Agbogbloshie és l’abocador de residus electrònics més gran del món. En aquest barri d’Accra, capital de Ghana, arriben cada dia centenars dels nostres ordinadors i neveres que la Unió Europea no pot ni vol reciclar. Quan arriben a Agbogbloshie, desenes de persones i infants, s’encarreguen de trencar i desintegrar aquests aparells per extreure’n els metalls, principalment el coure i l’alumini per revendre’ls a canvi d’unes poques monedes. És una feina dura, bàsicament perquè es tracta de cremar aparells electrònics fins que quedin com esquelets, a risc d’inhalar fum tòxic, patir cremades a la pell i tallar-se. En aquest barri, que molts descriuen com una ciutat dins la ciutat, els habitants sobreviuen i malviuen gràcies a les feines que proporciona l’abocador, que està organitzat en zones d’incineració, desmuntatge i balances. Entremig, també hi trobem esglésies i mesquites, mercats i un camp de futbol. Tothom juga el seu paper, sobretot les criatures que, amb els seus ditets i mans hàbils, saben extreure les peces més petites dels aparells electrònics.
La contaminació
Agbogbloshie és un dels deu barris més contaminats del món a causa del mercuri, el plom, l’arsènic i el cadmi presents en l’entorn. L’aire, la terra i l’aigua estan tan contaminats que els peixos i altres aliments han quedat enverinats. La situació ha arribat a límits alarmants: s’han detectat grans quantitats de plom, microplàstics i alumini a la sang, orina i llet materna de les habitants de la zona. Els infants que treballen a l’abocador pateixen precoçment càncers i malalties respiratòries que posaran fi a les seves vides abans que arribin a l’edat adulta. En el cas de les dones, la qüestió és més perversa: quan queden embarassades, moltes noies pateixen avortaments espontanis o donen llum a nadons amb malformacions.
Esquivar la llei internacional
La majoria d’aparells electrònics que nosaltres ja no volem encara poden tenir valor comercial. Perquè alguns no estan espatllats del tot i es poden reutilitzar i perquè els seus components són encara valuosos i es poden reciclar. A casa nostra disposem de plantes de reciclatge que haurien de fer la feina de triar i reciclar, però només el 20 % dels nostres productes passen per aquí. El 80% restant és enviat en grans contenidors i arriben als països del sud com el port de Tema, a Ghana.
La UE prohibeix des del 1992 l’exportació de residus electrònics, però entren a països com Ghana amagats entre productes de segona mà
En principi, la Unió Europea prohibeix des del 1992 l’exportació de residus electrònics, amb l’entrada en vigor del Conveni de Basilea, signat el 1989. Però es calcula que cada any 350.000 tones d’aquests productes surten il·legalment del continent europeu. És a dir, l’equivalent de 2.500 milions de smartphones. A Ghana també està prohibit importar residus electrònics d’Europa. Tanmateix, hi ha almenys dues maneres d’esquivar la legislació internacional. La primera seria la de fer passar aquests residus com a donacions que es podrien vendre en el mercat de segona mà. I la segona, com denuncia el periodista Mike Anane des de fa vint anys, és que la majoria de residus electrònics entren al país amagats entre muntanyes de roba i altres productes dins de contenidors, per passar desapercebuts davant les autoritats.
Així doncs, com pot ser que la Unió Europea no s’hi miri més a l’hora de fer complir la llei? Com diu Anane, “la UE es preocupa molt de què entra al seu territori, siguin armes o migrants, però molt poc de què en surt”.
