El Congrés Nacional Indígena (CNI) agrupa 43 pobles originaris que des de fa més de 25 anys caminen conjuntament a Mèxic. Dues de les seves delegades, Maria Jesús Patricio Martínez (més coneguda amb el sobrenom Marichuy) i Nisaguie Flores Cruz, van estar a Barcelona durant el mes de novembre acompanyant la Gira Zapatista per la Vida. Malgrat que Marichuy esdevingués una figura internacional l’any 2018 per ser la primera dona indígena candidata a la presidència de Mèxic, des d’un principi, deixen molt clar que la seva lluita no es basa en això, sinó en l’organització col·lectiva i des de la base.
Què implica avui dia ser dona indígena a Mèxic?
Nisaguie Flores Cruz: No és fàcil. Com a dones, i molt més com a indígenes, estem privades de moltes coses. Des del Congrés Nacional Indígena (CNI) intentem construir alternatives davant aquest sistema masclista i racista, lluitant per defensar els nostres territoris, homes i dones en un caminar conjunt. A poc a poc, les dones anem adquirint més protagonisme, participant de la presa de decisions. Però la realitat fora d’aquests espais és que ens veiem privades d’absolutament tot. Per posar-te un exemple ben clar, tenim molts problemes a l’hora d’accedir a la salut. Davant una situació tan important per a la dona com és el part, moltes vegades ni tan sols podem expressar-nos amb la nostra pròpia llengua. Aquesta manca de drets s’estén a tots els àmbits de la vida.
María de Jesús Patricio Martínez: Ser dona indígena és símbol de rebuig i abandonament. De no tenir dret a accedir a càrrecs, a opinar, a participar en l’organització d’aquesta societat. Històricament, no només les dones, sinó també els pobles indígenes hem estat exclosos de la presa de decisions. Ens han imposat una societat on els pobles originaris no hi hem pogut participar. Sempre han decidit i parlat per nosaltres. Aleshores, si als indígenes ens consideren de segona, a les dones que també ho som ens consideren de tercera. Això no ho volem ni ho podem acceptar. La dona indígena també té drets, malgrat que no s’estiguin respectant. Com a dones dels pobles indígenes existim des d’abans de totes les estructures d’avui. Exigim els mateixos drets que qualsevol altre.
Com neix el Congrés Nacional Indígena?
“Els pobles indígenes no ens volem separar, sinó viure amb dignitat i respecte per les nostres llengües”
M. J. P. M.: El CNI neix l’any 1996, com a resposta a la crida que l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional havia fet als pobles de Mèxic, perquè participéssim en un fòrum nacional per posar en comú les diferents problemàtiques que patíem. Allà ens vam adonar que hi havia una gran semblança entre totes aquestes, i que els diferents pobles compartíem una forma de vida similar, tot i que cadascú amb les seves arrels, llengua i cultures pròpies. És en aquell moment quan decidim que era important dotar-nos d’un espai propi que fos com la casa dels pobles, per continuar conversant i esdevenint més forts conjuntament, en lloc de ser agredits i desposseïts per separat. Històricament, ja hi havia hagut alguns moviments similars, però nosaltres naixem d’aquesta manera, amb la voluntat de seguir caminant conjuntament. No som una organització, aquí ningú ve a dir als altres com s’han de fer les coses. Per nosaltres és fonamental que la presa de decisions sigui col·lectiva. Quan estem junts som assemblea, i quan estem separats som xarxa. El CNI és la unió de totes les comunitats del territori que ens mantenim en comunicació constant per un caminar conjunt.
N. F. C.: El CNI és aquest lloc on podem reunir-nos els pobles per aixoplugar-nos conjuntament i plantar cara a tot l’espoli que patim les comunitats indígenes. És un espai per no estar a soles.
I quina és la relació que manteniu amb l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN)?
M. J. P. M.: Nosaltres ens constituïm concretament el 12 d’octubre de l’any 1996, amb la presència de la comandanta Ramona de l’EZLN. Les zapatistes també són part d’aquest caminar conjunt del CNI. Com a pobles originaris, l’Estat mai ens ha tingut en compte, però quan la nostra organització va irrompre se’ns acusava de no voler ser part de Mèxic. Davant d’això, la comandanta Ramona va lliurar una bandera mexicana al Congrés, simbolitzant que nosaltres també formem part d’aquest territori. Els pobles indígenes no ens volem separar, sinó tan sols viure amb dignitat i respecte per les nostres llengües, cultures i formes d’organitzar-nos. Es van dir moltes coses sobre nosaltres amb l’objectiu d’espantar els mexicans que no ens coneixien. Però el nostre lema ho diu tot: “Mai més un Mèxic sense nosaltres”.
