Sobre el ring, dos cossos. Tres cops de puny frenètics als guants que protegeixen la cara de la contrincant. Llavors, una puntada de peu baixa a la cara exterior de la cuixa. Lleugera, però contundent: sona l’espetec. Ara, un ganxo lateral, que arriba per l’esquerra. De nou, impacta en els guants. A continuació, la cama vola lliure del seu cos, com si una tercera lluitadora acabés d’aterrar a la lona. Engega un cop de peu alt per la dreta que clou la combinació. Una coreografia perfecta. Els cops entren i la contrincant queda a la defensiva en un racó del quadrilàter. Però la resposta és contundent. Gira la truita i segueix l’assalt.
Una de les lluitadores és més tècnica; l’altra, més intensa en els moviments. Una tendeix a lluitar cap enrere, calculant els moviments i aprofitant els errors de l’agressora; l’altra tendeix a lluitar cap endavant, amb agressivitat i energia. Les estratègies són diferents, però les dues lluiten alhora contra l’esgotament en un esport tan explosiu com el kick-boxing. L’ansietat de voler fer-ho bé davant d’un públic expectant que sap valorar la qualitat d’un combat dificulta encara més la respiració.
La popularitat d’aquestes disciplines de combat s’estén per les voreres dels barris i desborda la militància
Acaben els tres assalts. Ara tant es valen els cops i els punts, la ferocitat o la perícia tècnica de les lluitadores. El combat és d’exhibició i per tant serà nul. En els combats competitius es proclama guanyadora la lluitadora que aconsegueix noquejar i fer caure l’adversària o la que aconsegueix fer entrar més cops i en conseqüència puntuar més. Als combats que no són de competició, en canvi, el resultat sempre és nul i no hi ha guanyadora. És la lluita pel sol fet de lluitar. L’àrbitre aixeca els braços de les dues combatents i el públic les aplaudeix per igual. Ha estat un bon combat, un combat digne. Les lluitadores es treuen els cascos i s’abracen. I si fins ara, amb els rostres deformats pels cascos protectors i els bucals, no eren ningú, inquietants masses de múscul sobre el ring, ara són Helena i Fabiola. Una ha lluitat a casa, al Rukeli, el gimnàs del centre social L’Obrera de Sabadell; l’altra ve del gimnàs de La Cinètika, centre social al barri de Sant Andreu de Barcelona. El nivell i la tècnica en aquest combat eren menys importants que la confiança que es donaven l’una a l’altra.
Són dos quarts de set de la tarda d’un dissabte de novembre i ja és de nit al sud de Sabadell. Fora fa fred. Aquí dins, tres centenars de persones envolten i escalfen les cordes del ring. Lluitadores i entrenadores dels gimnasos populars convidats a la vetllada organitzada pel Rukeli. De La Cinètika, però també del Matilde Landa, de Ciutat Vella; d’El Polvorí, de Gràcia; del Barrikada Fight Club, de la Verneda; de La Fábrika, de Vallecas, a Madrid… També hi ha amigues, familiars de totes les edats, algunes nenes i nens que segueixen el ring amb interès i la boca oberta. Gent interessada en els esports de combat.
I n’hi ha molta, cada vegada més. Helena ens destaca el paper del gimnàs al barri: l’enorme porta metàl·lica oberta a tothom té una claríssima funció social integradora. Aplega gent molt diversa al voltant d’una activitat on la comunicació no es fa principalment amb paraules. La popularitat d’aquestes disciplines s’estén per les voreres dels barris i desborda la militància. Fa deu anys, una vetllada com aquesta, on tots els clubs convidats comparteixen valors i una certa manera d’entendre l’esport i la societat, no hauria estat possible o hauria quedat menys reeixida. Avui poden celebrar que disciplines com la boxa, el kick-boxing, el kungfu, el jujutsu brasiler o el muay thai (boxa tailandesa) estan també a les mans de persones políticament compromeses amb l’antifeixisme, l’antiracisme i el feminisme. En els esports de combat, a banda de les competicions reglades, són habituals les vetllades interclubs, trobades de gimnasos convencionals amb una voluntat eminentment social i d’exhibició. Malgrat tot, l’esperit és molt competitiu. Són combats durs. Avui també es veuran combats agressius i tècnicament impecables, però l’objectiu final no és la competició; l’esperit és diferent del d’una interclubs habitual: aquí es vol anar més enllà.
