Davant de conflictes armats com l’actual, una primera proposta personal és la de buscar informació contrastada i si pot ser no partidista, per apropar-nos a la complexitat de la situació i a una comprensió no esbiaixada. Aprenent del passat i de les intervencions a Iraq i a Líbia, curiosament tolerades.
Si ho fem, descobrim que l’enviament d’armes és una pèssima solució. Les armes acaben matant persones de totes bandes. Part de les armes que ha estat fabricant Ucraïna els darrers anys les ha venut a Rússia i a Estat Islàmic. És molt probable que algunes de les armes que ara hi enviem siguin d’aquí a uns anys en les mans de grups terroristes. Ucraïna és el dotzè exportador mundial d’armes, segons l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI, per les seves sigles en anglès). Com demana l’International Peace Bureau (IPB) a la seva campanya global GCOMS sobre despeses militars, com exigeixen més de cinquanta premis Nobel, i en contra de les actuals tendències, cal reduir la despesa militar i cal dedicar aquests recursos a les necessitats de les persones. Cal canviar els mètodes, perquè les intervencions a l’Iraq, Líbia i Síria no han millorat la vida de la seva gent.
Qui se n’està beneficiant, d’aquest conflicte? Per què les sancions econòmiques i la sortida del sistema de transacció financera SWIFT ha acabat afectant només la gent normal i no s’ha aplicat als paradisos fiscals? Per què, com diu Ana Iris Simón, l’Europa que mira a una altra banda quan el Marroc agredeix els sahrauís ara es posa la capa d’heroïna sanguinària? Per què no s’estudien les relacions entre els oligarques financers i energètics de tot el món?
L’enviament d’armes és una pèssima solució. Les armes acaben matant persones de totes bandes. Part de les armes que ha estat fabricant Ucraïna els darrers anys les ha venut a Rússia i a Estat Islàmic
Cal ajudar les persones que pateixen, sense deixar de denunciar els responsables immediats de la invasió (Putin). I cal trobar solucions diplomàtiques. Caldria que els equips negociadors estiguessin formats bàsicament per dones, per poder trobar camins feministes basats en l’ètica de les cures. Cal saber cedir, perquè els compromisos impliquen concessions. I cal analitzar bé totes les responsabilitats, perquè l’escalada d’un conflicte és com a mínim cosa de dos. Què en diem, de l’expansionisme de l’OTAN cap a l’est d’Europa durant tres dècades?
Hem estat provocant la fera durant anys i ara, quan ens ataca, ens preguntem com aturar-la. Ningú va fer cas de les propostes pacifistes que durant anys ens anaven venint de gent com Arcadi Oliveres, Jaume Botey, Pilar Massana, Vicenç Fisas i molts altres. Europa té també la responsabilitat d’haver-se desentès dels Acords de Minsk.
Què és més valent, defensar negociacions per arribar a solucions de neutralitat o bé continuar fent el que se’ns diu que hem de fer? No siguem ingenus, deixem enrere les suposades guerres heroiques.
Calia, cal i caldrà treballar, amb propostes informatives, pedagògiques i educatives, per desemmascarar els actuals discursos patriarcals, supremacistes, racistes i violents, per construir alternatives basades en valors feministes i de cura de les persones, per anar cap aquest altre món que és possible i necessari, per ser més humans.
Crec que hauríem de saber canviar d’ulleres, perquè els arbres de les pàtries no ens amaguin el bosc de les persones. Persones que, totes, siguin del bàndol que siguin, són igualment dignes i plorables. Hem d’acollir els refugiats –ara els ucraïnesos, però també els que fugen de tots els altres conflictes i que ara aturem als murs de les fronteres d’Europa. Els grans problemes que ens esperen són globals, i ens hem de preparar per resoldre’ls de manera post-violenta i amb consciència global d’espècie. Perquè els conflictes climàtics de les pròximes dècades seran molt greus, generaran conflictes, desastres humanitaris i grans onades de persones refugiades que hauríem de saber acollir i cuidar.