Passats 25 anys de la vostra constitució, a què continuen fent front els pobles indígenes de Mèxic?
N. F. C.: En l’actualitat, ens trobem davant de tota mena de megaprojectes que destrueixen els nostres territoris. Ja siguin gasoductes, termoelèctriques, plantacions transgèniques o mineria. Si miressis un mapa que recollís les explotacions, veuries com tot Mèxic està ocupat per aquestes empreses multinacionals. Hi ha comunitats que han estat desplaçades només per posar-hi un centre comercial. Patim un espoli terrible i continuat. Ara mateix hi ha un paquet de megaprojectes del qual formen part el Projecte Integral Morelos, el corredor Interoceànic que passa per Oaxaca
i Veracruz, o l’anomenat Tren Maia. Tot això sempre deriva en les mateixes conseqüències pels territoris: militarització, narcotràfic, inseguretat… Darrerament, ens intenten seduir amb el discurs de l’energia verda o neta, com els parcs eòlics, suposadament millors que una termoelèctrica o les nuclears, però que també fan malbé la terra. No en volem saber res. Demanem que ens deixin viure en pau a les nostres comunitats, com sempre hem fet.
M. J. P. M.: A mi m’agrada dir que existeixen dues classes d’espolis, els violents i els pacífics. Hi ha algunes comunitats que estan resistint de manera més directa, i en aquests casos la repressió es dona de manera descarnada. Ens trobem amb empresonaments, morts, desapareguts i feminicidis. I n’hi ha altres que són més silenciosos, mitjançant els programes que implementa el mateix Estat per anar modificant a poc a poc la tinença del sòl. Abans la terra no es venia, només es podia transmetre. Ara els hi fiquen al cap als joves que el desenvolupament és fer diners.
Es respecta la consulta a les comunitats a l’hora d’implementar aquests projectes tal com estableixen diferents lleis i tractats internacionals?
M. J. P. M.: El Conveni 169 sobre pobles indígenes i tribals de l’Organització Internacional del Treball, del qual Mèxic en forma part, estableix l’obligació de consultar prèviament les comunitats a l’hora d’implementar projectes que les afectin. Això no obstant, avui dia moltes d’aquestes consultes es realitzen fraudulentament, i s’asseguren el resultat amb falses promeses o assistencialisme abans de celebrar-les. Els qui estan malalts pels diners mai pensen en les vides de les comunitats. Utilitzen una aparença de legalitat per violar els nostres drets. Això és una mostra de com ens veuen. Per ells no som més que una font per omplir-se les butxaques. I nosaltres estem profundament preocupades per tota aquesta destrucció
i devastació de la terra, a la qual alguns anomenen desenvolupament.
L’arribada del govern d’Andrés Manuel López Obrador ha suposat algun canvi en aquest sentit?
“Hi ha comunitats que han estat desplaçades només per posar-hi un centre comercial”
N. F. C.: Rotundament, no. Tot i que ell va arribar amb un discurs de defensa del poble o les comunitats indígenes, fins avui no ha estat així. És el mateix que ha passat sempre amb tots els governs, siguin del signe que siguin. Encara és hora que els qui es diuen d’esquerres donin suport a les lluites dels pobles indígenes. A nosaltres sempre ens ha tocat resistir. Personalment, he de dir que a vegades el president fa unes representacions dels pobles originaris que em semblen una burla o folklorització, quan la realitat que patim és molt violenta. Justament, en els primers dies d’aquesta presidència van matar Sami Flores, un company indígena nàhuatl que s’oposava al projecte energètic Integral Morelos.
M. J. P. M.: Fins avui, res del que pregonaven en campanya s’està complint. Com diu la meva companya, va ser a Morelos on justament Sami Flores va parlar directament amb el president, advertint-lo del que estava passant amb aquell projecte. Dies després, assassinaven el nostre company, que també formava part del Congrés Nacional Indígena. Aquesta és la nostra realitat. Tenim altres companys desapareguts, per exemple, els dotze indígenes yaquis que s’oposaven a la construcció d’un gasoducte sobre el seu territori. Els de dalt no tenen un interès real per protegir les nostres comunitats. Nosaltres existim des de molt abans que tots aquests governs, i amb ells o sense, ens toca seguir lluitant. També vull deixar clar que la meva intenció no és dir que els qui han precedit l’actual president han estat millors. Però no sé què passa amb les bones intencions, que quan els líders arriben al poder se’ls oblida tot el seu discurs anterior. Els interessos capitalistes acaben prevalent per sobre de qualsevol altre fet.
