Els darrers anys s’han produït canvis qualitatius en l’àmbit de l’activisme en la salut mental. L’aparició de grups i col·lectius basats en l’experiència del malestar psíquic comença a desbordar el rol de professionals i familiars com a altaveus davant les institucions. A Pájaros en la cabeza (Virus Editorial, 2021) el psicòleg valencià Javier Erro aproxima l’estela d’espais d’autogestió i de suport mutu sostinguts en primera persona a l’Estat espanyol i a Xile. Amb llums llargues, el llibre traça un recorregut viu sobre una efervescència associativa que denuncia violències hereves de la institució dels manicomis. Les veus de testimonis i textos d’època permeten aprofundir també en corrents crítics anteriors com l’antipsiquiatria o la contrapsicologia. Erro aposta per la capacitat de transformació de la nova xarxa en construcció i l’explica com un moviment social incipient, però capaç de connectar amb els malestars detectats a altres activismes.
Al teu anterior llibre, Saldremos de esta, et centraves força en l’àmbit familiar. A Pájaros en la cabeza has ampliat l’espectre.
Saldremos de esta és una guia centrada en l’entorn de la persona en crisi, que pot ser la família, les companyes de pis, la parella, els grups d’amigues, la feina… Vaig escriure’l perquè molta gent dins el moviment llibertari, a València, venia a preguntar-me com actuar de forma distinta amb persones que vivien moments de patiment psíquic. Em vaig adonar que no sabia què respondre i que els materials disponibles eren eines analítiques i no pràctiques. Vaig començar basant-me en experiències del meu entorn familiar, en la meva pràctica professional i preguntant a moltes persones amb patiment psíquic quins suports els havien ajudat. Pájaros en la cabeza neix per recopilar el recorregut d’un moviment activista molt més desenvolupat. No pretenc esgotar ni les propostes pràctiques ni les teòriques ni els activismes. En cap moment ha estat la meva intenció recollir tots els discursos ni tots els col·lectius.
En ambdós casos assenyales el context com un element essencial per entendre el malestar subjectiu.
“Cada persona té dret a decidir quina mena de substàncies químiques ingereix”
No se m’acut cap experiència de malestar subjectiu que no estigui dins d’un context social. Ningú pot negar avui que el context social afecta el patiment psíquic, però ningú se’n fa càrrec al 100%. Que s’afirmi popularment no vol dir que siguem capaces de fer-nos càrrec del gran pes del context social. I això no és només perquè el neoliberalisme ens hagi tornat individualistes i dificulti sortir de la interiorització del patiment psicològic. No tenim eines. Davant d’una persona amb patiment psíquic podem aconseguir fer una lectura teòrica del context i articular vincles amb el malestar, però, a la pràctica, encara és molt difícil canviar-lo per atenuar el patiment psíquic. A banda, cal tenir molta cura amb no simplificar: no hem d’invisibilitzar el context social, però tampoc podem pensar que és l’única qüestió.
Parles de la cultura de la salut mental. En què consisteix?
Són un conjunt d’idees hegemòniques que es tenen respecte al que és la ment, les emocions i el malestar o patiment psíquic de les persones. Aquest conjunt no es construeix del no-res, sinó que l’acompanya un context històric i econòmic que selecciona quines idees sobre la salut mental s’acaben convertint en hegemòniques. Fent un símil, podríem parlar del conjunt d’idees que componen el patriarcat, amb la diferència que el concepte de salut mental és molt més recent. La importància del concepte és que es pot transformar, és flexible. Les idees estan jerarquitzades, però canvien amb els contextos històrics i es van substituint, desplaçant, pujant i baixant segons el rang d’hegemonia.
Les veus que parlen del que s’entén com a salut mental són moltes, però totes tenen el mateix pes?
La cultura de la salut mental està formada per una infinitat de fonts: des de la veïna del cinquè fins a les sèries, les pel·lícules o els llibres. Totes les idees no acaben formant part de la cultura de la salut mental, però algunes, provinents del camp social, es distorsionen per adaptar-les al que convé al context socioeconòmic neoliberal en què vivim. Una de les fonts que considero més importants són les disciplines psi (sobretot, psiquiatria i psicologia) i una idea molt clara és la del biologicisme, que planteja que els processos biològics són els únics o els primordials que intervenen en el patiment psíquic. Aquesta idea convé al capitalisme i al neoliberalisme perquè permet mercantilitzar i comercialitzar amb el patiment psíquic, individualitzar el patiment a l’interior de la persona i descontextualitzar-la. El biologicisme s’ha incorporat molt de pressa i d’una manera brutal a la cultura de la salut mental des dels anys vuitanta.
