Andreas Malm (Göteborg, 1977) és activista i professor associat d’Ecologia Humana a la Universitat de Lund, a Suècia. La seva investigació sobre la història de l’economia dels combustibles fòssils li ha portat a entendre les relacions de poder en la crisi climàtica actual. Ho va desenvolupar a la publicació Capital fósil: El auge del vapor y las raíces del calentamiento global (Capitán Swing, 2020). Malm té clar que les institucions que ens governen no evitaran un augment catàstrofic d’emissions de gasos d’efecte hivernacle i s’endinsa en les estratègies del moviment climàtic.
S’ha parlat molt de la recuperació verda de l’economia després de la pandèmia. S’estan prenent les mesures necessàries?
La pandèmia podria haver estat el moment d’una transició dels combustibles fòssils cap a les energies renovables, però els somnis de la recuperació verda han estat brutalment anul·lats. El 2020 es va produir un descens de les emissions de CO2 d’un 7 % a causa de l’aturada mundial, però, segons un informe de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), veurem aquest any el segon augment més fort de les emissions de CO2 de la història. Com que els estats han invertit diners en combustibles fòssils, hi haurà un repunt, en sentit contrari a una recuperació verda.
Quines polítiques hem d’adoptar per reduir les emissions de CO2?
Les nacions de tot el món haurien de deixar d’aprovar immediatament qualsevol nova inversió en la producció de carbó, petroli i gas, si volem tenir alguna possibilitat de mantenir-nos per sota de l’escalfament global d’1,5 o fins i tot de 2 graus, i evitar els efectes més catastròfics del canvi climàtic. Aquesta demanda mínima es recull en un informe molt recent de l’Agència Internacional de l’Energia i està en línia amb el que la ciència demana des de fa molt de temps: cap nova mina de carbó, central elèctrica de carbó, terminal de gas o plataforma petroliera, i eliminar ràpidament els vehicles que funcionen amb combustibles fòssils. En general, necessitem una reducció del 6 % anual en la producció de combustibles fòssils fins a arribar a zero.
Així doncs, ens movem exactament en la direcció contrària?
A tot el món, totes les principals companyies de petroli i gas estan planejant expansions massives, obrint nous oleoductes, plataformes d’extracció i mines de carbó. Els països productors preveuen un augment de la producció amb un 2 % de mitjana. Per exemple, Total France rep finançament públic per perforar a l’Àrtic i actualment està construint una gran canalització a Uganda i Tanzània, que es coneix com l’“Oleoducte de l’Àfrica Oriental”, el més llarg del món (1.444 quilòmetres) amb el suport del president Macron. Austràlia continua obrint noves mines de carbó, especialment la gegantina mina d’Adani a Queensland, per alimentar plantes de generació acabades de néixer a l’Índia i altres llocs. A Heathrow (Londres) es planeja una tercera pista, a Berlín s’ha construït un mega aeroport i també a Alemanya a Westfàlia s’ha obert una nova planta de carbó. El món està ple de projectes d’aquest tipus. Un estudi d’inversions mundials del 2019 va concloure que “les inversions actuals en combustibles fòssils es poden veure com un indicador que els inversors no creuen en una política climàtica futura, o que confien en el seu propi poder de pressió”. Senten que són els amos del món i que no tenen res a témer.
Per què és tan difícil canviar aquesta tendència i fer la transició cap a les renovables?
Hi ha una inèrcia enorme. L’actual sistema energètic mundial és la xarxa d’infraestructures més gran mai construïda, que es basa en un vuitanta per cent en combustibles fòssils. Tingueu en compte que el cinquanta per cent d’aquestes infraestructures es va construir després del 2004 i té una esperança de vida d’uns quaranta anys: hi ha, doncs, un interès per mantenir-la funcionant el temps més gran possible. Es necessita molt capital per bombar petroli del fons marí, i passa un temps abans que la inversió doni els seus fruits. Com més capital es posi en els combustibles fòssils, més fort serà l’interès per defensar l’statu quo, més grans seran els beneficis i més capital acumularan per reinvertir. Tot i que el preu de l’energia solar hagi caigut en picat i que en l’actualitat sigui més barat produir-la, la transició cap a les energies renovables no fructifica perquè es poden obtenir beneficis molt majors per mitjà del petroli i del gas. Per tant, hem de lliurar una batalla existencial entre, per un costat, la humanitat i les perspectives de mantenir una civilització, i, per l’altre, la indústria dels combustibles fòssils. No poden existir tots dos, un dels dos ha de desaparèixer.
Contra qui hem de lluitar exactament? Pots posar noms?
