Quina és la veritat? Hi ha una de sola, de magnànima, de vertadera? Existeix, exclusivament una, de realitat?
Cada matí ens traiem els llençols de sobre, amb menys o més ganes de començar de nou el dia, de seguir vivint, de descobrir què és el que ens espera al jorn on despertem. Hi ha qui s’alça amb desgana, amb l’ansietat del que suposa un patiment possible. Hi ha qui, només aixecar-se del llit, el primer que fa és engegar la ràdio o fer-se el cafè i gaudir del seu aroma. Hi ha qui desdejunant s’estima més fer un cop d’ull a les xarxes socials o d’altres que revisen la premsa. Qui prefereix calçar sabates i qui gaudeix anant descalç. Qui dorm amb pijama o totalment nu.
Tenim costums i hàbits, qüestions que, en molts aspectes, ens fan ser diferents els uns dels altres. Maneres d’actuar, de muscular els nostres pensaments, formes distintes d’expressar-nos i mostrar-nos mínimament o plena al món. Hi ha silencis que diem i paraules que callem. Hi ha caràcters distints, personalitats úniques. Mirades que deixen a penombra qui s’amaga rere d’elles, llavis que sols diuen el que senten i d’altres que no en saben, cossos i consciències totalment íntimes i singulars. I així conformem el tot, la massa heterogènia del món, essent particulars cadascú de nosaltres. I des de les nostres perspectives, cadascuna de nosaltres, amb una visió única i absoluta de les coses, entenem la realitat i li donem sentit a tot allò que ens envolta i ens rodeja, amb el que vivim.
La nostra veritat es basa sobre el nostre punt de vista, d’acord amb les nostres esperances, amb les nostres ganes d’afrontar el matí amb gust i el dia amb afany
Llavors, si cadascuna de nosaltres viu i capta el món, d’acord amb les seues capacitats, esperances, evocacions, projectes, influències, objectius, vincles i mancances, quantes hi ha, de realitats? Si cadascuna de nosaltres entén el món d’una manera més o menys singular, entenent des dels mateixos sentits, la realitat que viu com una veritat, quantes hi ha, de veritats? La nostra veritat es basa sobre el nostre punt de vista, d’acord amb les nostres esperances, amb les nostres ganes d’afrontar el matí amb gust i el dia amb afany. La nostra veritat és absoluta i categòrica, malgrat que és subjectiva perquè la creem nosaltres. Tot allò que vivim, sentim, pensem, entenem, és indiscutible. Malgrat que tots aquests fets siguen emocionals, de paraula, pensaments o d’actes subjectius i creats a partir de la nostra imatge, són realitats i veritats imperatives. Ens passa, ho sentim i, per tant, existeix i és una veritat. I malgrat que totes les veritats personals siguen subjectives hi ha una veritat sobre totes elles que és irrefutable i les deixa ser, en essència. I és que la màxima veritat és que cada tacte, per molt que siga subjectiu, és real i que cada veritat és una veritat en si mateixa i, per tant, objectivament existeix.
Llavors és quan es planteja el repte. En paraules de Montaigne, tot allò subjectiu no és veritat, sinó opinió. D’aquesta manera, en una carícia podem trobar-ne, almenys quatre, de veritats, si parlem d’una carícia on participen dues persones. D’una banda estaria la veritat del qui acaricia i d’altra de l’acariciat, amb les dues estaria la veritat d’aqueixa parella i sobre totes elles, el fet evident que s’està cometent l’acte de fer sentir un tacte o carícia. Quina alétheia o veritat, de totes elles, tries? Dins de quina o des de quina veritat decideixes sentir i viure?
A les experiències, a tot allò que captem pels sentits, està la veritat, perquè ens fa corprendre’ns de nosaltres mateixos, de la nostra presència, ens fa reflexionar i ens dona patiments o esperances i motius per viure
Aristòtil, al seu torn, el mestre que va enlluernar el món amb els seus principis i les seues idees durant segles, ens ensenya una cosa diferent. I és difícil no creure’l. Després de la seua mort, encara ningú va gosar contradir les seues paraules ni afegir res més a considerar sobre el que ell havia transmés. Tothom el va donar per vàlid fins a segles més tard i encara ara, ningú pot negar la magnitud de les idees d’aquest mestre de mestres. Aristòtil ens va ensenyar que la veritat està a les experiències de la vida, a tot allò que captem pels sentits, a tot allò que sentim, olorem, escoltem, tastem, toquem. Aristòtil ens ensenya que la veritat són les sensacions de la vida, perquè és gràcies a aquestes que som conscients en ple grau de la nostra consciència com a persones. A les experiències, a tot allò que captem pels sentits, està la veritat, perquè ens fa corprendre’ns de nosaltres mateixos, de la nostra presència, ens fa reflexionar i ens dona patiments o esperances i motius per viure.
Així, hi ha una i moltes, de veritats, segons des de quin punt de vista es mire. Hi ha moltes peixeres que viuen dins la mar. Moltes que viuen en saletes d’espera o en salons. I dins d’elles, molts peixos que hi viuen. Hi ha alguns peixos qui tenen la sort de nedar salvatges, lliures, que trien quin és el corrent que volen seguir. I d’altres que viuen a prop del filtre de les bambolles de la seua alétheia o veritat. Hi ha qui es refrega per les algues vives i hi ha qui sols ho fa amb les plastificades. Qui anhela la llibertat i qui ni la pensa. Qui menja quan vol i qui menja quan pot. I tots i cadascú d’aquests peixos viu una absoluta veritat.
Totes les realitats són veritats i moltes veritats són objectivament indiscutibles. Quin peix tries?
