El març d’aquest 2022, el govern més progressista de la història –i, per extensió, perquè això aquí sempre ens ho agafem així, el més sensible a la diversitat nacional i lingüística que hom pugui imaginar-se a la pell de brau–, aquest governàs que no ens el mereixem, deia, aprovava un projecte finançat amb fons de la UE destinat a la “nova economia de la llengua”, calaix on s’encabeixen tot d’activitats que relacionen llengua i món digital, per entendre’ns amb traç gruixut. Un gavadal de quartos, 1.100 milions d’euros ben llaminers per a accions destinades a la promoció de les llengües oficials de l’Estat, dels quals 1.070 van a parar al cabàs del castellà, i els trenta restants es destinaran, a repartir –insisteixo: a repartir– entre totes aquelles “distintas modalidades lingüísticas de España (…) objeto de especial respeto y protección”, que diu el magne patracol del 78.
D’aquí, segons el meu enteniment, que no és gaire, i en matèria de llengua encara és menys, perquè només soc filòleg, se’n desprenen dues idees. La primera és que el castellà, l’espanyol, que en diuen, és una llengua summament fràgil, perquè si fem cas de la cantarella de l’imperialisme cultural espanyol, que és el mateix que l’imperialisme espanyol pelat, les llengües, si les hem de subvencionar, marrameu, perquè vol dir que no poden viure, que s’ofeguen. I per això, el castellà és una llengua que deu estar a punt de desaparèixer, perquè si no, no s’entén la carretada de duros per a promoure’l que s’aboquen cada any i que han fet d’institucions com l’Instituto Cervantes o la RAE, estendards de la mercantilització de la llengua, mercantilització aquesta que representa una de les cares de l’imperialisme econòmic espanyol, que és el mateix que l’imperialisme econòmic pelat.
Comencem a explicar que rebel·lar-se contra el sistema passa avui també per parlar en català
L’altra idea lliga amb això darrer que dic: l’imperialisme. L’imperialisme no es fa en dos dies i sembla que encara no tinguem consciència que dins dels sistemes de dominació sempre hi ha una agenda lingüística, i que la jerarquia entre llengües, la subordinació d’unes llengües a unes altres, no és per casualitat i entra dins d’aquelles decisions que no per produir-se en contextos democràtics deixen de naturalitzar marcs de relació que per definició tenen poc d’igualitaris. Per exemple, l’arquitectura legal espanyola erigida el 78 consagra una situació de desigualtat prèvia –suposo que us recordeu de Franco, Primo, la llei Moyano, Carles III… Continuo?– amb certes concessions que s’han anat corregint restrictivament quan les condicions de defensa de l’estat nació ho han requerit (com ara amb la sentència de l’Estatut de 2010, però no només). L’establiment d’una institucionalitat determinada no es fa en un full en blanc: parteix d’una correlació de forces. I això, vet aquí que tampoc no ho veiem quan el text sagrat del 78 ens diu que tenim el deure –vol dir l’obligació– de saber parlar castellà, però no cap altra llengua oficial de l’Estat, o quan una tirallonga de disposicions legals imposen el castellà (no res, només 500). Ja és curiós per a una llengua que tothom ha fet seva per “voluntad libérrima”, que diu el nou Cametes.
A mi em sembla que en tot això hi convé una mica de perspectiva. Perspectiva que ja van manifestar veus de l’independentisme històric que ara s’esgarrifarien amb el nostre independentisme-realment-existent, i que van vincular la llengua a la lluita anticolonial, com Manuel de Pedrolo. Que ja veien clar que la preservació de la diversitat lingüística implica plantar cara a l’homogeneïtzació cultural a la qual s’aparella de forma indestriable el capitalisme globalista. Potser que comencem a exigir que la interseccionalitat no s’acabi allà on marca “la lengua del imperio”, que comencem a explicar que rebel·lar-se contra el sistema passa avui també per parlar en català i que ser selectius amb les opressions només és cinisme. Hi torno amb Pedrolo: davant el radicalisme d’extermini, el radicalisme d’alliberament que saboteja la voracitat dels poderosos. Sobretot dels que menen l’imperi.
