La defensa del territori torna a ser criminalitzada a Hondures. L’1 de desembre estava previst que comencés al municipi hondureny de Tocoa el judici contra vuit activistes mediambientals del Comitè Municipal de Defensa dels Béns Comuns i Públics de Tocoa (CMDBCP). Casualitat o no, l’audiència havia d’iniciar-se tres dies després de les eleccions generals, i en ple procés de recompte de vots. Unes eleccions guanyades per la coalició d’esquerres liderada per Xiomara Castro, en una victòria que representa la tornada d’un partit progressista al poder després del cop d’estat del 2009.
En el judici, que va arrencar el 9 de desembre, les activistes s’enfronten als delictes d’incendi agreujat, privació injusta de llibertat i danys. Els fets, pels quals fa més de dos anys que es troben en presó preventiva, es remunten fins a l’agost del 2018, quan les veïnes de la comunitat de Guapinol van organitzar l’acampada “Per l’aigua i per la vida”, en protesta per la contaminació dels rius a causa de la instal·lació d’una mina d’extracció d’òxid de ferro.
El judici va arrencar el 9 de desembre i les activistes afronten els delictes d’incendi agreujat, danys i privació injusta de llibertat
La mina en qüestió va ser una concessió del govern conservador de Porfirio Lobo, qui no va dubtar en reduir la zona no urbanitzable del parc nacional Montaña de Botaderos per fer-ho possible. La beneficiària de l’explotació va ser l’empresa Inversiones Los Pinares, que forma part del hòlding empresarial EMCO. Com tantes altres empreses, Inversiones Los Pinares és propietat del binomi Lenir Pérez i Ana Facussé. El primer ha estat acusat en diverses ocasions de beneficiar-se de contractes de construcció fraudulents, mentre que la segona forma part d’una important família de l’oligarquia hondurenya, i és la filla del magnat de l’oli de palma Miguel Facussé, acusat d’apoderament de terres, repressió violenta i vincles amb el narcotràfic.
Aquesta gran explotació a cel obert va provocar la preocupació de la població local quan el març del 2018 van veure com l’aigua del riu Guapinol començava a baixar de color marró, fet que va obligar les comunitats a comprar aigua embotellada. El motiu eren les obres de construcció d’una carretera per accedir a la mina. Això va ser només la punta de l’iceberg. El projecte, que afecta almenys a catorze pobles per on transcorren els rius Guapinol i San Pedro, ha provocat –segons explica Reynaldo Domínguez, membre del CMDBCP– “la contaminació, sedimentació
i assecament de les fonts d’aigua, destruint-ne el mantell aquàtic i provocant danys irreversibles”.
La mina és propietat de Lenir Pérez i Ana Facussé, coneguts oligarques amb antecedents de contractes fraudulents
Les comunitats van decidir unir-se per oposar-se a la mina, però es van trobar amb repressió estatal i de l’empresa, que va contractar sicaris per “intimidar i amenaçar la població”. Tot i això, segons Domínguez, una de les conseqüències més greus és que les comunitats es veuen obligades a desplaçar-se fora del territori on han nascut. “Per a nosaltres, l’aigua significa vida, el nostre mode de vida està estretament lligat als nostres rius”.
El 2018, la població de Guapinol i les comunitats veïnes van decidir plantar-se i organitzar el bloqueig de la carretera a la mina, que va durar 88 dies. El govern, al final, va optar per desallotjar-lo amb violència, amb la intervenció dels guàrdies de seguretat de l’empresa, que van disparar armes de foc, causant un ferit molt greu. Arran del bloqueig i l’acampada, vuit activistes van ser detingudes i mantingudes en presó preventiva fins al judici, en marxa.
“Ja hi ha una decisió presa per condemnar les defensores”, afirmava l’advocat Edy Tabora en roda de premsa. I és que el judici començava amb males notícies, en fer-se públic que, a petició del Ministeri Públic i de l’acusació particular d’Inversiones Los Pinares, el tribunal decidia ampliar la petició de penes afegint-hi el delicte de “danys”. Domínguez veu el judici amb preocupació i fa una crida a la comunitat internacional a conèixer el cas i a posicionar-se en favor dels drets humans. “Defensar l’aigua aquí és defensar-la a tot el món”.
