Setembre va començar amb una notícia que, per més sorprenent que semblés, era força esperada. El diumenge 5, soldats de les forces especials de la República de Guinea van entrar a palau i van detenir Alpha Condé, president del país durant els últims onze anys. Va ser l’últim cop d’estat a l’Àfrica del qual tenim notícia –no ha estat l’únic d’aquest 2021– però també el més icònic. La fotografia de la detenció del fins aleshores líder del país, rendit, vestit amb texans, assegut a un sofà i rodejat dels soldats que abans el protegien, va circular de seguida per les xarxes socials. És la mateixa via de comunicació que va fer servir Mamady Doumbouya, coronel de les forces especials que va dirigir el cop. Abans d’acudir a la televisió pública, Doumbouya va donar explicacions de la seva acció en un vídeo que va circular pels mòbils de tota la població, mostrant la seva victòria gairebé abans que els mitjans en tinguessin notícia.
Segons l’Afrobaròmetre, gairebé el 80 % de la població guineana rebutja els sistemes autoritaris
Segurament, Doumbouya va voler ser tan ràpid en comunicar la seva victòria i transmetre el seu missatge perquè era conscient de la determinació del poble de Guinea de mantenir i conservar un sistema democràtic que estava sent destruït per les maniobres polítiques i la corrupció del règim de l’Alpha Condé. Segons l’Afrobaròmetre, entitat que s’encarrega de mesurar el grau de suport dels africans i les africanes als diferents sistemes polítics, gairebé el 80 % de la població guineana dona suport a la idea de govern democràtic i rebutja sistemes autoritaris. En aquest context, la contestació a la repressió, tant sigui d’un règim civil com el de Condé o militar com el que podria imposar Doumbouya, es podria disparar fàcilment.
Aquest grau de suport a la democràcia és, però, compatible amb les expressions populars de suport al cop d’estat que es van veure durant els dies posteriors al 5 de setembre. Els testimonis de la població eren, en general, d’alegria davant la constatació què el règim de Condé arribava a la seva fi. I Doumbouya, almenys en els seus missatges inicials, va ser capaç d’interpretar-ho així. Ha fet referències explícites a figures com Jerry Rawlings, militar ghanès de línia sankarista que va arribar al poder amb un cop d’estat, però que és considerat un dels fundadors de la democràcia a Ghana. I també ha convidat a no repetir els errors del passat, en una clara al·lusió al règim autoritari de Moussa Camara. A més, una de les seves primeres decisions ha estat alliberar a les més de 400 persones que estaven preses per motius polítics a causa de la deriva autoritària d’un Alpha Condé que va arribar al poder sobre les espatlles d’un discurs de renovació democràtica.
De regenerador a autòcrata
Guanyador l’any 2010 de les eleccions presidencials, Condé es va presentar com a un líder de masses, respectuós amb el nou sistema democràtic i amb un capital polític de gran envergadura. Amb el temps, però, Condé va començar a mostrar tics autoritaris, va dedicar la seva acció internacional a salvar dictadors –com el gambià Yahya Jammeh– en comptes de sumar-se als canvis democràtics. I va convertir el seu govern en la base d’un sistema de corrupció que aprofitava l’auge de l’explotació dels recursos minerals del país en benefici d’unes elits cada cop més allunyades de la realitat de la població.
I és que Guinea va obrir les portes a empreses russes i xineses en l’exportació de minerals com l’or i, sobretot, la bauxita, mineral indispensable en la fabricació de l’alumini i del qual el país ja és el segon exportador mundial. Els recursos econòmics generats per aquesta nova indústria no van revertir en la població, sinó en les oligarquies, que ara veuen com el coronel Doumbouya els convida a participar en un govern d’unitat nacional alhora que garanteix a la comunitat internacional que les exportacions continuaran al seu ritme habitual.
Amb tot, el punt d’inflexió de Condé va arribar l’any 2020. Amb la pandèmia de la COVID-19 fent estralls a tot el món, i amb un gran nombre de països declarant confinaments en major o menor grau per aturar-ne la difusió, Condé va pensar que era la seva oportunitat per convocar i guanyar un referèndum per modificar la constitució i que aquesta l’autoritzés a presentar-se a un tercer mandat presidencial. No només va guanyar el referèndum, sempre sota sospita de frau, sinó que també va imposar-se en les eleccions d’octubre de 2020, aquest cop ajudat per una forta repressió, i la certesa que sense el frau electoral i la violència política, la presidència del país hauria recaigut en altres mans.
Doumbouya, l’home que ha liderat l’alçament, havia servit la legió francesa i era un home de confiança de l’antic president
Doumbouya tampoc no és cap nouvingut al món de la política. Militar de professió, sobre ell se cernia l’ombra d’una possible sanció internacional al ser considerat responsable d’accions repressives orquestrades pel govern de Condé. La seva figura era, fins al diumenge 5 de setembre, la de l’home de confiança del president, que li va encarregar la formació de les forces especials. El fet que hagi servit més temps en l’exèrcit francès –la legió francesa– que no pas a l’exèrcit guineà ha posat sota sospita el seu moviment de pressa del poder, que podria estar connectat amb els interessos de l’Estat francès a la regió. A més, un centenar dels soldats que van participar en el cop estaven, fins al dia anterior, formant-se en unes maniobres dirigides per una dotzena de boines verdes estatunidencs. El Pentàgon, però, ha mostrat la seva indignació davant la manca de confiança entre cossos militars i ha assegurat que no tenen res a veure amb la detenció de Condé per les tropes de Doumbouya.
Entre la condemna i l’esperança
La comunitat internacional va condemnar de seguida el cop d’estat. Tant els Estats Units com l’Estat francès o la Unió Europea –també l’Estat espanyol– no van trigar a desmarcar-se diplomàticament de Doumbouya. D’igual manera ho van fer tant la Comunitat Econòmica d’Estats d’Àfrica Occidental (CEDEAO) com la Unió Africana. Ningú no vol assumir cap responsabilitat en la gestió del govern de Doumbouya, però tampoc ningú va fer res per evitar el deteriorament de la democràcia guineana o per ajudar a la societat civil del país a fer front als abusos i les repressions de Condé.
El que constata el cop d’estat del 5 de setembre és, com bé diu l’historiador ivorià Dagauh Komenan, que els sistemes internacionals per prevenir i gestionar crisis polítiques com la que estava succeint a Guinea els últims anys han fracassat. La caiguda d’Alpha Condé s’ha llegit com a necessària, la població ho està celebrant i Doumbouya envia missatges tranquil·litzadors pel que fa a la voluntat de realitzar una transició democràtica a Guinea. Sembla que es formarà un govern d’unitat nacional que permetrà al país avançar cap a unes noves eleccions presidencials, aquest cop transparents i més justes.
Però el cicle de transició democràtica, autoritarisme, cop d’estat, transició democràtica comença a constituir un patró, a Guinea i altres països africans, tristament comú i perillós. Les democràcies del nord global, així com les del sud i els seus organismes internacionals, farien bé en comprendre que no poden confiar que els costos de la repressió siguin massa elevats per als líders autoritaris que garanteixen la seva provisió de recursos naturals, i que el camí cap a institucions democràtiques fortes i, per tant, cap a l’estabilitat política, ha de passar per donar suport als moviments socials i la ciutadania de cada país.
