamentaris signataris i els va preguntar el perquè de la seva por al bilingüisme. De segur que no obtindrà resposta. Molt probablement, la llei Molac, ben retalladeta i buidada de contingut, passarà a engrossir la llista de lleis que no s’apliquen perquè qui ho ha de fer ho bloqueja des del seu lloc de poder. Des d’un ministre fins a un amable mestre d’escola. De res serveix que s’hagi provat científicament que el bilingüisme precoç afavoreix el desenvolupament cognitiu, més tard ajuda a trobar feina o fins i tot retarda malalties com ara l’alzheimer: el bilingüisme no fa por al monolingüisme, més aviat els fa ràbia. Ja ho deia Ovidi Montllor: “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”.
Molt probablement, la llei Molac, ben retalladeta i buidada de contingut, passarà a engrossir la llista de lleis que no s’apliquen perquè qui ho ha de fer ho bloqueja des del seu lloc de poder
Ara mateix em ve al cap una escena de la preciosa pel·lícula d’animació Azur i Asmar, de Michel Ocelot, que es pot trobar doblada al català. En un moment donat, una de les personatges d’origen magrebí que ha viscut a Europa i que s’ha vist obligada a tornar al seu país, s’exclama: “Jo no crec en supersticions! Conec dues llengües, dues cultures, dues religions, això fa que sé el doble de coses que molta altra gent!”. Sempre que passo aquesta pel·lícula, els meus alumnes somriuen amb aquesta escena. Ells, que parlen català i francès, i a vegades també àrab, espanyol o italià, entenen que parlar diferents llengües implica conèixer diverses cultures i diferents formes de veure i comprendre el món que ens envolta.
És justament això el que no interessa al monolingüisme excloent. El multiculturalisme els fa nosa. I així es permeten d’escriure cartes amenaçant amb una guerra civil en nom de l’exèrcit o promulguen lleis contra el que ells anomenen “separatisme”. Perquè l’única cultura que interessa és la seva. El recurs contra les llengües “regionals” és un atac contra la diversitat.
No, al monolingüisme no li fa por el bilingüisme.
Però a mi, des d’aquell consell d’escola a Cànoes, em fa por el monolingüisme.
