El poble de Riace sembla un dels tants que es poden trobar a la costa de Calàbria. Com moltes altres en aquesta regió del sud d’Itàlia, la localitat està dividida en dos: la part més nova toca al mar i envolta la carretera 106, la principal artèria de la zona, i a la part vella del poble, més despoblada després de dècades d’emigració, s’hi accedeix a través d’una carretereta de corbes que s’enfila entre turons blancs de vegetació baixa. Quan s’hi arriba, un troba carrers massa estrets perquè hi passin els cotxes, plens de pintades acolorides que parlen de lluita contra la màfia i d’acolliment. Fins no fa tant, eren vies que vibraven. Hi havia algunes cases buides, però es notava que el poble era viu: persones autòctones i migrades vivien i treballaven al casc antic, però també hi havia turistes que caminaven sense una meta clara. D’això en fa uns mesos, abans que aquesta localitat d’unes 2.000 habitants es convertís en el focus d’atenció de mitjans d’arreu del món.
Els carrers són massa estrets perquè hi passin cotxes, i estan plens de pintades acolorides que parlen de lluita contra la màfia i d’acolliment
“Vam començar a treballar amb l’alcalde de Riace, Mimmo Lucano, just després de la seva elecció, el 2004”, explica Roberta Ferruti, de l’organització Recosol (Xarxa d’Ajuntaments Solidaris). I continua: “De seguida ens vam trobar molt involucrats en el projecte d’acollida d’immigrades que Lucano ja estava tirant endavant des de feia uns anys amb la seva associació Città Futura i com a regidor de l’Ajuntament”. La xarxa Recosol acabava de néixer amb l’objectiu de permetre a ajuntaments italians petits unir forces per realitzar projectes socials de més envergadura. Riace era un d’aquests municipis. “L’Ajuntament de Riace –continua Ferruti– va decidir adherir-se a un projecte nacional del Ministeri de l’Interior anomenat SPRAR (Sistema de Protecció per a Sol·licitants d’Asil i Refugiats). Amb aquest sistema, els ajuntaments –o associacions que treballen per ells– reben 35 euros diaris per migrant acollida i, a canvi, s’han d’ocupar de la seva estada i formació mentre es fan els tràmits per verificar si les persones sol·licitants tenen dret a rebre asil polític o no”.
Fins ara, aquest programa ha estat un dels que ha tingut més èxit: és voluntari i els ajuntaments que decideixen sumar-s’hi han de seguir un procediment rigorós però no impossible de complir. Això permet harmonitzar les exigències de qui arriba amb les de qui ja viu al poble. La idea de Lucano era senzilla però clara: acollir les immigrades era no només un acte just, sinó també una oportunitat de supervivència per a un poble on hi havia moltes cases buides i on la gent jove emigrava per manca de feina. Amb la incorporació a l’SPRAR, les cases van rebre noves habitants i a poc a poc la presència de les nouvingudes va crear la necessitat de nous serveis i oportunitats laborals. Com a exemple, l’escola va recuperar de nou l’alumnat.
El municipi es va sumar al programa SPRAR per harmonitzar les exigències de qui arriba amb les de qui ja vivia al poble
Les condicions de Riace eren molt semblants a les d’altres pobles italians, sobretot a les comarques de muntanya. Seguint el seu camí, més ajuntaments van sumar-se a l’experiència i es van incorporar al programa SPRAR. En l’actualitat, només a Calàbria n’hi ha almenys quaranta. L’any 2014 un d’aquests va ser el municipi Gioiosa Ionica, molt proper a Riace. “El poble no tenia un problema de despoblament tan greu com Riace –diu Alessia Barbiero, responsable de l’SPRAR al municipi– i per tant la presència de les persones que han vingut ha resultat menys evident entre les habitants. De totes maneres, nosaltres hem intentat sempre promoure la integració amb la gent del poble perquè pensem que és necessari anar més enllà del discurs que ‘les immigrades no ens fan nosa’. En els sis mesos que les persones poden estar aquí amb aquest projecte, organitzem tallers professionals i de llengua italiana. L’objectiu és que puguin viure de manera autònoma un cop deixin el poble”.
Sis mesos com a màxim
La limitació del programa a sis mesos per persona és un dels problemes més grans: en tan poc temps és molt difícil pensar que algú pugui trobar el seu lloc en un context tan llunyà dels seus orígens. Un cop fora de la tutela del projecte, moltes migrants es veuen obligades a treballar en el sector agrícola amb sous molt baixos, condicions de treball molt dures, sense perspectives de futur i amb el risc de ser captades per organitzacions criminals.
