“Nosaltres, catalans de diferents tendències pertanyents i no pertanyents a organitzacions polítiques, de diversos sectors de la població, obrers, camperols, estudiants, intel·lectuals, professionals i ciutadans en general, de Barcelona i de comarques.” Així es presentava, el mes de novembre de 1971, el grup d’unes 300 persones que el matí del dia 7 s’havia reunit a la parròquia de Sant Agustí, al carrer de l’Hospital de Barcelona, en el que seria la sessió fundacional de l’Assemblea de Catalunya. Malgrat l’impacte en aparença discret d’un encontre fet sota un estricte règim de clandestinitat, que no va generar ni una línia a la premsa oficial de l’endemà, el pas dels anys –aquest diumenge se’n compleixen 50– han consolidat aquell espai assembleari com un mite de transversalitat i d’unitat d’acció de tots els accents de la lluita antifranquista, i com una eina clau a l’hora de fer sotragar les estructures repressives de la dictadura, de forçar un nou escenari institucional de representació pluripartidista i la recuperació de l’autogovern a Catalunya.
Sant Agustí, però, no va sorgir del no-res. Els intents des de l’oposició catalanista al règim de Franco de crear espais de confluència sorgeixen des de mitjans de la dècada anterior. Episodis com la Caputxinada, el març de 1966 –la fundació d’un clandestí Sindicat Democràtic d’Estudiants al convent dels Caputxins de Sarrià, assetjada per la policia franquista– van demostrar fins a quin punt l’opisició al règim era capaç d’aglutinar en una mateixa sala personalitats d’accents polítics ben diversos: del republicanisme al marxisme, la socialdemocràcia o la democràcia cristiana; i també intel·lectuals o representants de la societat civil amb prou visibilitat pública. Així ho mostren alguns dels noms d’alguns assistents, amb escriptors com Salvador Espriu, Joan Oliver, Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany o José Agustín Goytisolo; artistes plàstics com Antoni Tàpies o Albert Ràfols Casamada, gent de la dramatúrgia com Josep Maria Benet i Jornet o Ricard Salvat, el filòsof Manuel Sacristan o l’arquitecte Oriol Bohigas.
El 1968 sorgeix la Coordinadora de forces polítiques de Catalunya, un primer espai de trobada on hi confueixen des del socialisme al comunisme, l’independentisme, el republicanisme o la democràcia cristiana
El 1968, els grups polítics amb més capacitat organitzativa i base militant, s’apleguen en el que es va anomenar la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. En formen part des de partits vigents en època republicana –Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) o la democristiana Unió Democràtica de Catalunya (UDC)– i altres forjats ja en situació de clandestinitat: el Moviment Socialista de Catalunya –germen, després de diverses escissions i confluències, de l’actual PSC– i l’obertament independentista Front Nacional de Catalunya (FNC) –una escissió progressista d’Estat Català, fundada a París el 1945, sense cap vincle amb l’actual formació ultradretana de nom idèntic. Amb una activitat limitada durant els primers mesos, la tasca de la Coordinadora es va centrar en la difusió d’un document programàtic significativament titulat “La unitat a través de l’acció”, que marca un recorregut estratègic amb set demandes: llibertats democràtiques, l’ammistia general per a les persones empresonades per activitats contra el règim, la llibertat d’acció sindical, el reconeixement del dret de vaga, la millora de les condicions salarials i de vida de les classes treballadores, el restabliment d’un Estatut d’autonomia a Catalunya i la convocatòria d’unes eleccions a Corts per sufragi universal.
A partir de l’any 1970, la visibilitat de la coordinadora pren volada. El 25 d’abril, a la sala de boxa Gran Price de Barcelona, té lloc un recital que aplega els grans noms vius de la poesia catalana, un acte que tenia com a intenció inconfessa reunir fons per nodrir les caixes de resistència en suport a les persones represaliades pel règim i en el qual, per primer cop en una convocatòria pública i multitudinària des de la victòria franquista, es van sentir crits de “llibertat, llibertat”. La mà de la coordinadora també va ser darrere de la Tancada d’intel·lectuals que va tenir lloc entre el 12 i el 14 de setembre d’aquell mateix any al monestir de Montserrat: més d’un centenar de representants de diverses disciplines artístiques, de la recerca i de la universitat, es van concentrar durant tres dies per denunciar el repunt de l’escalada repressiva d’una dictadura que en aquell moment es plasmava amb l’anomenat Procés de Burgos, que va jutjar i condemnar a mort diversos militants de l’organització armada basca ETA. Era el precedent immediat que ja marcava el to, la lletra i la música de l’acte fundacional de l’Assemblea de Catalunya que, després de diversos intents no reeixits, es va acabar celebrant un parell de mesos més tard.