Tot plegat implica una amenaça per a la impunitat de l’extrema dreta, que de cop es troba una resposta als carrers
L’speaker aixeca les cordes i entra al ring. Prop de dos metres de múscul, la camisa cordada fins a l’últim botó i tirants que el fan levitar sobre la lona. El micro no li fa justícia, però aixeca la veu amb histrionisme i sentit de l’espectacle. Un buf del Madison Square Garden al Vallès Occidental. I crida les companyes de Vallecas a pujar a combatre: “Forjats a l’enclusa vallecana, al bell cor de l’altiplà…”. Fins ben entrada la nit, l’speaker durà el pols de la vetllada entre combat i combat. Sis hores dividides en quatre blocs amb totes les disciplines. A les vetllades convencionals, la lògica dels combats és progressiva: primer, les novelles escalfen l’ambient, i a mesura que avança la nit, van pujant al quadrilàter les lluitadores més experimentades. Els cops fuetegen més fort a mesura que passen les hores. Aquí tampoc no és ben bé així. S’han pogut veure combats molt potents a primera hora de la tarda, sense massa jerarquies. Tampoc entre contrincants: gent que tot just comença a pegar pugen a barallar-se amb gent més experimentada.
Enllà del ring i del centenar de cadires que l’envolten, el gimnàs no s’acaba. És un espai diàfan, un antic magatzem, o potser un garatge, decorat amb banderes antifeixistes
i senyeres. A la dreta, una barra de bar d’alumini amb els preus de les consumicions al costat de dues citacions cèlebres impreses: “Una batalla perduda és una batalla que creus que has perdut”, de Jean-Paul Sartre, i “Un cotxe cremat és un delicte, mil cotxes cremats són una acció política”, d’Ulrike Meinhof. Les fotografies del filòsof francès i la periodista alemanya aguanten amb resignació els colzes i els culs de got de la concurrència. Hi haurà torns de bar fins passada la mitjanit. A una paret, un cartell amb els valors del Rukeli, que en línies generals comparteixen tots els gimnasos convidats: tracte d’igual a igual, independentment del gènere o la procedència; respecte a l’entrenadora, puntualitat i atenció; les més veteranes cuiden les noves.
Violència o autodefensa
Si bé la boxa té una forta tradició popular al nostre país i no hi ha causalitat necessària entre l’esport de combat i la ideologia, és cert que l’extrema dreta ha instrumentalitzat al llarg dels anys aquestes disciplines. L’exaltació ultra de la violència i dels cossos normatius ha volgut monopolitzar uns esports que, com ens recorda Xavi, entrenador de La Cinètika, no ho són, de violents. Són agressius, d’una agressivitat reglada i sota control, on es controlen les intensitats dels cops, però no són violents perquè no es força ningú. Els cops no es donen amb l’objectiu que algú faci res contra la seva voluntat. En aquest sentit, ben al contrari, els gimnasos populars tenen un component d’autodefensa contra la violència dels agressors. “Violent és qui ataca, no qui es defensa”. Tot plegat implica una amenaça per a la impunitat de l’extrema dreta, que de cop es troba una resposta als carrers que va més enllà de les paraules. Helena també reivindica aquestes pràctiques com a “eines interessantíssimes en un context d’hostilitat permanent als carrers contra les dones”. Històricament, se les ha allunyat de les pràctiques d’autodefensa i se les ha situat només com a víctimes. Amb aquests aprenentatges, però, poden respondre les agressions. La violència existeix. I l’extrema dreta s’organitza globalment i localment. No pot ser que no puguem respondre, diu. Ella, que ha passat de la dansa al kick-boxing i que ha convertit amb perícia i esforç els salts en puntades de peu, en destaca els aprenentatges i el coneixement sobre el propi cos. Un coneixement que li permet dialogar amb ella mateixa i amb la seva contrincant sobre el ring.
A l’entrada, al tatami d’entrenament, tres persones escalfen amb els seus espàrrings i un entrenador de jujutsu brasiler embena el turmell lesionat d’una lluitadora de quimono blau. Les cares són dures i les mirades, ferotges. La tensió i la concentració dels combats que esdevindran tensen les mandíbules i esmolen els ulls. Sobre tots ells, un cartell en record a Carlos Palomino, assassinat avui fa catorze anys per un nazi al metro de Madrid, recorda el perill feixista i l’obligació de la lluita. I entre bloc de combat i bloc de combat, un grup de noies i nois del barri pugen al ring a ballar break-dance, tot provant les mil maneres d’exaltar el cos allà a sobre.
