El nostre món actual canvia ràpidament gràcies, en gran part, a l’accelerat desenvolupament de noves tecnologies. Al mateix temps, el nostre cervell continua sent fortament influït per les narracions, que ens ajuden a comprendre conceptes i idees complexes i connectar-les amb aspectes personals de la nostra vida. Com diu Yuval Noah Harari (2011) al seu llibre Sapiens: From Animals into Gods: “Així, des de la revolució cognitiva, els sapiens han viscut en una doble realitat. Per una banda, la realitat objectiva de rius, arbres i lleons; per l’altra, la realitat imaginada de déus, nacions i corporacions. Amb el pas del temps, la realitat imaginada es va fer cada vegada més poderosa, de manera que avui la supervivència dels rius, arbres i lleons depèn de la gràcia d’entitats imaginades com déus, nacions i corporacions”.
Actualment, el cinema constitueix un dels tipus de realitat subjectiva més poderoses de la nostra societat. Només heu d’entrar a un lloc web de gestió de continguts audiovisuals, com Netflix o HBO, per verificar que tenim al nostre abast milers i milers d’històries diferents. Entre ells, no podem obviar les pel·lícules que tracten un tema que encara és tabú a la nostra cultura: el suïcidi. Així, pel·lícules com Requiem for a Dream o The Final Hour ens mostren aquesta cara oculta de la nostra realitat. A més, hi ha moltes pel·lícules que han tractat aquest tema, però no sempre de manera central. En moltes d’elles, el suïcidi d’un dels personatges determina tot el desenvolupament posterior de la trama o posa el toc final a la història. Altres intenten explicar el que és inexplicable: per què algú pot preferir morir en lloc de continuar vivint.
Potser no es tracta d’atacar aquells continguts que se centren en el suïcidi, sinó de trobar les formes adequades perquè aquests materials siguin protectors
En qualsevol cas, com afecta aquest contingut fictici als suïcidis reals? És a dir, com reconeix Harari, la nostra realitat objectiva ha depès de la ficció. Algunes pel·lícules fins i tot s’han enfocat a aquest drama vital des d’un punt de vista humorístic. Tenint en compte això, ens hem de preguntar si la representació del suïcidi que es fa al cinema ajuda les persones que es troben en una situació similar o, al contrari, les empeny indirectament a ocultar les seves intencions i a reforçar la seva idea de llevar-se la vida. En aquest darrer cas, parlaríem del famós efecte Werther: el contingut sensacional i repetitiu sobre el suïcidi a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) pot desencadenar un augment de les conductes suïcides per imitació (Niederkrotenthaler i Till, 2014). Hi ha nombrosos estudis que han confirmat aquest efecte (per exemple: Cheng, Chen i Yip, 2011; Kim et al., 2013; Zimerman, Caye, Salum, Passos i Kieling, 2018). Per tant, aquest fet ens porta a la necessitat urgent de ser més responsables i crítics amb tot el que produïm i consumim.
Entre l”efecte Werther’ i l”efecte Papageno’
Però la qüestió no acaba aquí. Hi ha un altre efecte menys conegut anomenat efecte Papageno, que es produeix quan el contingut amb certes característiques condueix a una disminució dels suïcidis. Tot i que encara es desconeix la seva raó, es planteja la hipòtesi que aquest factor protector es produeix a conseqüència dels missatges socials d’esperança i recuperació que apareixen a les històries (Niederkrotenthaler i Till, 2014). Aquesta és una llum sobre el camí cap a la prevenció del suïcidi. A més, ens indica que, de nou, que el problema no es troba en les eines disponibles, sinó en la forma en què les fem servir. Per tant, potser no es tracta d’atacar aquells continguts que se centren en el suïcidi, sinó de trobar les formes adequades perquè aquests materials siguin protectors. Afortunadament, hem trobat algunes investigacions que segueixen aquesta línia, tot i que són menys nombroses que les que se centren en els factors de risc. Davant d’això, fem la següent pregunta perquè el lector reflexioni: hauríem de fer un canvi de perspectiva per ensenyar a la societat el que s’està fent bé i és digne d’exemple, en lloc de criticar una vegada i una altra el que està malament?
Si volem explicar la història d’una persona que es vol suïcidar, per què no ens deixem guiar per persones que han viscut una situació similar? En altres paraules, per què no convidem a aquestes persones a escriure els seus propis guions?
Algunes accions en aquesta línia ja s’han fet. Per exemple, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha publicat un fulletó dirigit a productors de cinema i altres professionals del sector per tal d’oferir-los informació adequada que els permeti generar una representació apropiada del suïcidi. A més, i això és el més important, emfatitza el fet que les representacions adequades poden ajudar a superar les crisis suïcides, així com emfatitzar la necessitat de buscar ajuda (OMS, 2019). Com a professionals, hauríem de continuar aquest treball i aprofitar al màxim la facilitat amb què el cinema mostra el món emocional dels seus personatges i la seva capacitat per fer evidents elements de la realitat que poden passar desapercebuts, suggerint que pot ser un bon vehicle per intentar comprendre persones que decideixen saltar per sobre de la seva pròpia ombra i morir abans del seu temps (Díaz et al., 2011). Al mateix temps, si volem explicar la història d’una persona que es vol suïcidar, per què no ens deixem guiar per persones que han viscut una situació similar? En altres paraules, per què no convidem a aquestes persones a escriure els seus propis guions? Potser aquest fet els permetria entendre que la seva vida és una història i que ells decideixen la trama. A més, per al públic seria una història molt més propera, realista i esperançadora, ja que la ficció es basaria en fets reals experimentats per persones reals. Tenint en compte aquest fet, no només estaríem davant d’un procés creatiu, sinó que també donaríem pas a un procés d’empoderament d’un grup que és silenciat dia rere dia. I no oblidem que, basant-nos en petites històries individuals, construiríem una nova història col·lectiva sobre el suïcidi que representaria una revolució cultural, i l’esperat final d’un tema tabú tan freqüent i ocult. Potser per a molts això representa un procés llarg i difícil, però estem segures que hi ha qui s’atrevirà a fer els primers passos. Anem més enllà dels típics documentals, superem també aquelles pel·lícules tan allunyades de la realitat i dediquem la nostra energia a utilitzar la cultura i els recursos actuals per millorar aquesta mateixa cultura. En aquest cas, no podem dir que el temps ho cura tot, però podem afirmar que les bones històries ajuden a curar ferides.
En conclusió, defensem que en un món on la quantitat ha assolit nivells rècord, cal aturar-se per analitzar la qualitat, sobretot pels continguts que cada dia consumeixen milions de persones. A més, no podem oblidar que el suïcidi és un problema global que afecta molta gent cada any. Qualsevol esforç que fem per reduir aquest problema, val la pena. Ser crític és una bona eina sempre que vagi seguit d’alternatives positives.