Com a corol·lari a això mateix, en diversos fragments també abordes la necessitat de problematitzar l’ús actual dels psicofàrmacs.
Cal problematizar-los perquè les persones que els prenen els problematitzen. No he conegut ningú a qui el fet de prendre psicofàrmacs no li hagi generat un cert dubte, que s’hagi plantejat o bé deixar de prendre’ls o bé si li compensen els anomenats efectes secundaris. Els psicofàrmacs estan a la base del discurs hegemònic biologicista que diu, per exemple, que hi ha un descens de la dopamina en les persones amb diagnòstic d’esquizofrènia perquè el fàrmac anomenat antipsicòtic n’afecta els nivells. Quan les persones surten del model del psicofàrmac i fan altres coses per gestionar el seu patiment psíquic i seguir amb les seves vides, ataquen directament el model biologicista i també el model neoliberal. Crec que cada persona té dret a decidir quina mena de substàncies químiques ingereix.
Fins a quin punt creus que el capitalisme actual no deixa marge de maniobra?
Imagina una persona acomiadada de la feina, amb tres filles a càrrec seu i que ha de pagar una hipoteca. Suposa que aquesta persona desenvolupa un malestar. El que plantejo, més enllà d’una lectura del context, és com anar més enllà en termes pràctics. Què cal fer per mitigar el patiment psíquic de la persona sense invisibilitzar el context social ni esperar que caigui el capitalisme per estar bé, perquè això no es pot operativitzar a curt termini. Es tracta d’aconseguir el manteniment al mateix temps del curt i del llarg termini. I això és difícil per múltiples motius: hem estat educades en un sistema on les disciplines psi tendeixen a descontextualitzar a curt termini i tracten d’eliminar la simptomatologia. Assenyalar que el capitalisme genera patiment psíquic no significa estar fent tots els deures.
Què aporta el fet de generar espais de trobada en primera persona?
Una de les coses que m’han comentat moltes persones és la importància de veure que moltes experiències que pensaven que només vivien elles, de sobte, també les veuen en altres persones. Potser creien que només elles estaven sobremedicades i descobrien que el 80 % de les persones del col·lectiu també ho han estat o també han estat contingudes mecànicament, o han passat per professionals que no les escolten en absolut o que les han infantilitzat. Una de les coses més boniques és adonar-se que no estàs sola, sinó que l’experiència és compartida. Aquí es crea un espai comú i una base des d’on transformar i produir un discurs transformador.
El suport mutu és una pedra angular per l’activisme en primera persona. L’aïllament afecta també professionals?
“El patiment psíquic està present en tots els col·lectius que són objecte de discriminació o abús de poder”
El suport mutu és una de les idees columna de l’activisme en primera persona que permet trencar la lògica de l’aïllament. Posar en comú permet interactuar i, possiblement, generar discurs. Contextualitzar el dolor em sembla important, no pensar que sorgeix en un no-res, sinó que es dona sota unes condicions socials que poden haver-lo generat o haver afavorit el seu desenvolupament. Permet generar models a partir de coneixement i reflexions pròpies en relació amb el que és el malestar. Entre professionals és necessari que s’estableixin connexions i trencar el model de congrés-revista-article, que també individualitza. La pauta de l’acadèmia impedeix un debat real amb reflexions molt més subjectives, des del dubte propi i el treball quotidià. Els professionals crítics estan en petites illes i és interessant crear xarxes entre aquests nodes.
També abordes la història de l’espai de celebració i denúncia Mad Pride (Orgull boig), que va arrelar a Catalunya el 2018. És un exemple de la necessitat d’establir ponts amb altres activismes?
El malestar o el patiment psíquic està present en tots els col·lectius socials que pateixen discriminació, abús de poder o que, simplement, estan sota la jerarquia social. Si no tens feina, si ets una persona migrada, si ets una dona que ha patit violència o una persona trans que pateix alguna discriminació… Totes manifestaran certa intensitat de malestar psíquic. L’activisme en salut mental té un camp molt concret, aquest malestar, on conflueixen molts col·lectius socials. Crec que és inevitable que, ara que ja han sorgit qüestionaments i comença a néixer una politització del malestar, altres col·lectius l’alimentin amb les seves pròpies experiències. Aquí es pot produir un magma.
Malgrat que Pájaros en la cabeza fixa un marc teòric, recalques que les idees de màxims han de poder conviure amb les propostes concretes.