Una dècada de persecucions
La política extractivista i l’alineació de les grans empreses mineres amb les altes jerarquies de l’Estat no és nova a Hondures, així com tampoc ho és la persecució a les defensores del territori. Només cal recordar l’assassinat de l’activista lenca Berta Cáceres, per, entre altres motius, la seva ferma oposició als megaprojetes miners. Reynaldo Domínguez situa l’inici d’aquesta política a gran escala en el cop d’estat del 2009, quan les forces armades van detenir el president del país, Manuel Zelaya, i després d’una breu transició van instal·lar en el poder el conservador Porfirio Lobo.
La població de Guapinol va organitzar un bloqueig a la mina l’any 2018, que va durar 88 dies i que la policia va desallotjar amb duresa
L’any 2013, el govern presidit per Juan Orlando Hernández aconseguia portar a terme el que es va conèixer popularment com una “diarrea legislativa”. En un sol dia i sense consulta prèvia, el Congrés Nacional va aprovar de forma il·legal fins a 65 decrets en matèries tan importants com els pressupostos o les pensions. A més, es van aprovar les concessions de projectes extractivistes
i hidroelèctrics, així com d’altres projectes mediambientals desastrosos com la construcció d’un nou aeroport o la privatització de platges per poder-hi construir.
Els interessos empresarials i els del govern d’Hondures han caminat de la mà des de llavors, fent molt difícil separar les polítiques d’unes i altres. A això s’hi suma la forta influència del narcotràfic: tant Porfirio Lobo com Orlando Hernández han estat acusats d’estar-hi vinculats. L’extractivisme s’ha estès per tot el país i afecta ja a la gran majoria de regions. Domínguez afirma que l’objectiu del govern és “diversificar els projectes per tot el territori perquè les comunitats focalitzin la lluita en el seu àmbit, evitant una resposta global a tot el país”.
El conflicte s’emmarca en una dècada de polítiques estatals que afavoreixen un extractivisme ple d’impactes socials
Tot i això, són moltes les activistes organitzades que s’oposen als megaprojectes. I això a Hondures vol dir enfrontar-se a la possibilitat de perdre la vida. Ja l’any 2017, l’organització Global Witness afirmava que en els anteriors set anys, almenys 123 activistes havien estat assassinades per sicaris, i des d’aleshores la xifra no ha fet més que augmentar. Tot i això, es fa molt difícil de comptabilitzar, perquè no existeixen dades oficials i hi ha impunitat en la immensa majoria de casos. “Defensar el medi ambient a Hondures fa anys que és com caminar amb un taüt a les espatlles, significa esperar que arribi el moment en què t’eliminin”, afirma, contundent, Domínguez.
Esperances en Xiomara Castro
En aquest context, Xiomara Castro s’emportava la victòria a les eleccions del 28 de novembre. Al capdavant d’una coalició que aplegava gran part de l’oposició al bipardisme de liberals
i conservadors, Castro es convertia en la persona més votada de la història d’Hondures. Les polítiques neoliberals que empobreixen la població, la marginació dels pobles originaris, l’alta taxa de feminicidis o la prohibició de l’avortament en qualsevol circumstància, són alguns dels motius d’indignació de molta població hondurenya, i el que ha facilitat l’àmplia majoria de la coalició Libre.
Durant la campanya, la futura guanyadora de les eleccions es va comprometre a no deixar prosperar tots aquells projectes que amenacin les comunitats, i fins i tot en una piulada recent exigia la llibertat immediata de les defensores de Guapinol mentre criticava les “centenars d’assassinades durant dotze anys de dictadura”. Domínguez afirma trobar-se “esperançat amb l’arribada de la nova presidenta” i creu que les organitzacions hi confien. Així i tot, experiències anteriors a territoris propers les obliga a mantenir-se en alerta.
