Escric aquestes línies a posteriori d’un fet detonant. Igualment, tot i que aquestes idees no són noves, sent la necessitat d’escriure-les després de molt de temps rumiant i amb moltes anotacions guardades -massa- que he anat fent des de la parada cultural (i obligada) per la pandèmia. D’entrada i arribat el 2022, per fi el sector cultural valencià s’està reactivant, torna a moure’s. Ara que Ucraïna i Rússia estan en guerra, sembla que no existeix la Covid-19. Ja no hi ha restriccions. Per fi s’està tornant a la normalitat i el País Valencià torna a la seua essència: tornen les festivitats populars i amb elles, la música. De manera conseqüent, torna a moure’s una indústria de la qual, per sort o per desgràcia, forme part activa. Veiem cartells d’entrades exhaurides, sales, auditoris i estadis plens. Malgrat això, heu de tenir en compte que no parlaré de tota la plenitud musical de la nostra terra perquè al País Valencià, si se’l coneix entre moltes altres coses, és per la creació i la tradició musical: les bandes de música, les colles, les orquestres, els grups, és a dir, per la necessitat constant d’estar creant, generant i compartint música. Bé, en particular parlaré del sector o esfera de grups de música valencians amb un discurs transgressor que, fent ús del valencià o no, han aconseguit aplegar a les masses i crear-se una indústria.
Quan se’ns va aturar, va ser un fort colp per a tota persona treballadora d’aquest sector, però malgrat la interrupció, les artistes van continuar creant, treballant i compartint la seua música amb els mitjans que tenien. Res de nou, sempre sobrevivint i obrint-se pas a través de les escletxes. S’ha demostrat durant dos llargs anys que la cultura és segura, que la cultura és segura i que com a societat, estem necessitades d’ella. Però ara que ens reactivem i tornem a les velles formes (perquè, carai, no se n’han buscat de noves), cal preguntar-nos què fèiem i de quina manera, d’on veníem i cap on anem. Veníem d’una bombolla de festivals de música i de concerts. Pràcticament, cada setmana hi havia esdeveniments musicals, fins i tot se superposaven. Els grups de música (d’alguns) havien de fer doblets per l’alta demanda, el paradís de tota treballadora: feina per a totes. No obstant això, ja fa molts anys que la meua anàlisi dels festivals i concerts (que tan sols es diferencien per la durada en el temps i grandària) és que tenen una metodologia de treball postfordista. Són, sense anar més lluny, una cadena de muntatge: s’arriba al lloc, s’escenifica, s’interpreta i passa el següent grup. Tot això dins d’uns horaris i espais molt estrictes i deshumanitzats, on les treballadores no tenen ni un segon més del que necessiten; s’han de reduir els errors al mínim perquè si no, el directe pot ser tota una desfeta. Model precari i precaritzant.
Els festivals i concerts tenen una metodologia de treball postfordista. Són, sense anar més lluny, una cadena de muntatge: s’arriba al lloc, s’escenifica, s’interpreta i passa el següent grup
Certament, i és el punt del qual partisc, el fordisme va marcar l’inici i la matriu de la societat de consum en la qual ens trobem i amb aquesta afirmació no descobrisc res de nou a cap persona que m’estiga llegint; vivim en una societat amb una inèrcia capitalista aclaparadora, destructiva i arrasant. Crec que en això estarem totes d’acord: el segle XXI si és res, és capitalista. Tanmateix, em pregunte: està la cultura i aquesta indústria musical exemptes d’aquest sistema? Som les persones que formem part d’aquesta esfera subjectes independents i autònoms de les normes socials que ens rodegen? La música i les formes de crear-la i reproduir-la, pertanyen a l’era que protagonitzen o per ordre diví estan alliberades? Tenint en compte que el meu punt de referència crític és el feminisme anticapitalista (la meua militància en agrupacions feministes i marxistes influeix, òbviament, en la meua manera de concebre el món), tendisc sempre a buscar accions de lluita i subversió a l’ordre, malgrat que aquest forme part del meu sou i la meua vida diària. “Nunca muerdas la mano del que te da de comer”, diu ma mare, però a mi, que sembla que m’agrada sempre eixir amb els peus per davant, l’acabe mossegant.
Fets com els ocorreguts el passat 1 d’abril a la plaça de Bous de València evidencien que pertanyem sociològicament a l’entorn que ens envolta, com que no tenim una subjectivitat pura em reitere: som capitalistes i, en conseqüència, patriarcals. En les creacions i formacions musicals s’evidencien les estructures i posicions socials i es posen de manifest els interessos, les aspiracions i els usos dels mitjans de poder. Així, condicionades per l’entorn, pels compradors i pels patrocinadors, ja no existeix una ideologia pròpia oposada al poder i ací m’ature, ho repetisc, si alguna cosa va ser aquesta part de la cultura valenciana més transgressora és lluitadora, reivindicativa i fidel als seus principis polítics. Què en queda l’any 2022?
He arribat a sentir companys d’escena dir que si no hi ha més dones a la indústria, és perquè no volem, perquè no ens ho treballem prou. Si no estem als cartells, és perquè no som prou bones. Com sempre, la culpa és nostra
Torne als fets concrets que em fan escriure aquestes línies, parle d’una plaça de bous amb 7.500 assistents gaudint d’un cartell format, cent per cent, per hòmens. Fem la suma: dinou artistes repartits en dos grups de música. Aquest fet, sense anar més lluny, marca un abans i un després; acaben les restriccions pandèmiques, tornem a funcionar; torna a moure’s el públic, els concerts i els festivals. Tornem a l’esperada normalitat. Davant d’aquesta indústria que es reprén, no sentir ràbia evidencia el privilegi i el que és més greu: criminalitzar les persones que senten aquesta ràbia, evidencia la despolitització de la cultura i la societat valencianes.
De tota manera, quan sentim aquesta malícia -i sí, parle en plural perquè per sort en som moltes– l’experimentem amb tots els cartells (de qualsevol estil musical, siguen concerts o festivals) en què hi ha un percentatge mínim o inexistent de dones. Posem noms: Festardor, Festival F*ck Cnsrshp, Concerts del Pinar, Iboga Summer Festival, Abella Rock, Mediterrània Fest, Rabo Lagartija, Gazpatxo Rock, Faràndula, Music Port Fest, Festival de les Arts, Pirata Beach Fest i un llarg etcètera. Cartells copats per hòmens, amb logotips institucionals i amb les respectives subvencions i ajudes. Fa anys que s’està seguint amb un imaginari masclista basat exclusivament a treure rèdit econòmic de tota producció cultural valenciana. Aquest imaginari criminalitza la protesta feminista i es justifica contínuament amb un discurs meritocràtic. He arribat a sentir companys d’escena dir que si no hi ha més dones a la indústria és perquè no volem estar, perquè no ens ho treballem prou. Si no estem als cartells, és perquè no som prou bones. Com sempre, la culpa és nostra. Contradiccions desagradables: es venen com a feministes, però després fan ús de distincions i manipulacions i, a més, tot s’ha de dir, amb vulgarismes. Permeteu-me dubtar sobre si els triomfs s’aconsegueixen per victòries i conviccions plenament subjectives i pròpies. Permeteu-me, també, que mai em despolititze i que no vulga construir un país ni una cultura on no capiguem totes.