El dictador mor matant
“L’actual crisi del règim, de la qual el procés de Burgos fou una manifestació sobresortint, la progressiva presa de consciència i la mobilització de les classes populars, i la necessitat d’oposar-nos fermament a la maniobra continuista d’instaurar Juan Carlos com a successor, a títol de rei, del dictador, exigeixen l’adopció unitària d’una alternativa democràtica basada en els punts mínims acceptables per les forces i sectors representats a l’Assemblea, alguns dels quals tenen objectius divergents a llarg termini, però que coincideixen en l’objectiu immediat de l’enderrocament del franquisme”, radiografiava el document fundacional sorgit del consens de Sant Agustí.
Vist amb la perspectiva del temps, el diagnòstic no anava gens desencaminat: davant de les primeres mostres de salut precària d’un dictador envellit, la nomenclatura del règim començava a moure fitxes per fer possible un franquisme sense Franco, i el juliol de 1969 el Caudillo nomena un hereu, a títol de rei, saltant-se les normes dinàstiques successòries de la família Borbó i arrogant-se uns poders que eren discutibles fins i tot amb l’empara de les mateixes lleis franquistes. D’altra banda, les estructures executives, judicials i policials premien l’accelerador repressiu davant d’una contestació social cada cop més difícil d’invisibilitzar, particularment palpable, amb vagues i protestes massives, en els cinturons industrials i els campus universitaris. Només en els dos anys anteriors a la creació de l’Assemblea, el Govern de Franco havia decretat dos estats d’excepció: el gener de 1969, en resposta a l’onada de rebuig per la mort de l’estudiant i militant socialista madrileny Enrique Ruano, en caure per una finestra mentre es trobava sota custòdia policial; i el desembre de l’any següent, coincidint amb el Procés de Burgos, es proclamava de nou, primer a Guipúscoa, i a continuació a tot l’estat.
A Catalunya, el moviment estudiantil i obrer, on les Comissions Obreres i altres organitzacions clandestines penetraven amb força, també es trobava en plena agitació. El gener de 1969, després d’un assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona, el Govern Civil va ordenar el tancament de tots els centres docents. I molt pocs dies abans de l’acte fundacional de l’Assemblea de Catalunya, el 18 d’octubre de 1971, l’ocupació per part de milers de treballadors de la planta automobilística SEAT a la Zona Franca, que reclamava la readmissió d’un grup d’operaris acomiadats, fou dissolta amb tanquetes i trets per la policia, resultant greument ferit l’obrer Antonio Ruíz Villalba, que moriria dies després, l’1 de novembre. Tal com expliquen Josep Playà i Antoni Batista al llibre La gran conspiració, crònica de l’Assemblea de Catalunya (1991), a les bancades de la parròquia del Raval, una setmana més tard, a petició de l’escriptor Joan Colomines (que aleshores militava al Front Nacional de Catalunya) es van guardar cinc minuts de silenci en memòria del treballador assassinat.
La brigada político-social, despistada
La reunió d’aquell 7 de novembre de fa 50 anys va ser un èxit, en primer lloc només pel fet de poder-se celebrar. Burlar la brigada político-social (la policia secreta del règim), en una acció de tanta envergadura i que aplegava gent d’àmbits tan diversos, molta sense experiència prèvia en l’activisme clandestí, fou possible en part –i paradoxalment– gràcies al príncep hereu, Joan Carles, que es trobava aquell cap de setmana a Barcelona participant en una competició de vela i en qui estava fixada l’atenció policial. Però també a un acurat dispositiu de vigilància i prevenció per part del nucli impulsor: totes les persones de qui s’esperava l’assistència van ser citades el mateix dia i en petits grups a punts diversos de la ciutat on algú els comunicava el lloc exacte de l’assemblea, que fins aleshores no coneixien. A l’entrada del temple, una noia que tocava una guitarra era el senyal que tot anava bé i es podia accedir. Bona part de la concurrència va entrar dissimulada entre la feligresia que assistia a una de les misses del matí, i igualment, la sortida es va fer coincidir amb el final d’una celebració eucarística, per no despertar sospites.
L’octubre de 1973 la policia secreta del règim va batre el seu propi rècord de detencions d’una tacada, amb l’anomenada caiguda dels 113, durant una trobada de la comissió permanent de l’assemblea
La comissaria de la Via Laietana (seu central llavors de la Brigada Políco-social) es prendria la revenja dos anys després. El 28 d’octubre de 1973, una reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya –amb nombrosos intel·lectuals i artistes que pretenien crear-hi un grup de suport– a la parròquia de Santa Maria Mitjancera (a l’Eixample barceloní) va ser interceptada i interrompuda pels grisos (com s’anomenava aleshores l’actual Cos Nacional de Policia espanyol, a partir del seu color corporatiu) que van practicar 113 detencions d’una sola tacada, tot un rècord per a la policia franquista. Entre les persones detingudes, algunes figures polítiques decisives dels anys següents, com Miquel Sellarès, Raimon Obiols, Antoni Gutiérrez Díaz, Agustí de Semir, Josep Solé Barberà o Francesc Frutos. Moltes van passar pels calabossos de la Via Laietana i les cel·les de la presó Model. Algunes fonts han explicat que, gràcies a les gestions del grup de suport, es va aconseguir que el futbolista Johan Cruyff, que llavors acabava de fitxar pel FC Barcelona, autografiés un missatge que es va fer arribar a les empresonades.
