Fent un escàndol considerable, han entrat quatre orenetes al corral. Xisclen fort mentre fan cabrioles entre les cabres que, tot remugant, no semblen haver-se alterat massa per la irrupció. A mi sí que m’han distret d’algun pensament banal del qual ja n’he perdut el fil. L’espectacle dura poc, fins que les cabres i ovelles cansades de les giragonses temeràries a pocs centímetres de les seves orelles decideixen alçar-se amb parsimònia i sortir a jaure al sol. Els dies s’allarguen i l’herba creix amb força. Poca estona abans que entressin les orenetes, l’estol de pardals que viu aquí també ha canviat la piulada tímida dels dies freds per un anar i venir sorollós i frenètic. Enmig de la cridòria, dos pardals festejaven: amb les ales avall ballant i cantant. Tot un espectacle que no cal veure a cap pantalla i que per senzill i proper no deixa de ser magnífic.
Ha vingut tot de cop, el festeig dels pardals, la temeritat de les orenetes i l’esclat de les fulles dels arbres. També ha sortit el rat-penat que dormia a l’hivern en una biga del corral i els ratolins que ens roben el gra. Se senten cridar les garses i el cucut, i les cueretes van saltironejant entre el ramat. Ha vingut tot alhora i jo em meravello de la indiferència de les cabres, que van remugant aparentment alienes a l’espectacle que succeeix al seu voltant. Penso si les persones també ho vivim amb aquesta passivitat, si en la vida atrafegada de la societat moderna fem com si tot això no anés amb nosaltres. No ho feien pas els nostres avantpassats i és un canvi que no crec que vingui de gaire enrere: si bé la industrialització ens va anar desarrelant progressivament, la desconnexió amb els ritmes naturals és una cosa més recent, de fa només unes poques dècades. I no és irreversible ni definitiva perquè les orenetes continuen cantant, els dies allargant-se i els arbres traient fulla. I malgrat viure encerclats d’asfalt, ciment, pantalles i maldecaps, l’aire, tossut, porta primavera.
Enmig de la cridòria, dos pardals festejaven: amb les ales avall ballant i cantant. Tot un espectacle que no cal veure a cap pantalla i que per senzill i proper no deixa de ser magnífic
Al meu poble i al poble del costat s’han recuperat les caramelles aquest any. No havia entès mai la nostàlgia de la gent gran, que cinquanta anys després en guardaven encara un record senzill però intens, ni el fervor caramellaire dels llocs on encara se’n feien fins que vaig tenir la sort de tocar l’acordió durant anys a les caramelles d’un racó del Bages. Em va deixar bocabadat l’energia i la intensitat d’una festa arrelada a la terra: l’alegria de viure i el fet de teixir germanor tot cantant de casa en casa.
S’explica sovint com el calendari religiós (de l’Església catòlica) es va anar construint solapant antigues celebracions paganes, i com tot plegat va estretament lligat als cicles de l’any i al ritme de la natura, però a mi encara em sembla sorprenent que la Pasqua Florida encaixi tan exactament amb l’esclat primaveral. És en la majoria d’anys un encaix quasi mil·limètric. I encara em sembla més simbòlic i bonic que en el vessant popular de la celebració el cant en sigui l’element principal: cantar per les cases, cantar com a ofrena a les cases. Com les orenetes i els pardals.
Avui he vist en els ulls vidriosos de la gent gran, que cantar és també una manera de cuidar-nos. Poble que canta mai no mor, diuen. I doncs cantem, ben bé com si ens hi anés la vida
I cantem nosaltres a les caramelles. “Cantem com si ens hi anés la vida i ballem fins que les cames ens fan figa. L’energia d’una festa de la vida”, diu una cançó dels Strombers dedicada a les caramelles de Súria. I aquí que no havíem tingut caramelles durant dècades, amb el fil de la tradició trencat, ens hem amarat sense voler-ho ni saber com d’aquest mateix esperit. Perquè més enllà de les caramelles, hi ha la primavera entrant-nos al cos: les orenetes sobre els nostres cants, i el verd intens i el sol calent.
Cantem malgrat les notícies de guerres, malgrat la tristesa i malgrat les cabòries de cadascú. Cantem sense saber com seran les primaveres que vindran si alguns s’entesten a ignorar el canvi climàtic, cantem perquè la primavera encara és primavera i mentre cantem la sentim i la deixem entrar. Com una alenada d’aire ens infla, ens empeny i per un moment no som tan lluny dels qui vivien i entenien la terra, les bèsties i els boscos, malgrat que nosaltres ja no els entenguem igual.
Que festegin els pardals, que cantin les garses i les orenetes, que cantem nosaltres també. Avui he vist en els ulls vidriosos de la gent gran, que cantar és també una manera de cuidar-nos. Poble que canta mai no mor, diuen. I doncs cantem, ben bé com si ens hi anés la vida.