Sí. Per mi, el debat “Reforma o revolució?” està dinamitat. No veig contradicció entre aconseguir un canvi jurídic, que no canvia estructuralment el sistema, i demanar canvis més ambiciosos a llarg termini. L’única solució és compartir postures, articular-les i sumar-les sense imposar-ne unes sobre les altres. Crec que els moviments socials en els seus inicis són laboratoris d’experimentació. Hi ha retalls de discursos, indicis d’idees que es consoliden en discursos i pràctiques a mesura que els col·lectius s’enxarxen. Si no es destrueixen o són destruïts abans, s’arriben a provocar transformacions socials. L’activisme de nou encuny relatiu a la salut mental a Espanya i Xile està en aquest procés de maduració, de construcció constant. És molt jove per aportar propostes definitives i no se li pot exigir una idea precisa. Crec que és positiu que es vegi així.
Els sis anys entre els dos llibres són els que van del congrés Entrevoces, una fita organitzativa en primera persona, fins a l’actualitat. Com ha madurat aquest activisme i cap a on evolucionarà?
Ha crescut. Han sorgit més col·lectius, moltes més experiències i moltes reflexions s’han anat consolidant. Els debats estan molt més desenvolupats, s’afina molt més la punteria i segurament això continuï. Som als inicis d’un moviment de salut mental molt més real que l’activisme que hi ha hagut fins ara. Tant en relació amb àmbits professionals, com va passar amb l’antipsiquiatria o la contrapsicologia dels anys setanta, com en relació amb les associacions de familiars. El que l’activisme en primera persona planteja és del tot diferent i té una potencialitat transformadora en l’àmbit social molt més gran. Quan es va celebrar el congrés Entrevoces no hi havia el nivell de discurs actual i d’aquí a uns anys hi haurà discursos i pràctiques molt més consolidades.
El llibre també aprofundeix, més enllà dels tòpics, en les respostes crítiques al gir biologicista del manual de diagnòstics psiquiàtrics dels vuitanta, conegut com a DSM-III.
Hi ha una simplificació bastant gran del que va ser la lluita antipsiquiàtrica. S’ha partit de la base que la lluita és un conjunt de llibres i de textos de tres o quatre psiquiatres que tenien una visió crítica i polititzada. L’antipsiquiatria va tenir les seves pràctiques, els seus moviments col·lectius, els seus suports, els seus debats, els seus experiments… Crec que és una cosa molt més rica del que ha quedat. No parlo d’una nova antipsiquiatria, sinó d’un moviment social diferent, amb altres objectius, i protagonitzat per altres subjectes polítics, que fan alguna cosa radicalment diferent. Des del meu punt de vista, és molt més transformador.
Al llarg del llibre, diversos testimonis parlen de sobremedicació o coerció. Fins a quin punt la violència està imbricada en el sistema de salut mental? I fins a quin punt els activismes en són conscients?
“Som als inicis d’un moviment de salut mental molt més real que l’activisme que hi ha hagut fins ara”
El camp de la salut mental neix amb el manicomi on, per mantenir gent tancada, encadenada en uns primers moments, s’exercia violència. El desenvolupament en el camp de la salut mental té unes arrels violentes. S’ha passat d’una violència brutal a una molt més suau, però sense abandonar-la. Crec que hi ha una consciència molt forta pel que fa a les violències més evidents com les contencions mecàniques, l’electroxoc o la sobremedicació. Però també hi ha violències molt més lleus, més diluïdes, a les quals es podria fins i tot qüestionar si anomenar-les violències o no, que tenen a veure amb elements com la psicoeducació, la medicació en si, la teràpia o els tallers de grup als quals s’acudeix voluntàriament.
Creus que la pandèmia alentirà el creixement de l’activisme en salut mental?
La sortida lenta de la situació actual serà un xoc, com ho va ser l’inici de la pandèmia. En termes econòmics, laborals, polítics… i també en el món de l’activisme en salut mental. No sé cap a on. A València s’han fet concentracions davant d’algunes residències on la pandèmia s’ha fet servir com a pretext per reduir la llibertat de moviment. És un fet que denota capacitat de resposta de l’activisme en salut mental, encara que no sé si serà prou flexible per adaptar-se als canvis tan ràpids que viu la societat. A Xile hi va haver un esclat social meravellós i brutal amb les protestes contra el govern de Piñera, que van girar el país de dalt a baix i que la pandèmia ha girat de nou de baix a dalt. Si ara fes les mateixes entrevistes a les mateixes persones, obtindria resultats diferents.
Per què vas escollir Xile per parlar d’activismes a altres estats?
Perquè hi coneixia col·lectius que duien a terme un treball que em semblava interessant. Seguia a Autogestión Libre-Mente i havia llegit el manual Locos por nuestros derechos i em semblava interessant poder conèixer-los. No tant per poder comparar els activismes, sinó per esbrinar quins nexes en comú hi havia i no reduir la mirada a Espanya. M’interessava poder ampliar informació, reflexions i discursos que potser no s’estaven duent a terme aquí o al revés, per poder presentar un treball més ampli.