I què us sembla la demanda que López Obrador va llançar exigint a l’Estat espanyol unes disculpes per les atrocitats comeses durant la “conquesta” i la colònia?
M. J. P. M.: Nosaltres pensem que ara mateix hi ha coses més importants. La nostra voluntat és anar teixint xarxes amb les lluites i territoris d’arreu. Avui, l’enemic comú és el capitalisme. Organitzar-nos conjuntament davant d’aquest és la nostra prioritat, per damunt d’aturar-nos a analitzar el passat. Encara que siguem de diferent color, patir l’atac d’un mateix sistema ens fa iguals.
Com veieu el paper del zapatisme en el Mèxic actual?
N. F. C.: Actualment, els zapatistes continuen sent els germans i germanes del Congrés Nacional Indígena. A vegades ens han dit que són com els nostres germans grans. Són molts anys de caminar conjuntament. Ells són qui ens han convidat a acompanyar-los en aquesta Gira per la Vida. Tant les zapatistes com nosaltres som una veu més de totes les lluites i resistències de Mèxic. Des de fa més de 25 anys hem après molt els uns dels altres, i així continua sent avui.
M. J. P. M.: Quan l’any 1994 va irrompre l’EZLN, allò va significar una sacsejada per Mèxic. Es tracta d’un moment molt important per la lluita dels pobles, ja que aleshores semblava que els indígenes no érem més que folklore o objecte de museus. En aquell moment just entrava en vigor el Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (Nafta), i l’aparició de les zapatistes ens va fer visibles davant aquesta realitat. Des de llavors, han inspirat moltes altres formes de lluita: de les dones, camperols, joves, treballadors… Penso que és una sort tenir-los a Mèxic. És per aquest motiu que els considerem els nostres germans grans. Les zapatistes sempre compleixen la seva paraula. El que diuen, ho fan. També han estat els qui ens han donat força i esperança per continuar avançant en els moments més complicats. Anem aprenent de la mà, caminant conjuntament com a pobles. L’EZLN continua sent avui com un motoret que dona força i vida per allà on passa, deixant la seva petjada zapatista arreu.
Quin ha estat el principal missatge que heu volgut transmetre durant aquesta Gira i quins aprenentatges us n’emporteu?
“Existim des de molt abans que tots aquests governs, i amb ells o sense, ens toca seguir lluitant”
N. F. C.: El propòsit de la Gira per la Vida era explicar la nostra lluita. Nosaltres defensem els mars, els rius, l’aigua, els aliments, l’aire, i fins i tot el sol. Al cap i a la fi, tot això és la mateixa vida. A tots aquests megaprojectes, a aquest sistema capitalista i patriarcal, només els interessa la mort. El seu objectiu és acabar amb tot el que nosaltres defensem i som. Si hem vingut fins aquí, és per compartir i conèixer. Per mirar-nos als ulls i escoltar el que tenim per dir-nos els uns als altres. Hem arribat per explicar, però també per aprendre. Cal que entre totes anem teixint xarxes conjuntes de resistència. Malgrat que estem en diferents geografies, podem establir moltes maneres de donar-nos suport les unes a les altres. A vegades, des dels nostres territoris, oblidem que aquí també esteu lluitant per moltes coses. Cal que totes les que estem en resistència, sigui a Amèrica o a Europa, ens unim davant l’adversitat.
M. J. P. M.: Com bé ha explicat la meva companya, l’objectiu era venir a donar la nostra visió del que significa per a nosaltres el desenvolupament. Aquesta Gira ens ha permès explicar, des del rovell de l’ou dels anomenats països “desenvolupats”, que nosaltres no estem d’acord amb aquest progrés que desposseeix, mata i assassina. Un desenvolupament que lesiona no pot ser bo. Aquesta suposada evolució està danyant tot el que dona vida a una comunitat, com la natura o l’aigua. Si un riu s’emmalalteix, també nosaltres emmalaltirem. Vivim de forma col·lectiva amb la nostra gent i la terra. Si aquesta mor, nosaltres també. El planeta potser continuarà, però la humanitat no pot seguir d’aquesta manera. Com a pobles, sabem cuidar la terra, l’aigua, les plantes, els animals, però ens trobem sempre en enfront d’algú que pensa abans en els diners que en tota aquesta vertadera riquesa. Volem fer xarxa amb lluites i resistències que existeixen aquí. No demanem que vingueu a Mèxic a ajudar-nos, sinó que des d’on sigui cadascú s’uneixi a aquesta resistència. Des de l’àmbit local fins al global. Encara que a Mèxic ho visquem de manera més violenta, al final totes patim les mateixes agressions. Anhelem continuar vivint, i això només serà possible organitzant-nos des de baix per acabar amb aquest sistema de mort.