Una confluència irrepetible
El segon èxit del 7 de novembre de 1971 fou, indubtablement, la fotografia d’unitat estratègica que va ser capaç d’oferir l’encontre de Sant Agustí. A banda de les forces ja presents a la Coordinadora, que n’eren el nucli central, s’hi van afegir també altres partits, des de l’extrema esquerra rupturista com la maoïsta Bandera Roja, de l’independentisme revolucionari com el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) o la Federació Catalana del PSOE (llavors, i fins el 1978, una peça al marge del socialisme català). UDC, present a la coordinadora, no es va integrar formalment a l’assemblea, però un dels seus membres sí que va ser a Sant Agustí, Joan Vallvé, motiu pel qual, segons ha explicat, fou expulsat del partit. Des de l’entorn de l’activisme nacionalista que s’aplegava al voltant de Jordi Pujol, llavors encara no articulat políticament, només va participar en els moments inicials de l’assemblea un dels futurs fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, Miquel Sellarès, a títol individual.
A part, també hi fou present una nodrida representació del sindicalisme clandestí, amb la UGT i nombroses Comissions Obreres (que aleshores encara funcionaven com organitzacions autònomes), un garbuix de grups d’estudiants i assemblees de facultats, de comunitats cristianes de base, i comissions representatives de sectors professionals ben diversos, des de metges, mestres, arquitectes i aparelladors o gent de la cultura. També –difícil d’entendre amb la mirada d’avui– un Grup de Dones Democràtiques. Els discursos inaugurals de la sessió van ser a càrrec de Josep Andreu Abelló, històric quadre d’ERC que ja havia estat diputat durant la república i acabaria els seus dies a les files del PSC; Agustí de Semir (exfalangista i exregidor de l’Ajuntament de Barcelona, que s’havia distanciat del règim fins a recaure en el comunista PSUC), i Joan Reventós, figura central del socialisme català durant el tardofranquisme i la primera democràcia i futur president del Parlament. Després, ja es va obrir torn a una trentena llarga de paraules.
La inèdita instantània de pluralisme aplegava en un mateix paraigua des de faccions que aspiraven a un sistema parlamentari amb el patró de les democràcies europees a altres que veien la democràcia com un estadi previ a la revolució marxista, des de qui defensava l’articulació federal dels diversos pobles de l’Estat espanyol a qui propugnava l’emancipació nacional dels Països Catalans, des de representants de la burgesia de la part alta de Barcelona fins al moviment obrer del cinturó industrial. La clau que va fer possible la convergència fou el document programàtic, molt breu i calculat paraula per paraula, que feia sentir còmode a tothom i sintetitzava en quatre punts el full de ruta del moviment assembleari. Era, de fet, una revisió concentrada dels set punts estratègics de la Coordinadora de Forces Polítiques.
A banda del quart punt, que plantejava la “coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica”, van ser els tres primers els que van forjar un imaginari molt consensuat en el gruix de l’antifranquisme dels anys següents: l’”amnistia general pels presos i exiliats polítics”; el dret al ple “exercici de les llibertats democràtiques fonamentals” com el de reunió, expressió, associació o de vaga i, finalment, el “restabliment provisional de les institucions de 1932 [en referència a l’Estatut i la Generalitat republicanes] com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”. Subvertint una mica l’ordre, d’aquí en va sorgir l’eslògan “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, vàlid per a bona part de les mobilitzacions contra la dictadura del quinquenni següent.
La consigna –en bona part, assolida– era estar present a tot arreu: la fàbrica, el barri, la parròquia i el centre excursionista, per dir-ho amb l’imaginari propi de l’època
Malgrat la vigilància i els cops policials, l’assemblea es va activar de seguida per garantir la seva continuïtat i per evitar que la imatge de Sant Agustí no fos flor d’un dia. Una comissió permanent ja va començar a emetre comunicats i un butlletí el gener de 1972. A banda, es van posar en marxa una munió de comissions comarcals i locals i una intensa activitat de penetració en els àmbits més diversos de la societat civil: l’activisme sindical, les agrupacions professionals, l’aleshores incipient (i perseguit) moviment veïnal, i l’associacionisme cultural, esportiu o religiós. La consigna –en bona part, assolida– era estar present a tot arreu: la fàbrica, el barri, la parròquia i el centre excursionista, per dir-ho amb l’imaginari propi de l’època.