L’enemic és la indústria dels combustibles fòssils: Total, Shell, BP, Saudi Aramco, ConocoPhillips, Chevron Corporation, Repsol i tota la resta. No es tracta de citar persones individuals, perquè no és on se situa el problema. Es tracta d’una estructura, de com funciona el capitalisme.
És inútil confiar que una quantitat considerable d’inversors entengui la crisi climàtica i estigui disposada a deixar de posar diners en combustibles fòssils?
No es tracta que algunes persones clau s’il·luminin i després facin el correcte. Fins i tot si alguns capitalistes a escala individual s’haguessin adonat de la magnitud de la crisi i la volguessin resoldre, com potser és el cas de Bill Gates, això no tindria conseqüències efectives. El capitalisme és una estructura cega, és un objecte automàtic sense racionalitat, no “entén” res. El capital busca el benefici màxim sobre la seva inversió, no planifica a llarg termini. Dubto que pugui haver-hi una racionalitat capitalista que emergeixi de manera espontània per executar aquest procés tot sol. Perquè es produeixi un canvi així, perquè el capital abandoni els combustibles fòssils, hi ha d’haver intervencions. Només veig la possibilitat que els estats siguin capaços de forçar-ho. Han de clausurar la indústria dels combustibles fòssils. Aquesta és una demanda bàsica, però és una tasca enorme i difícil de materialitzar.
Què haurien de fer exactament els estats?
“Un primer pas seria fer-se càrrec de les empreses que es lucren amb els combustibles fòssils i desmantellar-les”
Cal que hi hagi algun tipus de control públic perquè la indústria dels combustibles fòssils deixi d’existir, i la forma més senzilla és l’expropiació. La venda de combustibles fòssils amb finalitats de lucre ha d’acabar. Un primer pas és fer-se càrrec d’aquestes empreses i desmantellar-les. Als països on el petroli i el gas són de propietat estatal és més fàcil, ja estan nacionalitzats i només necessiten noves instruccions.
És molt poc probable que això acabi passant.
Pot ser poc realista i utòpic. No sabem si passarà, però no basem el nostre programa polític en quin és el resultat més probable. El basem en quin és el resultat necessari, en què cal fer. Tecnològicament, és possible aconseguir una descarbonització completa en algunes dècades, a escala mundial i nacional, però requereix intervencions molt serioses en el funcionament estàndard de les economies de mercat. Per això, és tan difícil per a tants imaginar que ho podem fer. És molt més convenient pensar que la geoenginyeria serà la solució. Seguint la lògica de la geoenginyeria, és més fàcil manipular el planeta i les lleis de la física que el sistema econòmic. Una transició cap a les energies renovables soscavarà interessos i s’enfrontarà a serioses resistències. Hi haurà d’haver una pressió de moviment. Tota mena de canvi en la direcció positiva haurà de començar amb la gent que s’organitzi i es dirigeixi a l’enemic.
De quina manera s’ha de fer aquesta pressió?
El 2019 va haver protestes massives al nord mundial, sobretot a Alemanya, però també a Dinamarca o a Bèlgica. Van impulsar la qüestió climàtica al capdamunt de l’agenda política. Però amb la pandèmia, el moviment ha desaparegut. El moviment climàtic ha de tornar urgentment amb noves i més grans mobilitzacions, i atraure altres forces socials, com ara els sindicats.
Quina estratègia concreta ha de seguir el moviment climàtic?
Han d’aprendre a actuar en el moment del desastre, quan el canvi climàtic és palpable, quan la violència dels combustibles fòssils es fa evident. Si una onada de calor a l’Estat francès coincideix amb la perforació de Total a l’Àrtic, és el moment perquè el moviment climàtic s’organitzi per recordar a la gent i als governs que s’ha de fer alguna cosa. O un nou incendi a Austràlia podria provocar una reacció popular que porti a la destrucció d’una planta de carbó. La violència de la indústria dels combustibles fòssils és una violència estructural i constant, no és directament interpersonal com l’assassinat de George Floyd, que va incendiar el moviment Black Lives Matter als Estats Units. Mai hi haurà una seqüència de vuit minuts que capturi com un executiu d’una empresa petrolera ofega un agricultor de Moçambic o un pescador de les Filipines. Quan una glacera del nord de l’Índia es va precipitar sobre una presa i va generar una torrentada d’aigua, fang i pedra a la vall, que va matar instantàniament unes 200 persones, no va ser una acció puntual de violència. Va ser el resultat de dos segles d’emissions de gasos d’escalfament global. Però és una forma de violència perquè és una destrucció sistemàtica de la vida que afecta primer al sud global. Hi haurà més desastres climàtics: huracans, incendis forestals, riuades, sequeres, tempestes, inundacions de llacs glacials, etc. Fins ara, tots han anat passant sense cap moviment que els polititzés en el moment de la tragèdia. Si es pogués establir el vincle entre els desastres i les causes profundes dels mateixos, tindríem un fort potencial d’indignació i de mobilització. El moviment climàtic s’hauria de preparar per articular aquesta ràbia i deixar de ser tan tímid.
