Dona, saharaui i refugiada: tres categories que per elles mateixes suposen un gran repte en l’àmbit dels drets humans, però sobretot, en el dia a dia de qui ho viu en primera persona. Una tríada que des dels campaments de Tindouf es viu amb dignitat, valentia, però també amb frustració i nombroses contradiccions.
Abida Mohamed, de 33 anys i actual directora d’Informació i Comunicació del Ministeri d’Afers Exteriors de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), explica que per a ella, ser dona i haver nascut als campaments de refugiades saharauis “és com néixer amb una missió sense que et donin l’opció d’escollir. No tens altra alternativa que ser militant per canviar la teva realitat i el teu context”.
En aquest sentit, Lehdia Hamadi, de 34 anys, explica que per a ella, “un saharaui és un lluitador. Néixer en els campaments de refugiades té el seu preu, és una experiència molt dura”. Ho diu amb pena, des d’un exili voluntari al País Basc per raons econòmiques i sobretot de salut, mentre compta els dies per retornar.
La lluita, la determinació i el compromís els demostren la gran quantitat de saharauis que després de molts anys a la diàspora decideixen retornar als campaments. La tornada, però, no és fàcil i suposa un gran colp de realitat. “Com a dona, mare i treballadora, no només t’enfrontes a una realitat o un enemic [exterior]. També t’enfrontes a la naturalesa de la mateixa societat saharaui”, explica Abida.
Malauradament, trobar-se en un lloc inhòspit, en condicions completament inapropiades, no allibera a les saharauis de les desigualtats que comporta ser dona arreu del món. “Ser dona saharaui vol dir haver de lluitar per dues coses: per un Sàhara lliure i per defensar els drets de les dones”, valora Lehdia.
Una lluita històrica
Quan fa 46 anys el poble saharaui es va veure amb l’obligació de marxar de la seva terra, les dones saharauis van ser les principals responsables de la creació, creixement i conservació dels campaments de refugiades, així com d’assegurar el futur de les seves famílies en un context completament advers. El seu rol va ser fonamental: curaven a les persones ferides, s’encarregaven de l’educació, de la construcció d’hospitals i escoles, repartien la roba i el menjar que arribava per mitjà de l’ajuda humanitària… “Tot i les dificultats i el baix nivell de formació, les dones saharauis van demostrar ser capaces d’implicar-se amb fermesa. Estaven com a responsables de la majoria d’institucions i organitzacions. Van jugar un paper essencial en la resistència i la construcció del somni de tots el saharauis, un Estat saharaui”. Així ho recorda Senia Ahmed Marhba, una dona de 63 anys que ha ocupat, entre altres càrrecs, el de representant del Frente Polisario i la RASD a Ginebra, secretària general de la Unión Nacional de Mujeres Saharauis (UNMS) i actual membre del Parlament Panafricà.
Ja abans de la seva fugida a l’exili, les dones saharauis comptaven, segons múltiples textos i el testimoni de moltes d’elles, amb un reconeixement major que altres dones de països islàmics veïns.
Les dones saharauis van ser les principals responsables de la creació i conservació dels campaments de refugiades
Però en el moment de proclamar-se l’alto el foc el 1991, les dones es van enfrontar a un gran repte amb la tornada dels homes als campaments: la resignificació del seu rol. Així, aquest estatus prominent en la societat va ser temporal i va dissoldre’s en l’àmbit pràctic, tot i que no en l’essència, ja que la nova situació va atorgar a les dones una consciència sobre els seus drets polítics, socials i econòmics. Així ho explica Abida: “Considero que existeix un conflicte intern de distribució de rols entre homes i dones que va començar a ser visible a finals dels noranta, quan els homes van començar a involucrar-se en el treball en els campaments”. Ara bé, altres espais i responsabilitats, com el treball de cures i domèstic, van continuar recaient sobre elles.
Aposta institucional per l’equitat
El govern de la RASD ha fet passes en la direcció de garantir l’equitat entre homes i dones. Entre d’altres, trobem exemples com el nomenament de la secretària general de la UNMS com a membre de l’equip de negociació per a una solució justa i pacífica del conflicte, l’establiment del Consell Suprem de la Dona i un augment en la participació de les dones en l’esfera política. Respecte a aquest últim apunt, Makita (nom fictici), una jove de 28 anys, és molt crítica: “És clar que trobes a dones participant en esdeveniments nacionals, reunions… Però si analitzes la seva funció o la seva posició, veus quin lloc ocupen en l’escala de poder respecte als seus companys homes. Només algunes joves en són conscients, perquè és un tema sensible”.
Destaca també la creació de l’Escola de Gènere, una iniciativa que, “amb tan sols un any, ha aconseguit generar un debat important per mitjà de reunions i conferències amb la participació de líders feministes internacionals” ens explica la Senia.
Abans de la seva fugida a l’exili comptaven amb un reconeixement major que altres dones de països islàmics veïns
Abans d’aquesta escola les dones ja s’organitzaven en altres espais menys institucionals com la wangala –paraula en llengua hassania–, una agrupació només de dones, provinent de la comunitat beduïna, en la qual es reunien per debatre temes de bellesa, remeis casolans i assumptes socials. Fa uns anys, un grup de dones, entre elles Abida, van recuperar aquesta iniciativa, però “en comptes d’embellir el seu físic, buscàvem embellir la ment de les dones mitjançant l’adquisició de nous coneixements sobre feminisme, gènere, distribució de rols… Com a dona, mereixes, necessites i també estàs obligada, al cap i a la fi, a conèixer les teves capacitats, els teus drets, i en què resideix la desigualtat”.
Malgrat els avenços, les iniciatives i una voluntat manifesta, avui en dia encara s’està lluny del fet que l’equitat entre gèneres sigui una realitat. En aquest sentit, Makita comenta que “encara queda molta feina per fer. Som una societat que integra la dona, però que en la majoria dels àmbits, la segueix veient com a cuidadora”. Potser el fet d’haver viscut en altres realitats ha fet que Makita, com moltes altres saharauis, tingui una visió diferent: “Quan em sento i parlo amb amigues que no han sortit d’aquest entorn, m’adono que les seves respostes són fruit d’una educació masclista”.
Retrocés en drets
Existeix un sentiment generalitzat entre dones, tant joves com adultes, d’estar vivint un retrocés, pel que fa als seus drets. El que canvia és la manera d’interpretar aquest retrocés i les seves causes. Makita explica que creix el nombre de dones joves que no volen treballar a Rabuni (capital administrativa dels campaments) per no tenir tant contacte amb homes, que cada vegada més noies deixen de treballar quan tenen fills o que s’està tornant a popularitzar la idea que l’home és el cap de la llar. Tot plegat, ella ho considera resultat “del contacte directe amb la tecnologia i la pluja d’informació no organitzada, les idees que proclamen alguns canals de televisió i la falta de contrast d’informació per part de la joventut”. Per part seva, Senia considera que el retrocés en el lideratge de les dones es deu a un retrocés en la causa saharaui en general.
No hi ha dubte que les dones saharauis són lluitadores per essència. Que seguiran lluitant per la llibertat del seu poble i per la seva pròpia. Ganes no en falten. “M’imagino un futur en què segueixo compromesa voluntàriament en tot allò que pugui pel meu poble. Vull poder marcar la diferència en la vida de les dones saharauis, sigui des dels campaments o des dels territoris ocupats”, desitja Lehdia.