A part, l’alè de l’assemblea insufla totes les mobilitzacions dels anys següents que reclamaven la liquidació de la dictadura. Moltes, en els primers moments, lluny de l’àmbit de Barcelona, on era més fàcil despistar la vigilància policial, com les concentracions a Ripoll (1972) o a Vic (el 1973) o la celebració d’un Primer de Maig al marge de l’oficial aquell mateix 1973 a Sant Cugat del Vallès. O, ja amb el dictador mort, el gener de 1976, la setmana de protestes a la capital catalana, encara no autoritzades i reprimides amb contundència pels grisos per reclamar l’amnistia general dels presos i preses polítiques. També va ser una peça clau en campanyes civiques de gran ressò en els moments predemocràtics, com la que reivindicava “Volem l’Estatut!” engegada el 1976 o la Marxa per la Llibertat, que va recorrer els Països Catalans a peu per reclamar l’ideari de l’assemblea aquell mateix estiu.
Reformistes versus rupturistes
La imminència d’una transformació del règim cap a formes d’aparença democràtica va representar, però, el principi del final de l’Assemblea de Catalunya. Tots els partits de la Coordinadora de Forces Polítiques, que n’eren el nucli dur, es van constituir el desembre de 1975 en Consell de Forces Polítiques de Catalunya, juntament amb altres de nous que s’acabaven de constituir, com la Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) de Jordi Pujol, el socialdemòcrata Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya de Josep Pallach, la liberal Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC) de Ramon Trias Fargas o l’anecdòtic Partit Carlí de Catalunya. El moviment tenia la intenció clara de forjar un espai de visibilitat pensant en un futur escenari de legalització de les organitzacions polítiques.
En la celebració de l’Onze de Setembre de 1976, la primera autoritzada des del Govern civil, a Sant Boi de Llobregat, tot i que l’Assemblea de Catalunya, i particularment les agrupacions del Baix Llobregat, van dur el pes organitzatiu, Consell i Assemblea ja van intervenir a la tribuna d’oradors com a actors diferenciats, amb Miquel Roca (CDC) en nom del Consell i Jordi Carbonell (ERC) de l’Assemblea de Catalunya. En les primeres eleccions pluripartidistes a les Corts espanyoles, el juny de 1977, la llista per al Senat Entesa dels Catalans (liderada per pesos pesants de l’Assemblea com l’historiador Josep Benet –més tard candidat del PSUC a la Generalitat– o el cineasta Pere Portabella) va guanyar a Catalunya amb un amplíssim marge i va ser llegida com una candidatura oficiosa del moviment sorgit el 7 de novembre de 1971.
El retorn de l’exili del president Josep Tarradellas i la restauració del govern de la Generalitat provisional, on algun dels pesos pesants de l’Assemblea foren consellers, va significar ‘de facto’ la seva dissolució
Però la participació en les noves institucions comença a accentuar les diferències entre els sectors que creien que l’assemblea ja havia complert els seus objectius i els partidaris de mantenir-la mentre no fos possible un escenari de veritable ruptura democràtica –i no una transició pilotada des de la mateixa nomenclatura heretada del règim. La cara més visible d’aquesta darrera línia fou el sacerdot i activista pacifista Lluís Maria Xirinacs, que també havia resultat escollit senador presentant-se per lliure. La restauració de la Generalitat provisional i el retorn del president a l’exili, Josep Tarradellas, promoguda pel govern espanyol d’Adolfo Suárez, l’octubre de 1977, va significar la dissolució definitiva de l’Assemblea de Catalunya. Bona part dels qui n’havien estat els noms referents van passar a ser consellers del nou govern simbòlic preautonòmic, com Antoni Gutiérrez Díaz (PSUC) o Joan Reventós. Gutiérrez, conegut com El Guti, seria també un dels ponents del nou Estatut de Catalunya que s’aprovaria en referèndum el 1979.
Fa deu anys, l’aleshores naixent Assemblea Nacional Catalana, amb l’objectiu de reivindicar-se com a espai de trobada de tot el moviment autodeterminista, va reclamar l’esperit integrador de l’Assemblea de Catalunya amb un acte que va tenir lloc a la mateixa església de Sant Agustí on s’havia fundat. Enguany no hi ha hagut cap record des del lobby sobiranista. A banda d’un acte oficial organitzat pel Parlament de Catalunya aquest dijous, 4 de novembre, l’únic recordatori del moviment assembleari antifranquista ha estat impulsat per la Fundació Cipriano Garcia, adscrita al sindicat Comissions Obreres, i es va celebrar el 9 de setembre a la mateixa església del Raval.