Com s’ha d’estimular la indignació popular?
“El moviment climàtic s’ha de desfer del seu superego pacifista, l’acció directa afegeix pressió als estats”
Precisament perquè la situació és tan greu, hem de repensar l’activisme climàtic i considerar més tipus de tàctiques que les que s’utilitzen fins ara. Aquesta visió s’està estenent al moviment climàtic, inclos el moviment Rebel·lió o Extinció, que en el seu orígen es va comprometre amb el pacifisme estratègic. A Anglaterra, fa poc han dut a terme una campanya contra uns bancs que posen bilions de dòlars a l’extracció de combustibles fòssils. Uns activistes fundadors de Rebel·lió o Extinció van trencar els vidres d’uns bancs, d’una manera molt britànica i civilitzada, mitjançant un clau que es va martellar fins a trencar-lo. Així, amplien les tàctiques i es dediquen a la destrucció de la propietat. Es dirigeixen específicament a les fonts de l’economia de combustibles fòssils: les companyies de petroli i gas, i els bancs. Crec que la protesta climàtica anirà adoptant tàctiques més militants i precises. Sens dubte, això és necessari. El moviment climàtic ha de desfer-se del seu “superego pacifista”. L’acció directa és una manera d’afegir pressió als estats perquè acabin dirigint la transició.
Quan obres la porta a la violència, tens el risc de generar caos, conflicte, repressió i perdràs suport popular…
La violència en el moviment climàtic no s’ha d’utilitzar mai contra les persones i no ha de ser una força principal sense control. Ha de ser intel·ligent i limitada i amb algunes regles establertes sobre com dur a terme activitats més militants, com ara sabotatges o destrucció de propietats. Hem de destruir les màquines que destrueixen aquest planeta. Només s’han de dur a terme accions que poden obtenir prou suport social i ampliar la consciència. A mesura que la crisi climàtica es deteriori també s’intensificarà la crisi política. La diferència amb les lluites polítiques existents és la temporalitat que no trobeu en altres problemes socials, com ara la violència policial als Estats Units o la desigualtat. Aquestes es poden estancar i posar a prova la paciència de la gent, sense anar a pitjor, com una espiral cap avall. Però l’escalfament global empitjorarà, no hi ha manera de continuar emetent CO2 sense empitjorar molt. Per tant, si volem deixar enrere els combustibles fòssils de manera ràpida i radical, no hi ha manera d’evitar aquesta confrontació.
No seria més eficaç de promoure la ciència climàtica i de reclamar el seu rol, tal com va passar amb els epidemiòlegs i viròlegs durant la pandèmia?
Els científics del clima han de ser més visibles i actius. Molts d’ells estan frustrats i molt deprimits perquè no els escolten. La integració de la ciència climàtica en el discurs públic no passarà per la producció de la ciència, perquè ja hi ha tota la ciència que necessitem. Passarà en relació amb la mobilització: es tracta de transformar la ciència del clima en forces socials per canviar l’equilibri de forces de la societat i per fer pressió popular davant l’estat i les empreses.
Hi ha plans per ampliar l’aeroport del Prat. Com s’han d’organitzar les activistes del clima per evitar-ho?
Una forma de protesta inspiradora és el format del campament climàtic, que es pot establir molt a prop del lloc de l’expansió de l’aeroport, per exemple, durant una setmana. Hi convideu la gent a viure-hi en tendes de campanya, utilitzant energies renovables, participant en seminaris i assemblees i, al final del campament, hi ha algun tipus d’acció directa contra la construcció de l’aeroport. Ha demostrat ser una manera molt eficient d’elevar la qüestió climàtica al capdamunt de l’agenda. S’ha practicat a Alemanya on ha estat crucial per qüestionar la producció de carbó de lignit, però també a la República Txeca, a Venècia i als Països Baixos al voltant del projecte de gas d’esquist.
Pots destacar alguna tendència esperançadora?
Dinamarca va decidir no permetre cap nova perforació al mar del Nord després d’una onada de mobilitzacions populars. Als Països Baixos, fa unes setmanes hi va haver una resolució judicial que va ordenar a Shell reduir les emissions un 45 per cent fins al 2030, tot i que la petrolera hi apel·larà. Tot plegat ens mostra com el moviment climàtic pot empènyer els estats a fer els passos necessaris. Però, per descomptat, també necessitem altres formes de pressió. La transició no serà fàcil. De fet, no hi ha una sortida fàcil a l’actual situació.