L’alcalde de Riace va decidir no expulsar les persones nouvingudes un cop superat el període del programa d’acollida
Aquest és un dels motius pels quals Lucano va decidir no forçar la partença de les persones nouvingudes un cop finalitzava el seu període dins el projecte. Aquest incompliment de la norma va marcar l’inici d’una sèrie de conflictes amb les autoritats, que en pretenien l’aplicació. Tanmateix, mentre d’una banda la tensió amb el Ministeri de l’Interior creixia, de l’altra, el model Riace guanyava reconeixement nacional i internacional. Per a moltes formacions de l’esquerra italiana i europea esdevenia un exemple que calia protegir. Però l’equilibri es va començar a trencar ja entre l’any 2016 i el 2017, quan el precedent govern de centreesquerra va decidir suspendre els finançaments dels projectes acolliment per a Riace. La mesura va ser justificada amb la necessitat de comprovar si hi havia hagut un ús incorrecte dels diners públics i va ser un gerro d’aigua freda pel poble, ja que sense aquest finançament, el projecte no es podia mantenir.
El context polític italià no li era favorable. La immigració s’havia convertit en el tema del debat públic i els partits d’oposició –sobretot la Lliga de Matteo Salvini, amb un discurs marcadament xenòfob– semblaven determinar les accions del govern. El debat sobre la immigració es va mantenir com el tema central d’una campanya electoral llarguíssima, que va acabar el 4 de març de 2018 amb uns comicis que van donar el govern a una coalició entre el Moviment 5 Estrelles i la Lliga. Salvini prenia el control, precisament, del Ministeri de l’Interior.
Guerra estatal contra el símbol
Mentrestant, Riace es consolidava com un símbol que atrapava l’atenció mediàtica europea. Durant l’estiu de 2018, Lucano començava una vaga de fam per sol·licitar la represa del finançament públic. A la vegada es duia a terme una recaptació de fons per permetre la continuïtat de l’experiència sense dependència de l’Estat. Intel·lectuals d’arreu hi donaven suport públic i les visites de militants d’esquerres a la localitat no deixaven d’augmentar. Un dels visitants va ser Valerio Bevacqua, de la Baobab Experience de Roma, una associació que des de fa anys ajuda les immigrants que passen per la capital italiana: “Allà treballava molt amb l’esport i quan l’agost passat vaig anar a Riace vaig pensar que, tot i que hi seria només uns dies, em venia de gust dedicar-me a les mateixes activitats. Vaig trobar un camp de futbol i vaig veure que a la tarda hi jugaven sempre uns nois. M’hi vaig acostar i al cap d’un parell de dies ja em consideraven l’entrenador. Un dia estava amb l’alcalde Lucano i diverses mares amb nens em van demanar a quina hora era l’entrenament. Tothom em va mirar sorprès! Al cap de pocs dies de la meva arribada ja em sentia integrat en la comunitat. A Roma no hauria passat mai una cosa així, almenys no tan de pressa”.
L’estiu de 2018, Mimmo Lucano va fer una vaga de fam i a la tardor va ser detingut acusat d’organitzar matrimonis ficticis
Des de l’estiu, però, la situació a Riace no ha fet més que empitjorar: com a conseqüència d’una investigació de la Guardia di Finanza –la policia financera italiana–, el passat 2 d’octubre Lucano va ser arrestat sota l’acusació d’haver organitzat matrimonis ficticis en favor d’algunes immigrades i de no haver respectat la normativa en la gestió dels fons públics. L’endemà era suspès com a alcalde. La seva detenció va provocar una reacció massiva que va culminar amb una manifestació a Riace que va aglutinar gent de tota Itàlia. Lucano va enviar un text a les manifestants on deia: “No sento cap mena de vergonya per les meves accions. Repetiria totes les coses que he fet i que han donat sentit a la meva vida”. Mentrestant, la Lliga de Salvini –qui s’havia fixat com a repte personal l’enfonsament del model Riace– va impulsar una llei que, entre altres mesures molt rígides, reduïa el projecte SPRAR. El 27 de novembre, la llei va ser aprovada al Parlament.
A l’espera d’una decisió definitiva dels tribunals, Lucano ha recuperat la llibertat, però té prohibit tornar a Riace. Una iniciativa de l’esquerra italiana recull adhesions per proposar la localitat per al Premi Nobel de la Pau i, mentrestant, l’alcalde suspès participa sovint en manifestacions i actes públics. Però sense ell i sense els finançaments de l’Estat, el projecte d’acolliment s’està debilitant.
Riace és molt diferent de com era fa pocs mesos; ha perdut vida. Si es camina pel casc antic de la població, és molt possible que s’acabi en una plaça petita, la Donna Rosa. És el centre del nucli vell i també la part més viva. Al voltant hi ha botigues on treballaven les migrants i al bell mig hi ha un restaurant, la taverna Donna Rosa, que l’estiu passat va esdevenir la seu de la protesta per exigir el retorn dels fons públics. Per accedir-hi cal pujar per una petita escalinata. Durant la vaga de fam, Lucano va deixar-hi la seva banda amb els colors de la bandera italiana, la que fan servir alcaldes i alcaldesses. La va deixar allà, a l’abast de tothom.
